Adam Majó

A partir dels anys seixantes, però, i fins el dia d’avui, el patró masculí ha sofert una transformació profunda. Segueixen havent-hi homes durs, tot i que ho són molt menys que abans, tipus Harrison Ford o Matt Damon, però des que en Jack Lemon va encarnar l’insegur home normal i en James Dean el jove aclaparat i turmentat, el ventall de models possibles per als homes que ofereix el cinema nordamericà no ha parat d’eixamplar-se fins a deixar determinades actituds i actuacions per a les produccions de menys qualitat i pretensions (Stallones, Stathams i companyia).

Però, i els patrons femenins? I els papers reservats a les noies? Fa la impressió que aquí l’evolució ha sigut clarament més tímida. Ja no s’enamoren d’homes trenta anys més grans que elles (excepció feta d’en Richard Gere), però segueixen tenint papers bàsicament subalterns, molt condicioants per la bellesa física i dividits, encara, en els dos paradigmes de sempre: o puta o princesa. La prova d’aquesta poca evolució de l’estereotip femení al cinema (i a la societat) és que si mireu pel.lícules de fa cinquanta anys o més i us n’imagineu un remake, el paper de la dona funcionaria amb molt poques variacions però el de l’home, en canvi, i en general, necessitaria reescriure’s de dalt a baix per ser minimament creïble.

De fet, el segle XX va ser el de l’alliberament de la dona, a occident i en l’àmbit legal i laboral, però va ser, també, i potser encara més, el de la reeixida emancipació de l’home (de molts homes) en l’àmbit dels valors i les actituds.