L’actitud del diputat

Vaig conèixer l’actual diputat al Congrés espanyol, en Joan Canongia, a finals dels anys vuitanta. Un jove Manresà que es deia, i es diu,  igual que l’aleshores president de la Generalitat, era a la presó per no voler fer el servei militar obligatori, la mili. Com que la llei que enviava a la presó als insubmissos l’havia proposat i aprovat el PSOE (PSC inclòs, naturalment), vam anar a protestar davant del local d’aquest partit, a la carretera de Cardona. Algú va sortir a plantar-nos cara amb actitud xulesca i el puny alçat, un tal Canongia de les Joventuts socialistes.
Molts anys més tard, ara fa uns mesos, vam coïncidir en un programa de
ràdio i ens varem discutir una mica. Jo deia que ell no és diputat del
PSC, sinó del PSOE, ja que forma part d’un únic grup parlamentari
socialista en que tots voten, sempre, exactament el mateix, vinguin de
Manresa o de Toledo.  Ell, em digué que hi havia moltes maneres de
defensar Catalunya i la gent que hi vivim, i que la seva era, des del
seu punt de vista, la més efectiva.

L’altre dia vaig tornar a trobar-me’l, al saló de plens de l’Ajuntament, escoltant el pregó institucional de Festa major del doctor Moisès Broggi.  Aquest senyor, que aquest any ha fet cent anys, ens explicava allò que a alguns ens sembla sembla obvi, que les reivindicacions que proposaven a finals del segle XIX els promotors de les Bases de Manresa: més autogovern, sobirania fiscal i respecte per la llengua i la cultura, segueixen estant, 110 anys més tard, pendents de resoldre. Quan encara hi ha qui posa en qüestió que la llengua catalana ha de ser la llengua vehicular a l’escola, quan el dèficit fiscal ofega les administracions catalanes –començant pels ajuntaments- i quan un tribunal constitucional vol retallar un estatut que ja va néixer coix, no sembla que les paraules del doctor Broggi haguéssin d’ofendre a ningú. Excepte, potser sí, als nacionalistes espanyols més intransigents. I això és exactament el que va passar. Mentre el públic i la majoria dels regidors aplaudíem llargament la intervenció del ponent convidat, per convicció i per respecte, els representants del PP i alguns del PSC-PSOE, com en Joan Canongia,  es mantenien amb els braços creuats en actitut desafiant.
És per això que quan alguna gent d’ERC ens diuen que cal confiar en la força negociadora del PSC i en el pes específic dels seus diputats a Madrid, per aconseguir un millor finançament i no se quins altres avenços en l’autogovern, no se si pensar que em prenen el pel o que realment determinades cadires tenen  la capacitat de distorsionar la normal pecepció de la realitat.


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *