Adam Majó

Salut Adam,
fas referència al vot a l’opció “menys dolenta” i crec que és aquí on es reforça l’argument del teu escrit. Si una opció és “dolenta” per “menys” que sigui, ja s’hauria de descartar. O a la fruiteria comprem la poma menys podrida?

La classe política, conscient de la desafecció (bonic neologisme per a un mal endèmic) acumulada prefereixen treure’n rendiment que no pas combatre-la. Fet i fet, si la política té mala fama, la gent no tindrà tantes ganes de participar-hi i la seva feina perillarà menys. És aquí on entra “el mal menor”: cop que blasmar de la política és un recurs fàcil, perquè ja tens la gent convençuda i només es tracta de presentar la resta com a monstres i intentar que el propi partit capitalitzi el rebuig als altres.

(Recordo que a la campanya electoral de 2007 a Vic,la CUP va fugir d’aquesta estratègia generalitzada i es va comprometre -i va complir- a no esmentar cap altre partit polític en tota la campanya i només parlar del que es pretenia fer)

Fa uns anys, en una conferència, vaig plantejar que, ja que el “vot en negatiu” era una pràctica, ja no habitual, sinó majoritària, es podria estudiar la possibilitat de donar-li forma jurídica, és a dir, poder triar l’opció de fer un vot que restés en comptes de sumar. A priori podria semblar una pràctica estrambòtica però, al cap i a la fi, no deixaria de ser un exercici d’opinió directe, no caldria votar el tifus per por de la malària.
És segur que en les primeres eleccions on s’executés aquest sistema, els resultats serien, si més no, curiosos. La majoria de vots negatius anirien a partits de govern, corruptes, sectaris… possiblement alguns partits habituals ni tant sols entrarien al parlament al presentar un còmput de vots negatiu. Potser al parlament hi hauria presència de partits que mai no han passat de l’urna (POSI, Partit del Cannabis, Partit Carlí). La primera legislatura seria realment entretinguda. I possiblement els partits deixarien de contribuir a la desafecció perquè ja no en podrien treure rendiment