Omplir pantalla

D’alguns actors de cine es diu que omplen pantalla. D’aquesta manera es descriu un estrany efecte que fa que la seva presència a l’escena d’una pel·lícula esborri o dilueixi la figura dels altres personatges que hi apareixen. Tots tenim al cap alguns noms. Són actors que de vegades intenten passar amb discreció per una seqüència que no els pertany, per dir-ho així, però no se n’acaben de sortir i es mengen tot el repartiment.

De la mateixa manera es podria dir que hi ha persones que t’omplen la vida. Gent d’una humanitat desbordant que omplen amb la seva existència un immens espai afectiu. No són sempre persones bonhomioses. De fet, t’hi has barallat mil cops per foteses que aquestes persones, de fortes conviccions, consideren fonamental aclarir per poder anar pel món. De vegades t’has preguntat fins i tot per què hi tenies tractes, per què –un altre cop– et veies abocada a parlar durant hores d’assumptes que no creies que mereixessin ni un minut de la teva atenció.

Però la vida passa, la mort amenaça i la perspectiva a poc a poc canvia. Es diu que vivim amb aquesta alegria, fent tot de coses que en realitat no ens interessen ni ens aporten res, perquè no tenim consciència que cada instant que vivim ens acosta a un final que no estem gaire preparats per imaginar, el nostre. Quan aquesta consciència es fa inevitablement viva a causa d’una malaltia que tota aquesta ciència de què ens agrada tant fardar encara no ha après a resoldre, la mirada agafa noves tonalitats.

Quan la mort amenaça de prop una d’aquestes persones que t’omplen la vida i la veus passar el seu propi dol, et preguntes què faràs més endavant, quan ja no puguis discutir-hi més. I el que veus només és un gran buit. I tot i que et sembla –siguem pràctics– que és una pèrdua de temps injustificable plorar per coses que encara han de venir, que pot ser fins i tot que triguin un bon temps, no pots deixar de sentir-te una mica més esquinçada cada dia. Perquè cada dia és més a prop el moment que aquella persona deixarà l’escena per no tornar-hi més. I saps que això et portarà a preguntar-te –un altre cop– si encara t’interessa la pel·lícula.

Un pensament a “Omplir pantalla

  1. Jacint
    Parlar de la mort amb serenó, amb profunditat i lucidesa és quelcom que està reservat, tan sols, a uns pocs privilegiats que, sense ser pallisses com d’altres, mai (o quasi mai) han convertit la seva vida en una verbena
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*