I on arribarem.

A Vila-real, com a la resta de ciutats i pobles de la Plana, hi ha moltes coses que hem perdut. Hem perdut la tranquil·litat. Tenim els carrers plens de cotxes. Completament envaïts. I els xiquets ja no poden jugar al carrer. Ara, per a jugar, ho fan a través de la xarxa, de cara a una pantalla. I si han de fer alguna activitat física, ho han de fer a llocs llunyans, on se’ls ha de dur (generalment en cotxe) i se’ls ha d’anar a recollir quan acaben. També hem perdut el comerç de proximitat. Ara, si vols anar a comprar roba, vas a un centre comercial clònic a aquells que hi ha a qualsevol ciutat. A tot arreu les mateixes marques i la mateixa roba. I per una mica més, també hi pots anar al cine o entretindre’t amb la família. Mentre els xiquets es passegen amb un autet elèctric (que es lloga per un preu mòdic) tu aprofites i entres a l’hipermercat. I ja, de les tendes de barri, aquelles on es podia anar a comprar el que et feia falta per a fer el menjar, no en queda quasi cap.

També hem perdut molta de la nostra activitat industrial i agrícola, que abans donava molts beneficis i ara no. Els llauradors estan desapareixent. Molta indústria ha tancat o s’ha “deslocalitzat”, que vol dir que produeixen a països on la mà d’obra és molt barata. Les taronges, que han arribat a ser mítiques, ara es duen de països tercers i s’envasen ací com si foren del país. Els sous, que nosaltres en diem jornals, estan més baixos que mai. L’únic que es van obrint són empreses del sector serveis. Bars, restaurants, locals d’oci diversos i coses així. Els qui hi treballen cobren sous molt baixos i ofereixen uns serveis d’acord amb el sou.

A més a més, sentim a dir que serà impossible pagar les jubilacions d’ací a uns pocs anys. Per exemple. I veiem que els nostres fills i néts, tot i que van a l’escola fins passats els setze anys, quan acaben tenen, en general, molts menys coneixements que els qui eren xiquets de la mateixa edat fa cinquanta anys.

També hem perdut, de passada, les maneres. Allò que, a la Plana, es diuen “modos”. I veiem que els conductors ja no saben fer servir els intermitents. O que qualsevol illetrat pot encarar-se amb un mestre o professor i donar-li llissons, o fins i tot el pot amenaçar  sense que passe res. I hem perdut el respecte pels metges o pel personal sanitari, al temps que admirem a qualsevol persona, per ignorant que siga, que practique un esport conegut o que per a la seua feina use un uniforme vistós. Al mateix temps, menystenim a aquells que dediquen el seu esforç i el seu temps a formar-se i a aprendre. Per perdre, hem perdut fins i tot l’habit i el plaer de la lectura; i també els coneixements més fonamentals de ciència.

d’altra banda, de passada i en silenci, estem veient com els joves amb més pervindre del nostre país se’n van per a no tornar. Tothom coneixem algú molt proper que ha marxat a qualsevol lloc. Des del Regne Unit fins a Israel, des d’Alemanys fins Austràlia, des dels Estats Units fins a Noruega. Se n’han anat amb els estudis acabats o, de vegades, per acabar-los allà. S’hi han instal·lat, han trobat feina, parella i s’hi han quedat. I són els qui ens poden garantir el futur, que ja no hi són. Hi ha enginyers, metges, advocats, matemàtics, físics, químics, farmacèutics, biòlegs, informàtics,… I en tornen molt pocs.

Amb tantes pèrdues i quan veiem que les nostres infraestructures són les mateixes que fa trenta anys o més, que cada vegada estem més empobrits i que d’allò que fins ara hem viscut cada dia està més en perill, seria d’esperar que fórem una societat revoltada. Això semblaria normal.

Però no. Som una societat que no sembla revoltar-se davant de qualsevol nova clatellada que ens arribe. Tant és que estiguem, encara ara, envoltats pels mateixos que ens han robat sense vergonya des de fa anys i panys. Nosaltres continuem culpant de tots els nostres mals aquells que no es poden defensar. Si la nostra sanitat està infra-finançada, la culpa la tenen els pobres immigrants que la saturen. Els mateixos que venen a furtar-nos la feina. Feina que, sovint implica jornades molt llargues i dures i sous miserables. I que són els mateixos que es juguen la vida (i sovint la perden) creuant la mar en barquetes impossibles fugint de la misèria extrema, quan no de la mort o de l’esclavitud. Si els nostres fills no aprenen perquè no estudien, la culpa serà dels mestres que no fan prou agradable l’ensenyament. I si tot va malament, la culpa sempre pot ser dels catalans. O d’aquells que ens entestem en parlar Valencià en lloc de fer com fa tot el món i parlar en Castellà.

I si, malgrat tot, encara estem neguitosos, si notem que alguna cosa, malgrat tot, no ens acaba d’anar tan bé com podria, sempre ens podem preocupar de si l’equip (a la Plana l’equip és el Vila-real, amb permís del Castelló). Un equip de futbol al què els de Vila-real anomenen “el nostre equip”, tot i que és propietat d’un empresari amb interessos en molts sectors.

Si no reaccionem aviat, no sé on arribarem. Només estic segur que no serà una societat millor que la que ara tenim.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *