Del Pamano a Xàtiva i de Mequinensa a Andratx (passant per Sinera)

Aquest és un d’aquells apunts/recomanació que em ve de gust fer de tant en tant, quan s’acosta el temps de sortir a prendre l’aire i escampar la boira. L’he inclòs a la categioria “indrets” però el podria haver etiquetat com un apunt de “lletres”. Sigui com sigui, l’ordre dels factors no altera el producte. I és que, si dies enrere parlava de les ciutats novel·lades ara em disposo a parlar de paisatges literaris o, com algú n’ha convingut a dir de manera més encertada, d’espais escrits. Fa pocs dies vaig tenir l’ocasió d’endinsar-me a la Vall d’Àssua, al Pallars, i gaudir d’alguns dels seus racons. L’experiència, del tot gratificant des d’un punt de vista paisatgístic, va tenir un complement afegit: el de reviure els indrets que van servir d’escenari a Jaume Cabré per bastir la (immensa i absorbent) novel·la Les veus del Pamano. Passejar per Llessuí tot imaginant el poble de Torena, refrescar-se a l’aigua freda del Pamano i sentir-ne de prop el brogit és una manera de reviure les històries i els personatges, de contextualitzar-los, de rellegir-los sense reobrir el llibre. [Segueix…]

Foto: el riu Pamano (Jordi Lon, alliberada a Viquimèdia Commons)

Una cosa similar em va passar temps enrere a Mequinensa
o, millor dit, a allò que queda de la Mequinensa evocada i recreada per
Jesús
Moncada
a Camí de Sirga i a altres pàgines del seu ric i sobtadament escapçat univers
narratiu. En aquell cas, les quatre pedres de la vila vella que queden
d’empeus al marge del pantà em van ajudar a entendre el tràgic final que plana, com una fatalitat inevitable, damunt
de tots els personatges novel·lats per Moncada amb aquell estil irònic i incisiu. O també a Xàtiva, on no vaig perdre l’ocasió de passejar pels carrers que serpentegen al peu del castell, especialment pel mític carrer Blanc de Raimon, símbol d’un silenci antic i molt llarg i d’uns llauradors que treballen la terra amb amor i força. O, més avall, per l’Albereda, la Font del Lleó i altres llocs cantats per Feliu Ventura. I així podria anar enllaçant paisatges visitats i altres que queden pendents, com la vila i el port d’Andratx, convertits en l’univers narratiu particular de Baltasar Porcel. I és que des del cim del Canigó verdaguerià fins al cementiri de Sinera, l’Arenys simbòlic de Salvador Espriu, els paisatges literaris ens brinden una altra manera de conèixer (i imaginar) el país.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *