L’altra dia en Xavier Domenech va tenir el detall de fer-me un retrat al diari Regió7 a partir de la informació que jo mateix -i no sempre de forma prou conscient- he anat penjant a internet al llarg dels anys. En una xarxa social concreta -infojobs- que alhora beu d’una altra –facebook- un servidor s’hi declara “very liberal”, bàsicament perquè era una de les poques opcions que ofereix el senyor Zuckenberg i perquè, com és conegut, als Estats Units un liberal és un progressista que defensa, per exemple, la cobertura sanitària universal, mentre que el què a Europa coneixem com a liberals amb, diguem-ne, poca sensibilitat social, allà els anomenen libertarians, concepte que per altra banda res té a veure amb els nostres llibertaris, i embolica que fa fort. Sigui com sigui, admeto que el terme liberal no em provoca urticària, tot el contrari. No sento cap necessitat d’etiquetar-me ideològicament, però no em faria res que em consideressin liberal….i d’esquerres. Perquè sí, els dos conceptes són compatibles i no tots els liberalismes -ho sento pels amants de les simplificacions- són iguals. Mentre el liberalisme de dretes aposta per minimitzar el paper de l’estat en la societat i centrar-lo en la defensa de la propietat privada, la seguretat jurídica, la circulació de persones i l’ordre públic, el liberalisme d’esquerres pretén també restringir i moderar la intervenció de l’estat sobre la societat i les nostres vides i deixar-ho en els mínims indispensables per la salvaguarda de tres principis bàsics ben diferents: la igualtat d’oportunitats, el just repartiment de la riquesa i la protecció dels que en necessitin. Així, l’estat hauria de garantir educació, salut, habitatge, alimentació i accés al lleure i la cultura per a tothom, hauria de posar límits a l’acumulació de riquesa mitjançant impostos progressius i efectius i podria plantejar-se, sempre que fos necessari per assegurar el bé comú, la gestió directa de determinats sectors de l’economia, sobretot d’aquells de caràcter estratègic i amb tendència al monopolisme.
Algú dirà que això és pràcticament socialisme, socialdemocràcia radical com a mínim, i segurament tindrà raó perquè, de fet, el liberalisme d’esquerres portat fins a les darreres conseqüències s’acosta de forma evident a determinats plantejaments socialitzants. La diferència, segurament, és en el punt de partida. Mentre que certa esquerra veu en l’estat i la gestió pública l’encarnació de l’interés comú, el liberalisme hi veu un eina de naturalesa coercitiva que cal utilitzar amb molta cura posant-la sempre al servei de la societat i els individus. Per al liberalisme la llibertat i la iniciativa individual i col·lectiva no són només drets a defensar sinó també una de les bases sobre la qual es construeix una societat millor per tothom. En aquest sentit, es creu que la suma de les idees i iniciatives del totes i cadascuna de les persones que formen una societat sempre donarà més i millors fruits que la centralització de la presa de decisions per molt bones que siguin les intencions. La llibertat individual al centre de tot i a partir d’aquí intervenció pública per garantir drets i oportunitats per a tothom, així és com entenc jo el liberalisme d’esquerres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!