Company

Al Felip González (portaveu del PSC a l’Ajuntament de Manresa) el considero un company, de pàgina, perquè durant un temps hem compartit tros de paper els dimarts com avui, de feina, perquè el seu despatx és al costat del meu, i en la política, perquè tots dos ens hi hem dedicat amb més o menys encert i això genera complicitats i punts de vista compartits malgrat la llunyania dels plantejaments de cadascú. En Felip havia estat el responsable de premsa de l’Ajuntament de Badalona quan hi manava el seu partit; per això, quan el passat mes de juny els seus van fer fora els meus, vaig pensar que potser el tornarien a cridar. Em vaig equivocar. Però no de gaire. Pocs dies més tard  s’anunciava que la nova Delegada del govern espanyol a Catalunya l’havia fitxat per l’equip de comunicació. Amb aquesta decisió, el PSC de Manresa en sortia clarament perjudicat perquè, després de 3 anys de molta feina, veia com el membre més actiu amb diferència del seu grup municipal desapareixia i els deixava sense gaire bé cara visible en la recta final de la legislatura, amb la precampanya a la cantonada i en un moment en el qual, gràcies a l’efecte honeymoon de Pedro Sanchez, les seves expectatives electorals de s’incrementaven. Que el PSC punxi m’és bastant igual, que això beneficiï Ciutadans ja m’emprenya més.

Més enllà de Manresa i la política municipal, la notícia que en Felip González estarà més o menys a la vora del poder em va agradar. Malgrat que se’n va a treballar per l’enemic, pel Reyno, per aquells que defensen que no tenim dret a l’autodeterminació, que Espanya no és una opció sinó una obligació, que l’1 d’octubre ens mereixíem les hòsties i que la presó i l’exili són justos i necessaris; malgrat tot això, i com que sempre he pensat que en política el factor humà és decisiu, vull pensar que la presència d’una persona cop en Felip allà on es poden prendre decisions, és positiva.  I ho dic coneixent les seves conviccions i sentiments espanyolistes, sabent que la seva opció política i emocional és la de mantenir Catalunya dins el Regne d’Espanya i que en això no el faré canviar d’opinió. Però sabent, també, que en Felip ha viscut els últims anys, i sobretot l’últim any a Manresa, al costat de tanta i tanta gent que, com un servidor, vam sentir la República a tocar i que ha pogut comprovar, n’estic segur, com aquest projecte -la independència- potser no és el seu, però tampoc va en contra seva. Segur que al twitter algú li ha faltat al respecte. I segur que alguna mala cara li han fet pel carrer. Però fins i tot en aquells dies de màxima tensió i tristesa, va poder percebre que allò no anava contra ell ni contra els que, com ell, se senten espanyols i que, evidentment, a la República Catalana hi seguirà fent la mateixa calor i el gaspatxo (per utilitzar un símil seu) serà igual de bo que ara.

I, com que queden mesos i anys (pocs espero) de conflicte i com que tots sabem que la manera de no prendre més mal és trobant una fórmula consensuada que ens permeti escollir, amb totes les opcions sobre la taula, quin futur col·lectiu ens volem; persones capaces d’entendre i conversar amb l’adversari, com en Felip, són indispensables.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *