Adam Majó

Encara que sembli impossible, hi
ha una lectura positiva, des del punt de vista independentista, d’una
hipotètica victòria espanyola avui a Sudàfrica i de les celebracions que es
puguin produir al llarg del país.

Ahir, una gentada  enorme a favor de la independència.
Avui, si guanyen, banderes pel carrer per expressar un determinat sentiment
nacional, l’espanyol. Dues demostracions de masses en sentit oposat, tot i que
en paràmentrees diferents, no ho oblidem, un polític i l’altre
patriòtic-esportiu, en un mateix cap de setmana. Quina és la característica
sorprenent de la coïncidència? L’absència absoluta, suposo, espero, d’enfrontaments
violents, i això no té preu.  La
millor carta de presentació de l’independentisme català al món és precisament
aquesta, la nostra opció netament democràtica i integradora. Gairebé res té
tanta mala premsa al món com la violència ètnica,  el nosaltres contra vosaltres, i res faria guanyar més
enemics a la causa independentista, 
a nivell internacional, com la sospita que darrera d’aquest projecte hi
ha trencament en comunitats, discriminació o enfrontaments.  El nostre cas, el d’un procés  cap a la independència en que s’aposta
pel dret a decidir i la participàció de tot-hom és la nostra millor arma.

 I no només cap enfora, també els espanyols que víuen a
Catalunya (al país valencià, malauradament, la situació no és exactament igual)
entènen que no poden reaccionar agressivament a l’ascens del sobiranisme. Per
això no hi va haver violència ni crispació al carrer en les Consultes que s’han
fet a tants municipis i per això, ahir, tampoc hi va haver provocadors ni
intents d’espantar a la gent. El fantasma del trencament social que, segons
alguns, acompanyaria a la independència s’està demostrant efectivament fals.
L’argument de la por, tantes vegades utilitzat pels defensors de l’status quo
(encara recordo un cartell del PSC-PSOE, per un 11 de setembre, amb imatges de
Sarajevo com a advertiment), ja no és sostenible. I no només això, del què està
passant darrerament també en prenen nota els catalans i catalanes que també se senten
d’Espanya i que veuen com l’independentisme avança amb ells,  i no contra ells. S’adonen que aquest
és un projecte inclusiu i post-ètnic, en el que tot-hom, si vol, hi té cabuda,
més enllà d’una qüestió tant personal, subjectiva i relativa com el sentiment
nacional.

Si avui guanyen, deixarem que ho
celebrin, en pau.