Adam Majó

Xuts a pals

14 de març de 2009
2 comentaris

Immersió

Ja fa dies que determinats polítics i opinadors posen en qüestió el model d’immersió lingüística de les escoles públiques i concertades catalanes (si més no les del  principat). Diuen que no està bé que als nens se’ls ensenyi a tots en la mateixa llengua i que els pares haurien de poder triar l’idioma en que han de ser escolaritzats els seus fills. Quan els dius que això no passa enlloc del món, que a tot arreu on hi ha un sistema d’escolarització més o menys universal, és l’administració qui determina la llengua en que s’impartiran les classes, i que,  tenint en compte que a Catalunya s’hi parlen actualment un centenar llarg de llengües, organitzar un sistema d’escolarització que respectés la voluntat ligüística de cada família seria  complicadíssim, a més de desaconsellable des del punt de vista social i pedagògic. Quan els expliques tot això, et responen que no, que ells no es referien a totes les llengües, sinó només a les oficials, el català i  l’espanyol (castellà, si ho preferiu). Així doncs, no seria tant una qüestió de llibertat d’elecció, sinó d’oficialitat, de política, al capdavall.

Doncs bé, vist així, potser el que caldria replantejar-nos és, precisament, això de la cooficialitat. Fa 30 anys, quan es va establir que hi hauria dues llengües oficials, veníem de 250 anys gairebé ininterromputs de persecució de la llengua catalana i teníem un país en el que bàsicament  es parlaven només dues llengües i on la meitat castellanoparlant no havia tingut masses opcions d’apropar-se i aprendre el català. Actualment la situació és ben diferent, la societat és lingüísticament molt més complexa, però l’expanció del coneixement del català (que no de l’ús) és inqüestionable. És a partir d’aquí que té sentit la revisió d’un model, el bilingüísta, confús i poc operatiu, i començar a plantejar-nos la possibilitat que només una llengua, el català,  tingués el rang d’oficial. Aioxò hauria de ser compatible amb el coneixement generalitzat de l’espanyol i, progressivament, de l’anglès i amb una administració que fes un ús molt més flexible de les diferents llengües. De fet, ja actualment s’utilitza l’anglès en determinats àmbits (zones turístiques, sobretot) i les escoles i els ajuntaments disposen, per exemple, de traductors en àrab, rumanès o xinès.
L’oficialitat no vol dir exclusivitat. És evident que aquest país ja no serà mai més monolingüe (si és que ho ha sigut mai) i que el castellà seguirà sent una llengua d’ús habitual per a molta gent. Ara bé, dotar a la llengua catalana d’un estatus legal destacat, ajudaria, com a mínim, a evitar una pila de malentesos entre els mil.lions de persones que arriben a aquest país a treballar, estudiar o fer-hi vacances.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Quan he començat a llegir el post he pensat que aniries cap a una altra banda però veig que no. Estem encallats en el discurs de la oficialitat única i els altres van avançant en el del bilingüisme, que ells presenten com el del reconeixement. I nosaltres anant-nos fotent de cap contra la paret. El procés de construcció de societats diverses és imparable i, volguem
    o no, hi haurà expressions públiques en altres llengües i els parlants
    d’aquestes altres llengües demandarant un cert status o reconeixement.
    Això està passant arreu del món i passarà a casa nostra. Si seguim
    entossuidts en la oficialitat única tan sols ens anirem estavellant
    perquè, cada cop hi haurà més “bilingüistes”, cada cop menys
    oficialistes únics.

    Per superar aquesta dicotomia (i trobar nous aliats) penso que precisament nosaltres hauríem d’apostar fermament pel multilingüisme, amb una llengua comuna, la que per justíticia, història i ús (encara) ha de ser als Països Catalans: la catalana i amb tota una altra sèrie de llengües que servissin tant per l’àmbit privat com per a certs aspectes de l’àmbit públic, és a dir que, d’alguna manera, poguessin ésser també considerades oficials però a un altre nivell. D’aquesta manera, tenint una llengua comuna i oficial i altres llengües (inclosa l’espanyola) oficials també per amb un altre status, posaríem en evidència el discurs colonitzador de l’espanyol, que és el què ha passat amb el Pacte Nacional per l’Immigració. Aquest Pacte (que és un brindis al sol, d’altra banda) ha estat signat per forces entitats d’immigrants i les úniques que s’han queixat del tractament del tema lingüístic han estat dues entitats sudamericanes (segurament de les finançades per la xarxa del psoe, que són tan bons que ja l’han creat). A la resta ja els sembla bé, entre d’altres coses perquè discursivament el Pacte és forá obert i “integrador”.

    Hem de reconèixer als altres, però tots els altres han de ser igual. Seria com una mena de cafè per a tots a la catalana 😉

    Si el Messi no pot entrar pel centre, coi, passa-li a l’Alves que està sol per la banda!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.