Adam Majó

Xuts a pals

9 de novembre de 2012
0 comentaris

En Rick i l?Ilsa

Amb l’excusa del setantè aniversari, a la televisió, o tant de bo al cinema (Cineclub, on sou quan us necessitem!!), segur que tindrem la oportunitat de tornar a veure (perquè ja l’heu vist, oi?) Casablanca, la pel·lícula. Si ho feu comprovareu que determinats aspectes d’aquest llargmetratge (gran paraula, aquesta) de l’any 1942, com el ritme, l’atmosfera, la música, per descomptat, i algunes de les interpretacions, aguanten extraordinàriament bé el pas del temps. Altres interpretacions, en canvi, han quedat considerablement descavalcades. Un exemple del primer cas és el paper de l’Ilsa, l’Ingrid Bergman, que encara avui resulta convincent i efectiu; el d’en Rick, en Humphrey Bogart, en canvi, seria del segon cas i setanta anys després esdevé hilarant, fa riure, directament. Aquesta mena d’homes ultra-durs, investits d’una cuirassa d’on mai traspassa la més petita expressió emotiva, ens resulten, actualment, ridículs, però eren, en aquell moment, el model dominant. Repasseu, sinó, el millor del Hollywood de fa més de mig segle i trobareu una colecció d’herois granítics i violents allunyadíssims dels referents posteriors: en Robert Michum de River of no return, en Clark Gable de Mogambo, o en Gary Cooper  de Distant drums, per posar només tres exemples; acompanyats, com si fos el més normal del món, de partenairs de vint anys perdudament enamorades  d’homes de més de cinquanta.

 

A partir dels anys seixantes, però, i fins el dia d’avui, el patró masculí ha sofert una transformació profunda. Segueixen havent-hi homes durs, tot i que ho són molt menys que abans, tipus Harrison Ford o Matt Damon, però des que en Jack Lemon va encarnar l’insegur home normal i en James Dean el jove aclaparat i turmentat, el ventall de models possibles per als homes que ofereix el cinema nordamericà no ha parat d’eixamplar-se fins a deixar determinades actituds i actuacions per a les produccions de menys qualitat i pretensions (Stallones, Stathams i companyia).

Però, i els patrons femenins? I els papers reservats a les noies? Fa la impressió que aquí l’evolució ha sigut clarament més tímida. Ja no s’enamoren d’homes trenta anys més grans que elles (excepció feta d’en Richard Gere), però segueixen tenint papers bàsicament subalterns, molt condicioants per la bellesa física i dividits, encara, en els dos paradigmes de sempre: o puta o princesa. La prova d’aquesta poca evolució de l’estereotip femení al cinema (i a la societat) és que si mireu pel.lícules de fa cinquanta anys o més i us n’imagineu un remake, el paper de la dona funcionaria amb molt poques variacions però el de l’home, en canvi, i en general, necessitaria reescriure’s de dalt a baix per ser minimament creïble.

De fet, el segle XX va ser el de l’alliberament de la dona, a occident i en l’àmbit legal i laboral, però va ser, també, i potser encara més, el de la reeixida emancipació de l’home (de molts homes) en l’àmbit dels valors i les actituds.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.