Adam Majó
Xuts a pals
26 de desembre de 2008
1 comentari
Mitjana Estrella
El capitalisme, l’economia de mercat, té coses bones i coses dolentes. Entre les dolentes, ja ho sabem, la desigualtat, la irracionalitat evolutiva o la tendència a l’excés. Entre les bones, sens dubte, la societat de consum, que no és el mateix que el consumisme. Poder comprar alguna cosa més que allò estrictament necessari per sobreviure està molt bé, i només ho desvalora qui sempre ho ha tingut a l’abast. Poder triar entre diferents productes i serveis també està bé, i també només ho considera irrellevant aquell qui sempre n’ha pogut gaudir.
És a partir d’aquestes consideracions que un servidor, consumidor habitual del producte cervesa, està molest amb un determinat fenòmen creixent: la imposició d’una determinada marca.
M’explico. Anys enrera, abans d’entrar a l’anomenat Mercat comú, als bars de Manresa hom podia triar entre dues marques de cervesa: Estrella durada, la que preníem la gent normal, i Sant Miquel, pròpia de Guàrdia civils, lleidatans exiliats i portadors de la contrària. Tot plegat era una mica avorrit, és veritat, i per això ens va semblar fantàstic que arribessin noves marques de l’estranger: Carlsberg, Estela artois, Cruzcampo, Heineken, Guinness…
I es clar, al passar del monopoli virtual a la lliure competència, la guerra pel mercat fou inevitable i despietada. Publicitat abusiva, regals, promocions…, tot si valia per poder col·locar un sortidor o una comanda de quinze caixes, tot, menys atacar directament al rival. Fins que una determinada marca, la segona més venuda al món i la primera en nombre de països on està establerta, va decidir jugar brut i pagar als locals, no pequè hi tinguéssin el seu producte, identificat pel color verd, sinó perquè no hi tinguéssin el de la compètència, la mitjana Estrella. Els primers d’acceptar aquest tracte humiliant, entre els bars de Manresa que sovintejo, fou La taverna dels predicadors, compensant-ho, en certa manera, amb una gran quantitat d’alternatives d’importació, després ho van fer al Vermell, i encara ho vaig trobar més lleig, i ara ho han fet al Murri, l’antic Gris.
Ja ho sabem que l’Estrella no és cap cosa. I que al capdavall la gent acabem bevent el que hi hagi, però no em sembla bé que se’ns limiti barroerament la nostra capacitat d’escollir. Si la Heineken és tan bona com diuen, que competeixin obertament amb les altres, però que no ens obliguin a renunciar a la cervesa que hem begut tota la vida, i que hauríem de poder seguir bevent, si volem.
I encara un altre argument: Al món hi ha milers de marques de cervesa, el 99 per cent estan vinculades a un determinat territori i tenen un valor identitari afegit. La Heineken forma part d’aquest 1 % restant. És una cervesa sense personalitat definida, un veritable simbol de l’uniformització i l’aborriment planetari.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sense pilotes i sense xarxa i Endavant, endavant, encara un altre gol. Aquests són els títols de les cançons que presentava en Krankl en aquest single d’immillorable portada. Que qui és aquest senyor? Un dels herois de Basilea, per descomptat. Que què hi pinta en un escrit com aquest? res. O potser sí, potser ens recorda que els coses no són només allò que són sinó també allò que representen. Com, en el meu cas, en Hansy Krankl o la mitjana, Estrella (us heu fixat que ningú diu mitjana Heineken?).