Adam Majó

La distància que separa el meu nebot de 5 anys de l’anomenada Guerra civil espanyola  són 70 anys, si fa o no fa la mateixa que m’allunya a mi de la guerra de Cuba. I un servidor, i tota la gent de la meva generació, sempre hem vist aquella guerra, la de Cuba i Filipines, com un fet històric llunyà, deslligat completament de la nostra vida quotidiana. Hi ha un moment en que un esdeveniment deixa de formar part de l’escenari actual i esdevé únicament un fet històric, que cal conèixer i entendre, però sobre el que no ja té sentit demanar responsabilitats a ningú. El que no és tan fàcil de determinar és quan es produeix aquest canvi de perspectiva. Hi ha qui posa la frontera en la biologia: mentre quedi gent que ho varen viure, aquells fets encara no es poden analitzar de forma estíctament científica sinó que és legítim passar-ne comptes, sobretot si això no es va poder fer en el seu moment.

Si donem per valida aquesta referència, la dels testimonis vius, sembla l’hi ha arribat l’hora de la jubilació definitiva a un dels esdeveniments més tràgics i decisius del segle XX, la Primera Guerra mundial , de l’acabament de la qual aquest mes en cel·lebrem el 90è aniversari. Eclipsada per la que va venir 20 anys després, l’anomenada  Gran Guerra és una gran desconeguda. De la Segona Guerra Mundial se’n publiquen centenars de llibres l’any, se’n fan pel·licules, documentals i tele-series, i genera, encara avui, milers d’articles a diaris i dotzenes de portades de revistes. De la guerra que va enfrontar els imperis europeus entre 1914 i 1918, el gran públic en té una vaga referència, lligada sobretot a l’imatge de trinxeres fangoses. El més intrigant d’aquesta guerra terrible és que les causes que la van generar són relativament incomprensibles. Així com la 2ªGM semblava inevitable, com si aquell escenari de crisis econòmica, ideologies enfrontades i imperis anacrònics només pogués resoldre’s amb una carnisseria, com així va ser, l’anterior, la primera, va agafar el continent en una situació d’optimisme i prosperitat que en absolut feien preveure una guerra tant llarga i cruel. Les aspiracions colonials d’uns i altres s’hagueren pogut resoldre al voltant d’una taula, com s’havia fet pocs anys abans en la conferència de Berlin, per exemple, però un fet sobtat, l’assassinat de l’hereu de la corona austríaca, i una pila de decisions precipitades a corts diverses van desencadenar el desastre. Si tenim en compte que l’escenari previ a la 2ª GM (el naixement de la Unió soviètica, el tracta de Versalles o el crack del 29) són conseqüències directes de la 1ªGM, convindrem que malgrat la importància dels factors estructurals i materials, com a determinants històrics, el factor humà, les decisions concretes i explícites d’un grup determinat de persones, poden, per bé o per mal, ser extraordinàriaent decisius.

L’any 1916, a la vora del riu Somme un milió i mig d’homes hi perderen la vida. Era l’estiu i els camps eren plens de roselles, per això aquesta flor simbolitza a molts països de la Commenwealth el record als soldats caiguts.