Adam Majó
Xuts a pals
Llibertat Carles Sastre i Montserrat Tarragó
L’any 1987, acabat d’ingressar a
l’MDT, em convocaren en una pizzeria de Manresa on ens repartirem la ciutat per
omplir-la de pintades. El lema proposat, en aquella ocasió, m’en recordo bé, era Llibertat Carles Sastre i Montserrat
Tarragó, acompanyat dels més genèrics Llibertat Patriotes catalans i Defensar
la terra no és cap delicte. Tot i així, mai vaig tenir gaire clar que havia
representat exactament l’Exèrcit Popular Català, EPOCA, on aquestes dues persones havien
compartit la militància a causa de la qual patien presó. Fins ara, quan dos
companys, en Pau Juvillà i en Ferran Dalmau, aquest cop de la CUP i de Lleida, han fet allò que calia
fer, escriure la història d’aquesta organització armada.
D’entrada, al llegir el llibre, sobta l’envergadura de la
xarxa creada, la quantitat de persones que hi treballaren, l’armament i
infraestructura que remenaren i l’ambició dels objectius plantejats, molt
superiors, en molts aspectes, als del projecte que vingué a continuació, Terra Lliure (TLL). Així doncs,
perquè aquesta darrera és tant coneguda i l’altre, en canvi, ho és tan poc?
Bàsicament, per la naturalesa mateixa de l’organització. En el cas d’EPOCA,
molt més clàssica, es tractava de construir un veritable exèrcit a l’ombra, que
si bé no era previst que assolís la capacitat per enfrontar-se obertament a l‘exèrcit
espanyol, sí que hauria d’estar en condicions d’iactuar militarment per
influir i condicionar el procés de superació del franquisme. Un model, per
entendre’ns, més semblant al del republicanisme irlandès, els moviments
d’alliberament nacional de mitjans del segle XX o, fins i tot, la resistència
anti-feixista durant 2ª guerra mundial. Si ni tant sols reivindicaven les
accions! TLL, en canvi, amb una visió més moderna de la intervenció política,
influïda, amb encert, per les reflexions seixanta-vuitistes, entén que el seu
paper no és estrictament militar sinó simbòlic, de propaganda (armada). Amb la
monarquia constitucional molt més consolidada, el paper d’una organització
clandestina havia de ser el de representar l’alternativa, la oposició al model
imposat, i això, simbolitzar la resistència, l’enfrontament i la possibilitat
d’una altre projecte per la nació catalana, TLL ho aconsegueix
extraordinàriament bé malgrat els migrats mitjans dels que disposava.
El llibre està farcit de dades, noms i dates. Està
eficaçment escrit, però des d’una potser massa evident proximitat ideològica
entre els autors i l’objecte de la recerca.Per acabar, dos detalls que m’han agradat i un que no. El
primer, el de citar als torturadors. Potser sí que ja hem fet tard
per a jutjar-los, però, almenys, cal que el seu nom sigui escrit i publicat. El
segon, la referència a un dels personatges més tenebrosos de la política catalana
dels anys 80s, en Joan Reventós (líder del PSC i ambaixador espanyol a França en l’època del GAL).
I el darrer, el negatiu, una certa confussió terminològica que porta als
autors a qualificar en Joaquim Viola d’adicte al règim (franquista) i de profundament
liberal. El liberalisme és un corrent de pensament ampli que engloba actituds
polítiques diverses, però incompatibles, en qualsevol cas, amb els
plantejaments dictatorials i anti-democràtics del franquisme.
Dijous presentem el llibre a
Manresa, a l’Ateneu la Séquia.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em penso que una tal afirmació l’hauries d’explicar o argumentar una mica, Adam.
A mi, personalment, no em consta que fos cap personatge tenebrós.
Cordialment,
Pere Meroño