El primer catalanista que vaig conèixer era el meu pare, català fill d’andalusos amb arrels cubanes i canàries. L’anticatalanista més convençuda, la meva mare, barcelonina amb un pessic de sang valenciana. Tots dos havien viscut la guerra i tots dos vivien plens de por, enfonsats en aquell silenci que va cantar el poeta. Que a casa meva era especialment dens, feixuc, castrador. (més…)
Començo a escriure això el diumenge 3 de gener al vespre, després de saber que l’última votació de la CUP s’ha decantat per no investir l’Artur Mas com a president de la Generalitat i, doncs –afegeixen tots els mitjans, comentaristes i assimilats–, per la convocatòria d’unes altres eleccions. Admeto que fa més de tres mesos que estic enfonsada en un mar de dubtes. Per què? Doncs perquè el 27 de setembre del 2015 vaig votar la CUP, sobretot com a garantia que el procés no s’aturaria, que no ens quedaríem empantanegats en el famós processisme, que el pròxim Onze de Setembre seria ben bé l’últim que hauríem de sortir a fer la gimcana independentista, i que seria més de celebració (ja hi som, ja ho tenim!) que reivindicativa. (més…)