Adam Majó

Xuts a pals

22 d'abril de 2014
0 comentaris

El temple i l’àgora

El teló que s’enfila, el vellut vermell de la platea, el mirall il·luminat dels camerinos, la promesa prèvia implícita, el silenci compartit, les llotges arrodonides, la motllura en forma de T i de C, el sorollet que fa el projector en engegar, el vell galliner, l’esclat d’aplaudiments, l’olor de detergent potent dels labavos, la salutació còmplice amb els habituals, les valoracions a posteriori al vestíbol, l’infantesa i la joventut de tants de nosaltres… Els entenc perfectament, als defensors del temple. Entenc que hi hagi una setantena d’entitats de la ciutat i una pila de manresans i manresanes disposades a defensar aquest vell temple de la cultura escènica, aquesta caixa atrotinada però encara útil: el Teatre Conservatori. No me n’esperava menys.

M’amoïna, en canvi, que siguin tants pocs els que s’atreveixin a defensar públicament (en privat la cosa canvia…) l’altre plat de la balança, l’alternativa que es voldria potenciar si s’aterrés l’actual edifici. Preocupa que siguin tant pocs els que alcin la veu en defensa d’una altra gran institució civilitzatòria: l’àgora, la plaça. Aquell espai obert i horitzontal per definició, sense guions previs ni litúrgies prefixades, de tots i de ningú; el lloc on ens trobem sense voler o expressament, per badar, per menjar i beure, per fer-la petar, per mirar i per ensenyar-nos, per protestar, per comprar i vendre, per escoltar, per ballar, fins i tot, pel què sigui.

No tot es pot fer al carrer, ja ho sabem, hi ha experiències col·lectives que demanen recolliment i condicions tècniques concretes. Però la ciutat tal com l’hem entès fins ara es construeix i defineix, sobretot, entorn de l’agora, de l’espai públic per a la trobada. Els carrers i les places no són o no haurien de ser simples espais de transició entre edificis amb funcions específiques; l’espai públic és i ha de ser, també, el lloc “on hi passen coses”. I perquè hi passin coses aquests llocs han d’estar ben situats i comunicats i han de tenir unes dimensions proporcionades a la població a la qual vol ser útils. El cas que ens ocupa, Sant Domènec, a Manresa, és l’unic espai en condicions de fer de centre efectiu de la ciutat i sabem –ho comprovem per festa major, per exemple- que se’ns ha fet petit. Una ampliació d’aquesta plaça no només la faria útil per a moltes més activitats i funcions, no només la connectaria millor amb el passeig i l’eixample, també li permetria guanyar definitivament la batalla a Crist Rei i ajudar, així, a desplaçar el centre de gravetat de la ciutat cap als seus orígens, cap al barri antic.

En definitiva, abans de decidir-nos pel sí o el no al referèndum del mes que ve, posem en valor el temple i tot allò que hi hem viscut, sí, però -i aquest és el meu prec- no menyspreem la funció de l’àgora, no subestimem l’importància de l’espai públic i, sobretot, no pensem que la cultura habita únicament entre quatre parets.

 

Edificis malaguanyats
23.12.2008 | 9.56
Greenways
16.03.2013 | 7.07

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.