Adam Majó
Xuts a pals
13 morts
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Times New Roman”;
panose-1:0 2 2 6 3 5 4 5 2 3;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:50331648 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}
table.MsoNormalTable
{mso-style-parent:””;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Res justifica la violència. La
vida humana és sagrada, des del mateix moment de la concepció! Cap idea val la
mort de ningú. Els violents són ells, no nosaltres. Els de les pistoles també
són ells. Amb els que maten no s´hi pot parlar, mai, en cap cas. Són frases que
em sentit infinitat de vegades. Quan periodistes, governants i tertulians
diversos opinen sobre determinats conflictes, el seu discurs és d’un pacifisme
i un humanisme encès, absolut. També l’església catòlica fa, sovint, una
defensa abrandada i incondicional de la vida humana. Ja està bé. El pacifisme
no és la pitjor de les ideologies que ens ha donat el segle XX, ni molt menys.
Ara bé, el que sobta, sovint, és la facilitat amb que aquest discurs s’oblida
quan els morts, i els que maten,
són uns altres. Quan darrera de la violència hi ha un estat, per exemple. Com
ara fa un mes, el 4 de setembre, quan l’exèrcit espanyol va matar a 13 ciutadans afganesos al
seu país, a l’Afaganistan. Aleshores tot és comprensió i relativisme. Segons un
diari proper al partit del president de la Generalitat, per exemple, es va
tractar d’una dura batalla que va tenir la desigual coneqüència de 13 rebels
(ai, el llenguatge!) morts i cap soldat
espanyol mort ni ferit. Cap més
explicació. Cap pregunta sobre la idoneïtat de la intervenició. Cap fotografia
de les víctimes o dels seus familiars. Cap reflexió seriosa sobre el
significat de la vida i la mort. Cap dubte sobre la culpabilitat dels difunts.
Cap condemna, per descomptat. En tot cas, com a màxim, en alguns mitjans
espanyols algú va qüestionar la seguretat i el correcte equipament de les
tropes expedicionàries. Els morts només eren això, una amenaça per la seguretat
dels professionals.
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Times New Roman”;
panose-1:0 2 2 6 3 5 4 5 2 3;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:50331648 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}
table.MsoNormalTable
{mso-style-parent:””;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
El fet que els que hi perderen la
vida estiguéssin a casa seva i que els que els mataren venguéssin de l’altre
banda del món, no sembla que inquieti a ningú. Que tot plegat es faci en el
nostre nom i amb els diners dels nostres impostos, que ens en facin, per tant,
còmplices, tampoc sembla que ens
preocupi excessivament.
Més enllà del debat sobre els
resultats de la intervenció de la OTAN, sobre els milers de morts civils, sobre
la misèria i l’odi que genera o sobre el suposat enemic islamista, el cert és
que una ministra del PSC envia soldats professionals a un país llunyà per fer
content l’aliat Nordamericà; viatgen acompanyats de capellans castrenses,
catòlics evidentment, i maten a gent.
Recordem-ho, quant tornem a
escoltar determinats discursos morals sobre la violència, o quan, dilluns que
ve, els vegem cel.lebrar el dia d’Espanya aplaudint cabres i canons.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Més enllà del tema de l’escrit, algú sap que faig malament? Per quins setzous els textos que introdueixo acaben editats en lletres de mides diferents? Mercis per endavant.