Adam Majó

No us heu preguntat mai a qui votaríeu (o on militaríeu) si en lloc de fer-ho aquí ho féssiu en qualsevol altre país? O encara més, a qui votarien els militants i votants d’una determinada opció política si tinguessin una altre ventall de propostes al davant. A quí votaríem, per exemple, la gent de la CUP si fóssim en un context polític com l’alemany, posem per cas? No crec que hi hagués unanimitat. Uns, molts, votarien a Die Linke, l’esquerra de tradició comunista, d’altres a Die Grünen (els verds) que encara conserven un cert to alternatiu, també hi hauria simpatitzants del Piratenpartei, per allò de l’horitzontalitat i la participació directa, i segur que serien colla els que ni s’acostarien als col.legis electorals per considerar aquestes propostes polítiques excessivament institucionalistes. Algú podria pensar que aquesta diversitat de punts de vista converteix a la CUP en un projecte dèbil i erràtic. Ni de bon troç. De fet, és  aquest, precisament, l’objectiu de la Unitat Popular: aplegar sectors i persones amb punts de vista diferents. I és que si tots veiéssim les coses de la mateixa manera, la unitat no tindria cap mèrit ni caldria ser proclamada.

El què sí que cal, però, perquè tot plegat tingui sentit, són uns mínims en comú i aquests hi són: La certesa que l’injust repartiment de la riquesa i el poder és el principal problema que té plantejat la humanitat, el convenciment que l’activisme i la particpiació política són indispensables i la convicció que la independència nacional és un fí en sí mateix però també una poderosa eina de transformació social. Després, uns pensaran que es pot anar més de pressa i d’altres que no tant, uns tindran claríssim l’itinerari fins al destí final i d’altres preferirem anar d’estació en estació, uns creuran en la força de l’utopia i d’altres preferirem solucions concretes a problemes concrets, uns voldrien fer foc nou de tot i d’altres aprofitaríem alguns retalls de l’actual societat i sistema, uns posarien la línia vermella de les aliances polítiques en un determinat punt i d’altres la mouríem una mica més enllà, per uns l’alliberament nacional seria un element bàsicament instrumental i per altres més substantiu… En tot cas, la necessitat d’aplegar forces per superar l’actual desastre col.lectiu es el què segur que compartim i el què cal posar en valor, i això només es pot fer reconeixent sense complexes la pluralitat de l’organització i admetent un marc ideològic inevitablement ampli. A partir d’aquí, tothom és lliure de mirar d’influir en la marxa del projecte, d’aplegar-se amb grups d’afinitat o, fins i tot, d’autoconsiderar-se organització estratègica (d’avantguarda en dèiem abans), evitant, això sí, el secretisme i el seu germà bessó, el conspiracionisme. Tot plegat sense perdre mai de vista que la Unitat Popular sinó és plural no és ni unitària ni popular.