Adam Majó

Pendents com estan del què passa al seu llevant, els diaris
de Madrid darrerament no donen excessiva importància als canvis que s’estan
produïnt al seu nord, al País Basc. Tampoc aquí, immersos com estem en el debat
sobre el nostre propi futur, som gaire conscients del moment històric
en el que potser es troba Euskadi.

Cap moviment armat de caire polític neix amb la intenció de
durar sempre, tampoc Euskadi Ta Askatasuna, que des del seu mateix neixament,
fa més de 50 anys, sabia que mai derrotaria militarment a l’estat espanyol i
que el seu final hauria de ser fruit d’una negociació política que no comportés
l’assoliment dels objectius finals, la independència, l’integritat territorial
i el socialisme, però que sí que obrís un nou escenari on fos possible democràticament
aconseguir tot això. Van intentar negociar a Alger, als anys vuitantes, amb el
govern González, ho van tornar a provar 15 anys més tard, amb l’Aznar, i,
finalment a Suïssa amb el govern Zapatero, durant la treva del 2006. En tots
els casos, les converses no van donar fruits positius, per manca de voluntat
política per part espanyola o per manca de flex¡biltat de la basca, no ho
sabem. En tot cas, amb aquests precedents, sembla dfícil que ningú torni, ara
per ara, a plantejar un altre cop la via de la negciació política.

Arran del trencament de la darrera treva, l’audiència
nacional, el govern espanyol, basc i navarrès i el de la república, francesa, han
llençat una ofensiva política i policial duríssima no tant sols contra la
organització armada sinó també contra una part important del poble basc,
l’Esquerra Abertzale. Una detenció de mitjana cada tres dies (actualment hi ha més
de 850 presos i preses vinculats al conflicte!) partits i llistes electorals
il.legalitzades, detenció de portaveus, mitjans de comunicació tancats,
ostracisme, enduriment de la legislació penitenciària i de les condicions de
vida a la persó, maltracte als familiars dels presos….Tot això i més han portat
a Batasuna i la seva xarxa social a una situació d’estancament, d’empat
virtual, en el qual l’estat no pot derrotar definitivament a l’independentisme
basc, però aquest només pot dedicar-se a resistir, sense pòssibilitat
d’iniciativa polítca.

La resposta de l’Esquerra Abertzale és
agosarada: Proposen a ETA un alto el foc unilateral i incondicional i,
paral.lelament, aposten per construir un espai independentista ampli, amb EA,
Aralar i potser d’altres, que estigui en condicions d’esdevenir la primera
força política del país. Un espai, però, no només per anar a les eleccions i
ocupar càrecs, com fa el PNV, sinó per a esdevenir l’embrió de l’estat basc i
començar a acomiadar-se de forma progressiva però relativament ràpida de l’estat
espanyol i, potser també, del francès. Es tractaria, en definitiva i ni més ni
menys, de deixar la lluita armada i guanyar, a curt-mitjà termini, la
independència per la força de la majoria democràtica i els fets consumats.

Veurem com evoluciona tot plegat, però si algú pensa que no
tindrà consequëncies en l’esquema polític català i, sobretot, en l’espai independentista,
s’equivoca.