Adam Majó
Xuts a pals
Delinqüència, inmigració i masculinitat
l’any passat va oferir el CCCB titulada els quinquis dels 80, haureu tingut la oportunitat de recordar, o
descobrir, un fenòmen ben significatiu de la nostra història recent: el de la
delinqüència juvenil, de navalla i 124, lligada al barraquisme, horitzontal i
vertical, i als barris perifèrics i mal urbanitzats on s’amuntegava, amb
incomptables mancances, la classe obrera industrial provinent, majoritàriament,
de la inmigració peninsular. No és
estrany que anys més tard, a finals dels norantes, un dirigent del PSC
condemnat a presó per un cas de corrupció (s’hi va estar un meset) afirmés, al
sortir-ne, que a Can Brians tot-hom parlava castellà.
Actualment, amb la crescuda
demogràfica de la darrera dècada i mitja, també la proporció de delictes
comesos per persones vinculades directa o indirectament (l’anomenada segona
generació) a la inmigració és superior al seu pès demogràfic en el conjunt de
la societat. Si hom vol establir una relació entre delinqüència i inmigració,
la d’ara o la d’abans, amb les dades estadístiques a la ma, ho pot fer. Amb el
que segurament no estarem tots d’acord és amb les conclusions que n’hem de
treure. Hi ha qui tendeix, per exemple, a fer una falsa i perillosa regle de
tres: com que alguns castellano-parlants, o magrebís, o sud-americans, o
albanesos, cometen robatoris, tots les persones pertanyents a un d’aquests
grups són, automàticament, sospitoses de tendència a la criminalitat. D’altres preferim mirar d’aprofundir en
el fenòmen i pensar que no és el seu origen georàfico-cultural el que
porta a algú a cometre un delicte,
ni la seva condició d’inmigrat, sinó realitats molt més prosàiques com la
pobresa o la manca d’arrelament social. I que, per tant, el que cal és lluitar
contra aquesta pobresa, aquí i als seus països d’orígen, i donar-los drets, els
mateixos per tot-hom, perquè els sigui més fàcil sentir-se part de la societat
on viuen.
Aquesta, l’aposta per un millor
repartiment de la riquesa i les oportunitats i l’extenció dels drets socials i
legals a tots les persones que s’estan entre nosaltres, és l’opció de la CUP. I
jo, personalment, me n’alegro dues vegades. Perquè si optéssim per l’altra, per
la reducció de drets i la criminalitzacó de col.lectius a partir d’unes
determinades dades estadístiques, tard o d’hora algú s’adonaria que el nombre
de delictes, molts d’ells amb violència,
comesos per homes és molt superior al de les dones; i un servidor d’inmigrat no n’és, de moment, però home, persona humana més o menys
masculina, en principi, sí.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest article en posa en safata per llançar una pregunta que, per molt tòpic recurrent que sigui, m’agradaria formular: perquè és precisament el col-lectiu magrebí, que entenc com el més nombrós, madur i arrelat al nostre país (i entenc que no és el més pobre), el que genera de llarg més rebuig? Perquè la gent no se sent amenaçada, i inclús parla en termes positius, de Gambians, Ghanesos, Togolenys (o com es diguin), Senegalesos i un llarguíssim etc, i no poden ni veure al col-lectiu marroquí? Són estadísticament més conflictius que d’altres col-lectius?
No crec que en aquest cas l’argument de la pobresa sigui una explicació, perquè precisament són els magrebins els primers que estan aconseguint un cert estatus; A Santpedor on jo visc, per exemple, se’ls veu conduint cotxes ‘normals’ en família i molts d’ells estan més o menys integrats al circuit comercial de la gent local.
L’únic que em ve al cap, és que precisament al tractar-se d’un col-lectiu madur, se sent confiat per reclamar una certa igualtat, i que precisament és això el que posa nerviosa a la gent, que aspirin a algun tipus de igualtat real. Potser, mentre un grup és un col-lectiu minoritari i dèbil, sotmès, no preocupen, però quan són un bon pilot reclamant els seus drets a l’ambulatori, o el seu torn al forn de pa davant de la senyora que sempre ha tingut preferència, tothom es fot nerviós?
O és que hi ha potser motius objectius que fan la convivència amb ells més difícil, i que per no caure en actituds discriminatòries no ens atrevim a encarar?
Jo no vaig anar a veure l’exposició “els quinquis dels 80”, primer perque no vaig tenir temps, i també perque no trobo bé fer herois a uns personatges del més miserable… (“el Vaquilla”, “el Torete”, i d’altres, que van fer ric a més d’un director de cine i d’altres “artistes”). Jo sóc crescut al barri de la Verneda (a la plaça d’Eduardo Torroja), i et puc ben dir que els quinquis no són dels anys 80… són dels darrers anys 60 i tot els 70. Va passar, però, que al morir-se el dictador, la delinqüencia es desplaçà a tota la ciutat, incloent-hi els barris “alts” (tinc anecdòtes de companys de classe, veïns de Sant Cosme i de la Mina, que feien campana de l’Escola de Treball i anaven a assaltar veïns de Pedralbes i barris semblants, deixant-los en calçotets). Fins allevorens (abans de la mort del dictador), la delinqüencia es trobava tancada a uns barris molt concrets, i els quinquis atracaven a veïns del seu propi barri, sense sortir “a l’exterior”. A la Verneda, la gran majoria de la gent deia que els delinqüents eren gitanos (de La Perona, més concretament), cosa que no era certa: la gran majoria dels atracaments que vaig sofrir (i en van ser molts!) van ser fets per paios, veins (de barri) meus (els gitanos també eran veïns meus, i anavem junts a l’escola). La polícia nacional (quan encara eren grissos) feia el cec, i també es dedicava al trafic de droga (havia vist, des de la finestra de la meva habitació, a policies “d’uniforme” pasant “merda” a quinquis que tenien la seva seu al Salón Labrador, una sala de jocs amb els retratos de Franco i José Antonio Primo de Rivera penjats a la pared). Un altre tema seria si la delinqüencia és conseqüencia de la pobressa, cosa de la que no estic gens d’acord.
Perdona per l’extensió. Atentament.
Estic bastant d’acord en general amb tots els comentaris, doncs el tema de la immigració (o nouvinguts) no és un tema en absolut senzill. Ni es pot simplificar el problema ni tampoc es pot generalitzar.
És evident que des de fa dècades Catalunya ha estat una terra d’acollida. Primer eren nouvinguts espanyols i ara ho són de diversos païssos, cultures i religions.
Crec que la nostra societat sempre ha estès la mà als nouvinguts, si bé és cert també que últimament hi ha més recels en general degut a molts motius.
Però la realitat és que nouvingut que s’intenta integrar a la nostra societat ho té molt millor que un que es tanca en banda, passa de tot, o exigeix el que no és capaç d’autoexigir-se, així que per mi tinc claríssim que un nouvingut ha de tenir els mateixos drets que tenim els que ja vivim aquí, però no és menys cert que ha de tenir també les mateixes OBLIGACIONS.
I no em refereixo només a que han de parlar català o renunciar a la seva cultura i/o religió, sinó una voluntat real d’integració, convivència i respecte.
I sense generalitzar, doncs és evident que unes cultures tenen més facilitat per la integració i d’altres els hi costa més com la Magrebina, per exempe: que té una cultura diferent, una religió diferent, una història (com dius Adam) que pot generar algun recel i que tampoc són “rics”. Perquè agradi o no, la pobresa del nouvingut també és motiu de “rebuig”, doncs en aquest món moltes vegades el racisme es redueix al tema de sempre: “rics” i “pobres”.
O algú li ha vist algun problemes a nouvinguts com els Japonesos, els Alemanys, els Anglesos, etc ?