Adam Majó

Més enllà del debat tècnico-polític sobre si unes escales mecàniques hi caben o no, a la baixada dels Drets, l’anunci que l’Ajuntament es gastarà 3.6 milions d’Euros en el Museu de Manresa i el seu entorn ha provocat algunes reaccions negatives o escèptiques tan previsibles com raonables.  Algú ha dit, i molts altres ho deuen haver pensat, que al Centre Històric de Manresa ja s’han fet altres inversions importants i milionàries en l’espai públic que després no han tingut l’efecte dinamitzador esperat. El carrer Escodines o, a un altre nivell, la plaça de la Reforma en podrien ser exemples.

D’entrada dir que, com quasi sempre, la major part d’aquests diners no surten directament del pressupost municipal sinó de subvencions i aportacions externes que, si no es destinessin a millorar el museu o a renovar carrers i places, no es podrien dedicar a qualsevol altra cosa sinó que, simplement, no arribarien a la ciutat o hi arribarien molt més endavant. En segon lloc, si bé és cert quela  inversió en la via pública no té un retorn garantit en reactivació del teixit urbà   si que el té la creació o reforçament d’equipaments, tal com s’ha demostrat amb el Conservatori, els Jutjats o les mateixes dependències municipals a la Plaça Major.  Per últim caldria afegir-hi que convé combatre, per conservadora i paralitzant, la idea que qualsevol canvi és per a anar pitjor i que en aquesta ciutat sempre que fem un carrer o una plaça nova acaba sent més lletja del què era abans. Només cal mirar  una imatge de l’entrada de  la ciutat pel Pont vell d’ara fa trenta anys i comparar-la amb l’actual per adonar-se que el fatalisme no està justificat

Ara bé, dit tot això i deixant clar que les inversions en l’espai públic i en equipaments són imprescindibles, el cert és que la clau de volta per reactivar ell Centre històric no passa tant pels carrers i places, sinó sobretot per l’interior dels edificis que delimiten aquests carrers. Passa en definitiva, per atreure nous veïns i veïnes i, per tant, per millorar la qualitat de l’habitatge que tenim al barri. Malauradament, això ho hem de fer en un moment en el qual a tota la ciutat l’oferta de pisos no troba clients i la demanda no disposa de crèdit. Amb aquest panorama, si volem revertir la situació serà imprescindible que l’administració utilitzi tots els recursos i lleis al seu abast –també les recorregudes pel TC- per aconseguir habitatge públic i per obligar als propietaris a complir amb el seu deure de manteniment de l’edifici. Però vivim en una societat de mercat i propietat privada i, per tant,  caldrà també que l’onada que ve d’Europa i dels USA i que troba cool  els espais vells i atrotinats arribi a Manresa. Si a la cara lletja de la muntanya algú ha convertit unes antigues i decrèpites adoberies en un fenomenal centre d’atracció, aquí també hauríem de poder convèncer-nos i convèncer que un centre històric mil·lenari, viu i excel·lentment proveït de serveis i oferta cultural i comercial és un boníssim lloc per viure.