L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Redòs per a la serenitat municipal

10 de març de 2009
General
57 comentaris

LA VAIG MIRAR EMBADALIDA, IL·LUSIONADA

Darrere el meu armari de la roba, una bota texana de canya alta en cada mà: punta afilada i taló homologable en qualsevol saleta que disposi d’un mínim de sis cadires de bova d’aquelles tan criminals: sí, unes que engeguen la gent, que s’encloten, que solen estar esbotzades i que sempre necessiten cordar i tothom acaba per desfer-se’n o bé, si de cas, per fer-les cordar amb palmes de garballó entorcillades… Unes cadires malgirbades de tan rònegues que just de mirar-les fan venir mal d’esquena i esgarrips a les mitges. A més d’aquest cadiram, amb un faristol i mitja dotzena de panderetes ja poden posar un conservatori o escola municipal de música com els que reparteixen currículums per poder fer sonar els instruments de percussió que duen el compàs a totes les orquestres de la platja

L’afrobrasilera si ne qua non jo no hauria contractat una empresa de neteja per fer dissabte dóna una altra vegada la raó al Josep Pla de quan afirmà que els negres de Brasil no fan cas del clima tropical que enduren i es remenen tan lleugers com si fossin escandinaus i rendeixen igual, només que l’he aglapida (pobrissona) tres o quatre vegades acaronant unes sabates que tanmateix no crec poder-me-les tornar a posar pus mai, des que l’edema em fa tenir les extremitats més afavorides.
          Llàstima que no tinguem el mateix número, estimada C; ara te les regalaria. Ha obert uns ulls com dues taronges navel de les més grosses. El meu número és el 37 i em vaig comprar el 37: vull dir que no vaig fer cas al sabater, que em recomanava el 40 o el 41. Les botes que no s’obren amb cremallera han de ser quatre números més grosses, m’assegurà.
          Vaig dir al botiguer que per treure’m la bota dispòs de recursos; fins ara no m’he hagut de fermar un peu amb la mateixa corda que, subjecta a la sella amb un mosquetó, quan el cavall se’m desboca (no falla disparar un sol tret amb el meu revòlver per alçurar-lo) aguanta una pressió brutal fins que la bota afluixa. No: jo no faig aquestes coses. Després de dutxar-me i amb els peus ben eixuts agaf dues bosses de plàstic i hi pos els peus dedins com si fossin mitjons; uns peus prèviament enfarinoats amb pólvors de talc. Em pos les bosses, també ben ruixadetes de talc pels damunts (també en pos a l’interior del calçat) i el vespre em puc treure les botes sense haver de pegar una puntada de peu al cul de ningú: el mètode més corrent. Em trec les botes com si fossin mocasins.
          Au ja està. No tenia escriguera, però no he volgut desaprofitar l’avinentesa d’ensenyar-vos de treure unes sabates que solen ser males d’escatar. Quina ràbia que no em toqui la Primitiva: tot d’una na C tindria unes texanes de 150 euros. Li podria regalar les meves. No ho faig perquè hi ha risc que recorri a qualsevol animalada per ajustar-se-les.

  1. A mí mai m’ha agradat la bota texana …. ara bé, aquest apunt teu és una gloriosa escenificació d’ensenyar-nos la millor manera de treure les sabates. La teva escriguera fa ressuscitar ….

  2. Xesca

    Tres dies sense la teva paraula són excessius. Ens has malacostumat tant!

    Em temo que deus tenir una gripota, confio que no sigui res pitjor.

    Saps que som milers els qui necessitem la teva paraula.  Necessitem la gent lliure com tu que tot i viure en un país ocupat ens fa sentir molt més lliure i molt més feliç que l’ocupant. Aquesta és la gran derrota de l’ocupant, i gent com tu, només la gent com tu, la fa possible.

    Si els teus, massa vegades, t’ho paguem amb el silenci, no ens ho tinguis en compte, si us plau.  Et seguim, et necessitem. Ja veus quants i quants et visitem cada dia.

    Xesca, la paraula per als teus, és mel, com deia en Tomeu.

    Visca la pàtria completa!

    Josep

  3. ací a la bota texana se li deia “bota campera”, no sé si perquè les proveïa una empresa anomenada “Camper”, que en cas d’organitzar una franquícia valenciana seria millor rebatejar com a “Ca’n Pere”; siga com siga, la indústria de les botes ha evolucionat massa i ara ja hi ha disponibles al mercat i a les sabateries veritables botes d’extraterrestres, molt excessives i molt armades d’aplicacions per a induir a la seducció visual, no diguem ja la seducció sonora del clac-cloc-clac-cloc d’unes botes ben trepitjades al carrer; no falla i està ben estudiat des de l’antropologia emic (l’emic és la que té en compte l’opinió dels usuaris): les botes estan catalogades com a la primera ferramenta de seducció corporal; probablement deu ser pel “dinamisme d’exhibició” un poc inaprehensible que infonen i, ja se sap, que l’inaprehensible és més cobejable; a les zones rurals, les botes texanes, “camper” o de “ca’n pere”, segueixen conservant la seua mitologia, el seu lligam a la terra

  4. de la Babalusa ! Aviat sortirà de l’amagatall. El timó de l’hidroavió ha necessitat d’una reparació, però quasi quasi és a punt ! Enyora molt als lectors. Aquestes botes no li van fer bé ….. però les té prest per posar-se-les.
    Us envia un bes a tots els blocaires ….. 

  5. He aterrat tot just i he baixat de l’hidroavió, però la pilot era una altra. La real, la de veritat, encara és al taller, de reparació, però en un llogaret ben fermós amb bones vistes al cel, a les flors, al romaní i de tant en tant els ocells li dediquen uns càntics.
    També li arriben roses blanques del seu jardí. Tot va per bon camí, i ens demana paciència. Doncs la tindrem ….  però pensant en els mecànics perque arreglin aquestes ales de l’hidroavió depresseta, depresseta i puguin tornar a volar per el cel blau del Mediterrani.

  6. Adéu Xesca, mestra de tants i patriota exemplar.
    Gràcies per la teva fidelitat insubornable a tot allò que estimem i que ens uneix.
    Et reitero avui el meu odi etern a la mort amb el convenciment, però, que les persones estimades mai no moren.
    Vetlla pels teus països allà on siguis.
    Sense el teu alè el cim se’ns fa molt més costerut encara.
    Bon viatge, guerrera, que al teu poble hi has estat sempre fidel.

  7. M’acabo d’assabentar del traspàs de la Xesca.
    Varem
    anar a Mallorca amb la meva família. Ella va fer venir
    el seu marit a cercar-nos a Palma, i a l’hora, tornada cap a l’aeroport. Entremig,
    ens varem conèixer i fórem atesos amb un caliu difícil d’oblidar. Dues hores
    intenses de conversa i detalls.

    Vull, volem, enviar des d’aquí una abraçada a
    la seva família i els seus amics. També un pensament cap a tots aquells
    lectors/res assidus, perquè estic segur que tots ho sentiu com ara mateix ho
    sentim a casa nostra.

    Ella mereix alguna cosa més que aquest
    missatge breu i maldestre, per això convido a la gent que tant bé sabeu
    escriure i /o dinamitzar l’entorn, que feu un bon homenatge a la dona, l’escriptora
    i la patriota.

    Una abraçada a tothom, en l’esperit del consol
    mutu.

     

                                                    
    AdG i família

  8. tot i que no sigui bo de fer acostumar-nos a no veure’t, ni que sigui escrita.Som molts els que ploram a teva fugida, Xesca. Una besada.

  9. Gràcies, Xesca, per haver estat una defensora de la terra, de la gent, de les utopies i dels més bells somnis; d’aquells somnis que no s’obliden quan et desperta el dia.
    Gràcies per totes les mostres de suport que em dedicares quan la ponentada m’envestia.
    Des de la mateixa quinta, a la contra de les mateixes esquadres, amb els teus llibres per testimoni, una besada ben balutxa.
    Bartomeu Mestre

  10. Ja tenia de llegir alguna bona notícia. Gràcies per haver-me-la proporcionada. Estic contenta que siguis tan feliç, i la Núria també, és bo de veure.
    M’imagino que si ja disposeu d’una ecografia, l’ ampolla de cava no l’heu destapada avui. Jo sí, per desgràcia.
    Tant si és nin com si és nina, li has d’ensenyar una cosa, tot d’una que la pugui entendre; l’hi has de dir: ‘Nurieta’ (o ‘Danielet’): no passis mai l’arada davant el bou.

    Salutacions, company de mesvilaweb

    L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS

    Sempre aconsellant. Sempre tan ella. Gràcies per deixar-me ser lector i gràcies per venir a veurem. Vola alt. Vola lliure… Abraçada al vent…

  11. La notícia de la desaparició de la Xesca
    Ensenyat m’ha trasbalsat. Malauradament no ens coneixíem en persona,
    tanmateix ens llegíem l’un a l’altre. Aquest any he patit la dolorosa
    pèrdua de quatre il·lustres lectors que lamento; en Luis Andrés Edo,
    l’Abel Paz, en Ricard Salvat, i ara la Xesca, que va tenir la
    deferència d’enllaçar-me al seu blog.
    La Xesca era una escriptora competent, i el seu Hidroavió Apagafocs
    mantenia tothora un alè literari i poètic d’una gran qualitat,
    d’aquests que dignifiquen el format i permeten la consideració del bloc
    com un un nou gènere literari. De fet, la lectura dels seus posts
    solien tenir l’efecte de tractar de treballar amb més cura el
    llenguatge i em motivaven per posar una mica de reflexió en l’aixeta a
    raig de mots quan escric apressat. Realment el seu hidroavió ens
    estimulava a tots a tractar d’amanyagar la llengua, un idioma dispers
    per la política, aplegat a la xarxa, pròxim en les consciències.

    La
    pèrdua de la Xesca ens fa pensar en l’efímer dels mots i els records.
    Tanmateix, com un regust a mar salada d’aquell inoblidable capvespre
    d’agost, encara mantenim aquelles velles fragàncies en el record,
    malgrat la tramuntana, malgrat l’hivern. Allà on siguis, Xesca,
    continua inspirant-nos.

    “Ulls isolats que espereu pacients
    esguards furtius, verds, que us deixondeixin
    el desconhort
    i que reprenguin nous rumbs vers finestres
    que mostrin horitzons, platges, arcs de Sant Martí
    i esperances”

    Del meu recull “A la via Morta” L’Emboscall, Vic, 2004

  12. hoy he estado cerca de ti, pero no me he atrevido a entrar en la habitación, quiero recordarte en tu terraza delante de una taza de  té verde, y charlando, eso que tanto nos gustaba.
    hoy he visto el dolor de cerca, el mío, el de tu perdida, el de la idea de  no poder charlar y discutir más contigo.
    me siento mal, te has ido, y ahora me falta algo, me falta pasar por  nuestra calle y verte, me falta saber de tu amistad, de saber que estás
    espero que me perdones por no saber escribir en tu lengua, se que no te importará, sabías que me cuesta trabajo aprenderla, pero te leeré lo prometo, aprenderé a hacerlo
    gracias por esas tertulias, por esos consejos, por brindarme tu amistad cuando lo necesitaba, hoy presumo en mi interior de haberte conocido
    un beso muy fuerte , tu vecino y amigo que llora tu perdida

    a los que no la conocían , Xesca era una grandísima persona

  13. m’he quedat glaçat… Com que el món del blocaires és de recent aparició és la primera vegada que hem de dir ADÉU a una dels nostres… i no sabem com fer-ho. En fi… allà on estigues (i ara que tindràs fil directe amb aquell/a que duu aquest trosset de món) dis-li qui som, què volem, amb qui ho volem i que faça allò que ens cal (sobretot a les valencianes i valencians i, per extensió, a totes i tots els que estem en aquest vaixell de futur). Bona vesprada des de Benicolet (la Vall d’Albaida)

  14. Vull afegir-me a tots a les 1761 visites que dus fins a aquest moment, i als que et deixem un missatge d’estimació al teu Hidro, Xesca. Ho he escrit a la Piga aquest matí:

    Me n’acabo d’assabentar i encara estic
    commocionada. Tants dies sense saber de tu no podia comportar res de
    bo… però això no m’ho esperava. Ara t’escric…

    …com
    si em poguessis llegir encara, perquè vull enganyar-me. Ara per ara és
    el meu únic consol per la teua pèrdua: no creure-m’ho, i faig com els
    estruços i amago el cap pensant-me que no se’m veu…. Estimada Xesca…

    No
    he arribat a temps de conèixer-te en persona. Tants cops em vas dir que
    vinguéssim a Pollença totes tres… i ara tots quatre. Com haurien
    jugat les teues bestioles amb el teu Avelino, personassa!

    Em
    tens enamorada de la teua força, integritat, lucidesa, compromís, de la
    teua literatura, però, sobretot, de la teua capacitat de sentiment per
    qualsevol cosa vivent… el teu gran cor.

    Em queden tantes
    paraules per fer-te arribar… espero, tanmateix, que aquesta abraçada
    virtual sigui més ràpida que l’Hidro i t’encalci i et trobi, i t’arribi
    com una onada càlida que t’agomboli. T’estimo!

    PS: Ara podràs tornar a abraçar ta mareta…

  15. Xesca,
    A reveure. No em conexies. Sovint llegia el teu bloc. Ara el guardaré perquè les paraules no se n’escapin, com tu has fet. Et eveig lluny dalt del teu hidroavió fent paruales en el cel
    Gràcies.
    A. 

  16. Fins sempre, Xesca. No t’havia conegut personalment, però sí a través del teu bloc, que he de dir que llegia molt sovint. No m’agraden els comiats i, com deia l’Ovidi Montllor, prefereixo pensar que no morim, que fem vacances. Per dir-te adéu o. millor encara, a reveure, vull dedicar-te aqeusta poesia de Vicent Andrés i Estellés:

    Quan em
    deixen al cementiri i tots se n’hagen anat.

    Hi haurà més soledat aleshores encara,

    car tots se n’aniran a fer les seues coses,

    i jo em trobaré sol definitivament,

    impossibilitat, completament inerme.

    On seran els amics? Jo sentiré el desig

    de plorar, i diré ‑potser‑ “Mare…” en veu baixa.

    El record dels amics, del llum damunt la taula,

    el conyac, les converses que mai no s’acabaven,

    el crepuscle polsós que puja a les finestres

    encenent aquell llum d’aigua dels quatre grans;

    els records i el desig pueril de plorar.

    On seran els amics? I jo els recordaré,

    cadascú pel seu nom i les seues coses,

    mentre vinga la nit, aquella nit primera

    de mort al cementiri, de mort sense remei.

    Quan arribe la nit ¿m’hauré mort ja del tot?

    (Perdoneu la insistència: seré lliure aleshores?)

  17. Xesca,
    A reveure. No em conexies. Sovint llegia el teu bloc. Ara el guardaré perquè les paraules no se n’escapin, com tu has fet. Et eveig lluny dalt del teu hidroavió fent paruales en el cel
    Gràcies.
    A. 

  18. Xesca ens va acompanyar molt a tots els amics de Vilaweb, ens va obrir més els ulls amb les seues opinions valentes, la seua sensibilitat va ser un do de llum. L’apreciem com a amiga i com a escriptora. Expresse la meua condolència sincera als familiars i amics de Pollença.

  19. És difícil despedir-se d’algú que ja no hi és.
    Va ser bonic que hi fos.
    S’enrollava molt, però ho feia tant bé…
    Et trobarem a faltar.
    Fins sempre, Xesca.

  20.   Xesca,

      L’audiència nacional (sic) ha dictat sentència i ha decretat que en Pedro J.Ramírez no és propietari de la piscina que es va construir en sòl de domini públic, vulnerant la llei de costes i vulnerant. a més a més, ciutadans i entorn.

      Aquesta, Xesca, és una altra victòria teva i de tots els illencs i illenques malats d’amor pel nostre país. Els qui vàrem tenir el luxe d’ésser informats per tu de manera puntual de la vostra lluita inesgotable, dia a dia, en favor de la raó i en contra dels capricis dels poderosos que burlen la llei, la natura, la societat i el país, celebrem aquesta vostra -i nostra- victòria en una lluita tan desigual del fort contra els febles i confirmem allò que sempre ens has predicat, la raó sempre s’imposa.

      Des d’allà on ara ets, sabent que segueixes vetllant per tots nosaltres, pels nostres països i pel triomf de la raó, sàpigues que les teves llavors segueixen germinant i donant fruit, molt bon fruit, i que el deute dels qui somiem la pàtria completa continua creixent perquè sense tu, tot el que aconseguim i tot el que aconseguirem, no fora possible. 

      La teva injusta partida física t’ha fet més present encara en les nostres vides i si Espriu ens va dir que teníem la raó contra bords i lladres, tu, Xesca, cada dia ens ho confirmes.

      Per n-èssima vegada, gràcies!!!

     

  21. Els nostres països estan de dol, i jo amb ells.

    Acabo de saber que no et llegiré pus mai més i la ràbia i el desconcert s’apoderen de mi. Ploro. Estic paralitzada. No tinc paraules per expressar el que sento.

    Gràcies, Xesca, per tot el que ens has fet compartir, pel molt que ens has ensenyat, per tot el que has escrit, per tot el que has lluitat…. Gràcies per ser com eres.

    Enyoraré els teus mots, el teu bloc, el teu correu… Eren mel…

    Enyoraré una compatriota.

    Fins sempre, X

  22. Espero que allà on vagis siguis lliure.

    No pateixis per nosaltres, que ens dol que hagis marxat.

    Com deia el Tomeu, l’únic que queda i perdura són els mots i es ven cert, els teus mots em venen al pensament quan menys m’ho espero i en les corcumstàncies més diverses.

    Gràcies Xesca per existir, per ser com ets i per regalar-nos els teus valuosos mots.

    //*//

  23. A mi les botes m’evoquen records de la mili. De tant en tant feiem la bretolada de posar-les totes juntes mentre dormien.

    El problema estava creat, l’endemà al matí, en sentir el toc de diana l’enrenou era considerable, calia aparellar dues-centes sabates. La gent que sortia amb dues sabates del mateix costat, altres amb diferent número, alguns afortunats havien aconseguit el seu parell corresponent.

    Altres corrien com ballarines de l’òpera de París a causa de la sensibilitat del peu que no podia suportar el cos durant gaire temps.

    A per cert, sempre agafàvem un número més, per si de cas. Com diu el refrany: “Preu per preu, sabateta grossa”

    J. Alins

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!