Paisatges mentals

Les persones desapareixen de la nostra vida per motius diversos. S’esvaeixen de la nostra quotidianitat pel canvi del domicili familiar, pel trasllat a un altre punt del planeta, per desacords i divergències que amb el temps es van fent insuperables, per tota mena de raons i per cap raó en especial, per la simple pèrdua del costum de veure-les. També desapareixen perquè es moren.

Ara bé, totes les persones que han anat marxant del nostre entorn físic immediat es mantenen en el record, en el paisatge mental que es va completant amb cada relació. I de vegades passen coses, penses coses, veus coses que et porten a aquell racó del cap on sense ben bé voler-ho hi has conservat la figura d’aquella noia, d’aquell germà, d’aquell amic de la infantesa que no tornaràs a veure, i aleshores t’assalta de sobte una estranya nostàlgia. Més aviat tova, en general, suau, melindrosa i no gaire punyent, perquè ens acostumem a tot, també a l’absència d’aquells que solíem estimar. Ens acostumem a trobar a faltar les persones i arriba un moment que ja no les trobem a faltar, només trobem el record del buit que van deixar, si és que van deixar un buit. I el record es fa un hàbit que ja no és dolorós: faria més mal no tenir-lo.

El problema ve quan et veus obligat a convertir en una peça del teu paisatge mental una persona amb qui ho has compartit pràcticament tot, de maneres de vegades estrambòtiques, durant més anys dels que creies possibles. Que tot i haver marxat completament del món continua formant part del teu entorn físic i està present a tot arreu on mires, a tot arreu on vas. La seva veu i la seva mirada et fan més falta que mai i les tens però no les tens, i veus la seva figura trafiquejant com sempre però saps que no és més que un fantasma, un fantasma que tens por que s’esvaeixi perquè no el vols oblidar, no et vols apartar d’aquella presència que en algun moment havies arribat a maleir. I per dins et rebel·les contra una realitat que s’entesta a contradir-te, que t’ataca i tot, però que és –que no ho és sempre?– indefugible.

I recorres mentalment els llocs on vas veure aquesta persona els últims mesos i tens fins i tot la temptació d’anar-hi, d’anar a aquests llocs i veure els qui l’envoltaven, només per assegurar-te que és veritat que ja no hi és, que ja no la trobaràs mai més, ni allà ni enlloc: enlloc més que en el teu paisatge mental. Però que des d’allà t’empeny: t’empeny des del més enllà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*