Els fatxes

Les limitacions a la llibertat d’expressió o de manifestació les carrega el diable, sobretot al Regne d’Espanya.  Quan es va incloure al codi penal el delicte d’incitació a l’odi es va fer amb la millor de les intencions,  per silenciar i castigar opinions públiques favorables al racisme, el genocidi o altres formes d’injustícia i opressió. A la pràctica, però, no ha servit per multar o empresonar fatxes sinó a gent i revistes més aviat d’esquerres. Tres quarts del mateix acabarà passant amb la prohibició de convocar manifestacions d’ultradreta que ha fet l’Ajuntament de Barcelona. No aconseguirà evitar aquestes manifestacions, alimentarà l’atractiu rebel i “antisistema”  de determinats moviments d’extrema dreta i servirà de precedent per prohibir manifestacions de signe ben contrari.

Combatre el feixisme, i sobretot el del segle XXI, molt menys explícit i revestit, sovint, de retòrica garantista, no és senzill. Hi ha tres eines, però, que solen funcionar. En primer lloc, la resistència, no permetent que la seva violència  impedeixi fer res del què es tenia previst fer. En segon lloc, l’aïllament, fent-los el buit i mirant de no coincidir, ni encara menys col·laborar, ni a les institucions, ni al carrer, ni en entitats i moviments socials. I en tercer lloc, i molt important, no abandonant el seu públic potencial; oferint alternatives basades en la llibertat i la igualtat a persones que creuen que determinats privilegis són drets naturals i que consideren que la pèrdua d’aquests privilegis és la causa de les seves desgràcies actuals o futures.

L’independentisme, amb totes les mancances que vulgueu, fa bastant bé les dues primeres coses i no tant bé (no és fàcil) la tercera. L’unionisme i l’estat espanyol, en canvi, van exactament en la direcció oposada en tots tres àmbits. Així, la passivitat policial  permet a la ultradreta atacar persones, entitats i institucions; des d’arrancades de pancartes de les façanes dels ajuntaments fins al centenar de casos d’agressions físiques reportats els darrers mesos, passant per intimidacions i amenaces de tota mena. Enlloc de fer-los el buit, els lligams i la complicitat entre el PP, les altes instàncies de l’Estat i la ultradreta són habituals i estan àmpliament documentades, així com la pertinència a aquest àmbit ideològic d’alguns dels dirigents i fundadors del paraigües gran de l’espanyolisme:  Societat Civil Catalana. Per últim (i amb l’excepció honrosa de l’entorn Podemos)  l’unionisme, lluny d’oferir un relat alternatiu al de l’Espanya imperial, s’ha dirigit als ciutadans que legítimament són partidaris de mantenir  Catalunya dins el Regne d’Espanya, amb un discurs obertament antidemocràtic en el qual es nega la possibilitat de resoldre la qüestió amb un  referèndum i es consagra  la  unitat de l’actual Estat en base a la força i la imposició.  En aquest sentit, les darreres exhibicions de l’ultra dreta espanyola no són en cap cas casuals ni inesperades. Tenen per objectiu fer encara més creïble l’amenaça violenta contra les institucions i la societat catalanes i recordar-nos que, en aquest país, el feixisme és un fidel aliat de l’Estat i l’unionisme.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *