La meva ciutat té 150 anys

Ja sé que hi havia uns homes i dones indoeuropeus (diguem-ne
laietans) que es van establir als turons compresos entre el Besòs i el
Llobregat fa milers d’anys. Ja sé que els romans, en el seu camí entre Empúries
i Tarraco, van fundar una població anomenada Barcino. També sé que aquesta
població va esdevenir ciutat, i que va conèixer tant l’esplendor medieval com
la decadència barroca. Ja ho sé: Barcelona és mil·lenària i els seus orígens es
perden en l’albada del temps, com s’acostuma a dir. Però la meva ciutat, la que
he viscut, gaudit i patit de primera mà, aquesta ciutat entranyable, a voltes
moderna, a voltes provinciana, a mig camí de París i Marraqueix, capital d’un país
descapitalitzat, aquesta ciutat que té l’epicentre a l’Eixample però l’energia
als barris, questa ciutat no té més d’un segle i mig. La meva Barcelona neix
amb el Pla Cerdà, amb l’enderrocament de les muralles, la projecció del passeig
de Gràcia i l’obertura de la Via Laietana.
La meva ciutat no surt a la foto global per les sabates romanes ni les
faldilles gòtiques, sinó pel rostre modernista. I com que és ben cert allò de “qui
perd els orígens perd identitat”, aquests dies aprofito per fer-hi una immersió.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *