Adam Majó

“No aconsegueixo entendre els jugadors d’escacs, que en el tauler de la vida es mouen amb rapidesa. Freds, llestos i cerebrals, jo em quedo amb els radicals, orgullosos de mirada altiva, regits per lleis naturals, que el temps farà insubornables. De covards, hienes i llops, rentar-se les mans és propi, mai prenen partit, se’n riuen del teu destí. Codi d’honor, lleialtat o mort”

Fa molts anys, molt abans de convertir-se en un cantant melòdic a qui agrada fer-se fotos disfressat de Lukcy Luciano, Loquillo  (José Maria Sanz al DNI) amb l’ajuda del lletrista Sabino Méndez i dels Trogloditas, va treure un dels sens dubte 10 millor discs de la història del rock català: La máfia del baile (1985). Entre les boníssimes cançons d’aquests LP (si no sabeu què és un LP, us foteu), la que encapçala aquest escrit, Código de honor, amb una lletra (original en castellà) tant potent i evocadora com, en realitat, estúpida i reaccionària.

I és que a tots ens agradaria creure que l’instint (les lleis naturals…) ens guia sempre pel camí del bé i que la raó i el càlcul són només mecanismes auto-exculpatoris per evitar obrar de manera correcte. A tots ens va bé aquell estereotip tant de Hollywood en el qual el dolent és un home gris, un buròcrata amb corbata, un calculador sense escrúpols, i l’heroi o heroïna, algú (un humil periodista, un policia senzill, en veterà decadent, un anònim soldat o un pistoler errant) que es revela contra la injustícia utilitzant bàsicament l’honestedat, l’honor i el coratge. L’actitud, en definitiva, sempre més visual i efectista que el càlcul fred i l’estratègia cartesiana. La intuïció i l’emoció per davant de la raó. El “sentit comú” i la “sabiesa ancestral” abans que la ciència anomenada, despectivament, oficial.  Això sí, quan les coses surten malament (perquè no sempre la vida imita el cinema) aleshores ens enfadem i reclamem exigents anàlisi, criteri, rigor i planificació.

A aquesta tendència a premiar l’actitud i menystenir el raonament, a desconfiar de les jugades complexes i a premiar el gest puntual i impulsiu, s’hi ha afegit l’efecte immediatista de les xarxes socials. En política, per exemple, quantes de les decisions que es prenen (o que es deixen de prendre) tenen a veure, no tant amb una bona estratègia pensada per obtenir uns determinats objectius en el mig i llarg termini, sinó amb la reacció immediata que es generarà a les xarxes i a la premsa i amb el seu efecte directa sobre la propera enquesta d’opinió? Els humans vam inventar l’art i la comèdia per canalitzar i combatre pors i frustracions, però a la vida i a la política -encara més en un món tant bast i tant proper alhora com el que tenim- ens cal menys carisma, menys gest, menys impuls i més, molta més, intel·ligència i mirada llarga. Menys aspirants a herois i cracks de la comunicació i més polítics grisos i (sí) professionals amb les idees clares. I això només passarà si la gent, els votants, nosaltres, som capaços d’actuar, d’opinar i de votar  amb el cap més que amb el ulls, el cor o l’estómac.