Adam Majó

Al darrer ple de l’Ajuntament de Manresa es va votar una moció recolzant la manifestació de dissabte a Brussel.les, en que es reclamarà el dret del poble català a un estat propi. Vam aprovar el que en una democràcia una mica completeta ningú posaria en dubte, que els ciutadans, les persones que habiten un determinat territori, tenim dret a decidir, democràticament, no només qui volem que faci lleis i gestioni determinats serveis públics, sinó també quin ha de ser el marc geogràfic a partir del que volem organitzar-nos. Ningú entendria, per exemple, que un país entrés o surtís de la Unió Europea sense una  consulta popular prèvia; perquè doncs la pertinència d’una determinada comunitat nacional a un estat ha de ser inqüestionable?
Tradicionalment les fronteres estatals, com tantes altres coses, es decidien a partir de guerres i acords entre poderosos. Des de ja fa uns quants anys, per sort, cada cop sembla més clar que aquest tipus de decisions polítiques han d’estar en mans del poble, de la ciutadania, que s’en diu ara. És per això que el dret a l’autodeterminació dels pobles està reconegut a diferents tractats internacionals i és un principi democràtic bàsic en un món en el que, ens agradi o no, els estats són els únics agents sobirans reconeguts.

El més decebedor del debat que generà la proposta fou la intervenció del portaveu del Grup Municipal Socialista, que es limitar a repetir alguns dels arguments més tronats de l’espanyolisme intransigent: Que els ciutadans d’aquests país ja decidim cada vegada que anem a votar i que tenim allò que hem volgut. Seguir mantenint que els referèndums no calen perquè la gent ja vota partits a els eleccions, després que a Irlanda, França o Dinamarca, els governs, amb el suport de gairebé tota l’oposició,  perdessin referèndums vinculats al procés d’Unió Europea és, com a mínim, poc rigurós. Obstinar-se a afirmar que l’actual marc legal ja  permet decidir a tots els nivells als ciutadans de les nacions integrades en el Regne d’Espanya, després de veure com el congrés de diputats espanyols ribotejava l’Estatut aprovat pel parlament català i com els tribunals impedeixen fer consultes populars al País basc, és gaire bé insultant. I defensar que l’actual ordenament legal ja permet la lliure participació democràtica de totes les opcions polítiques, quan estem veient les conseqüències de la llei de partits, ratlla el cinisme.

El que si que varem poder constatar aquell dia, al saló de plens, és l’existència d’un bloc  polític contari a l’aprofundiment democràtic format  per un partit d’arrels franquistes,  un altre d’obertament Xenofob i pel PSC-PSOE. Tots units amb la intenció de frenar el procés que ha de portar-nos, si així ho volem, a la Independència.