Lluís Vilarrasa

Repassant la filmografia de Woody Allen

MAGIC IN THE MOONLIGHT (2014)

0
  1. USA, França. Guionista i director: Woody Allen. 97 minuts. Color.

Colin Firth (Stanley Crawfod), Emma Stone (Sophie Baker), Simon McBurney (Howard Burkan), Hamish Linklater (Brice), Marcia Gay Harden (Mrs. Baker), Eileen Atkins (Vanessa).

El mag tardorenc i la mèdium primaveral 

Amb Màgia a la llum de la lluna, Woody Allen va tornar a la dècada que més li convé –els anys 20- i a l’ambient que més el motiva: el dels rics i elegants, sofisticats i cultivats, dedicats al dolce far niente en un entorn bonic; en aquest cas, la Côte d’Azur, retratada amb la millor llum i els millors colors. La pel·lícula té un punt de partida interessant. Stanley Crawford, mag de fama mundial amb el nom de Wei Ling Soo i aspecte xinès, rep un encàrrec d’un col·lega: desemmascarar una mèdium que està fent fortuna entre els adinerats residents de la Riviera francesa. Stanley, un campió de la lluita contra els tramposos espiritistes, s’hi apunta de gust. D’entrada, però, és la mèdium, Sophie Baker, qui el desemmascara (ell s’hi ha presentat sota una identitat falsa) i, més i tot, el convenç, endevinant molts detalls de la seva vida, que realment té un do i no és una estafadora. Stanley, cínic que no creu en res, obre els ulls a la possibilitat que la vida sigui alguna cosa més que mort i pols, i és més feliç que mai.

Woody Allen farceix la pel·lícula amb molts diàlegs sobre Déu, la mort, el més enllà, el sentit de la vida, etcètera, que tot i tenir el seu interès, deixen una clara sensació de “déjà vu” (ben mirat, però, Woody Allen ha fet tantes pel·lícules que gairebé tot ja és “déjà vu”). Sophie té un promès ric, Brice, un noi simpàtic que bàsicament es dedica a cantar i a tocar l’ukelele. No és d’estranyar, doncs, que es decanti per companyia del mag, per més egocèntric i pedant que sigui.

La pel·lícula llisca inevitablement cap al terreny amorós a la segona part, i resulta poc convincent. La diferència d’edat entre Colin Firth (nascut el 1960) i Emma Stone (1988) és massa gran. L’antic Darcy ara ja està massa pansit i sec (amb aquella sequedat de qui es prepara per a una llarga vellesa), com per enamorar una noia tan fresca i vital com Emma Stone. Hauria calgut un actor més jove. Stanley, a qui hem vist a l’inici amb una promesa més gran i seriosa, es decanta al final per Sophie perquè és més irracional i imprevisible. En cap moment, hi ha cap referència al fet que sigui molt més jove. Ai, Woody, que ja ens coneixem…

Com Cary Grant i Deborah Kerr (1) a An Affair to Remember (1959), ell té una tia a la Provença, a qui visiten. De nom Vanessa, és una dona sàvia que conclou adequadament el debat existencial de la pel·lícula: “The world may or may not be without purpose, but it’s not totally without some kind of magic.” És ben cert, i és bo que Woody Allen encara sigui capaç d’extreure’n una mica, d’aquesta màgia. No cal dir que amb Emma Stone davant la càmera, resulta gairebé impossible no fer-ho.

(1) O, en la primera versió, Lover Affair (1939), Charles Boyer i Irene Dunne; i en la tercera, Love Affair (1994), Warren Beatty i Annette Bening.

Nota: 4 (sobre 5)

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

SHADOWS AND FOG (1991)

0
  1. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 85 minuts. Color.

Woody Allen (Kleinman), Mia Farrow (Irmy), John Malkovich (Paul), John Cusack (Jack), Jodie Foster (Dorrie).

La mort de l’artista

Mal rebuda per la crítica i ignorada pel públic, Ombres i boira va ser tot un fracàs. L’homenatge a l’expressionisme alemany no va arribar gaire enlloc  per culpa d’un guió amb poca consistència: ara apunta cap a Kafka (El procés), amb el mateix Woody Allen com a K, ara apunta cap al film M (1931), el clàssic de Fritz Lang, amb un estrangulador que recorre la ciutat, de nit, fent ombres immenses per allà on passa. Té mitja gràcia, la cosa, però només mitja gràcia.

A part d’aquests dos desmaiats films narratius, hi ha la història, menys derivativa, d’Irmy i Paul, artistes de circ, ella empassa-sabres i ell pallasso. Costa imaginar Mia Farrow dedicada a tal ofici i també costa de pensar que John Malkovich hagi fet riure mai a ningú, però això no té importància. En té més, en canvi, que Irmy estigui delerosa de casar-se i tenir fills (això ho diu una Mia Farrow de 45 anys!). El pallasso, però no en vol sentir a parlar: “A family? That’s death to the artist”. En aquest punt sembla que sigui Woody Allen qui parli. Recordem que l’any següent es va produir la separació d’Allen i Farrow, ja anticipada a Husbands and Wives (1992).

La pel·lícula, quan té més vida, és potser al prostíbul on Irmy es refugia. El pla final de la parella feliç amb la criatura remet, és clar, a El setè segell de Bergman.

Nota: 2 (sobre 5)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TO ROME WITH LOVE (2012)

0
  1. Itàlia, USA. Guionista i director: Woody Allen. 112 minuts. Color.

Woody Allen (Jerry), Alison Pill (Hayley), Judy Davis (Phyllis), Roberto Benigni (Leopoldo Pisanello), Penélope Cruz (Anna), Jesse Eisenberg (Jack), Ellen Page (Monica), Alec Baldwin (John Foy).

Badalls turístics

Després de París (Midnight in Paris, 2011) era lògic que la nova parada de la ruta turística europea de Woody Allen fos Roma, ciutat encara més monumental i vistosa, aquí fotografiada amb bonics colors per Darius Khondji. A part de contemplar Roma, però, poca cosa més pot fer l’espectador, badalls al marge. Quatre històries es van alternant en aquest film i, francament, no n’hi ha cap de gaire interessant. Woody Allen, apàtic, va facturar un guió sense gràcia amb un toc de Fellini, una mica d’òpera i amb Roberto Begnini per animar la funció.

Una desmenjada recreació de l’El xeic blanc de Federico Fellini (Lo sceicco bianco, 1952) és potser l’episodi més fluix, però alhora proporciona el millor gag: de visita a la Capella Sixtina, després que un personatge, parlant de Miquel Àngel, digui que no es pot imaginar com devia ser això de treballar tot el dia de panxa enlaire, la prostituta Penélope Cruz afirma: “Jo sí”. (Lavorare tutto il tempo stando sdraiati sulla schiena: non lo posso immaginare! / Io sì!).

Woody Allen fa també d’actor, per última vegada fins ara a la pantalla gran. De visita a Roma per conèixer el promès de la seva filla, l’home descobreix que el seu futur consogre és un gran cantant d’òpera sota la dutxa. A fora, però, sense l’aigua rajant, desafina. La història és previsible i fa sensació d’acudit allargassat.

Roberto Begnini, com dèiem, fa acte de presència per animar la cosa, però la seva història -un home anònim, de cop i volta i sense cap motiu, és convertit en notícia contínua pels mitjans de comunicació- no va enlloc i acaba quan ha d’acabar i prou. De nou, certa apatia s’observa.

Per acabar, la quarta història tampoc no té gaire vida, i es fa fins i tot irritant, pels actors escollits (Eisenberg, Page, Baldwin) i pels diàlegs avorrits. Al final, la noia, que es feia la intel·lectual, ho deixa tot per córrer cap a Hollywood. La gent de la faràndula, cal concloure, és superficial, falsa i fa el que calgui per sobreviure. Un cert autoretrat de Woody Allen hi entreveig.

Nota: 1 (sobre 5)

HANNAH AND HER SISTERS (1986)

0
  1. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 106 min. Color.

Woody Allen (Mickey), Michael Caine (Elliot), Mia Farrow (Hannah), Barbara Hershey (Lee), Dianne Wiest (Holly), Carrie Fisher (April), Maureen O’Sullivan (Norma), Max von Sydow (Frederick), Lloyd Nolan (Evan), Sam Waterston (David).

La bleda assolellada, la pesada i la sexy

Saludada com una obra mestra quan es va estrenar, Hannah i les seves germanes no desperta tant entusiasme quan es torna a veure al cap de molts anys. El guió és irregular i la direcció, poc treballada, no aporta gran cosa. En realitat, semblen dos migmetratges units. D’una banda, hi ha Hannah i les seves dues germanes, Lee i Holly. És particulament irritant, Holly (pesada Dianne Wiest, que va guanyar l’Oscar!), catastròfica excocaïnòmana aspirant a actriu que va de fracàs en fracàs en tots els terrenys. Més agradable de veure és la reposada i comprensiva Hannah, però tot i l’encant desplegat per Mia Farrow el personatge no passa de ser una bleda assolellada (la mateixa actriu n’era ben conscient i se’n va queixar). Tot l’interès se centra, doncs, en l’atractiva i sexy Lee (magnífica Barbara Hershey), que viu amb un veterà pintor de caràcter esquerp (desaprofitat Max von Sydow) i que rep amb interès creixent les imprevistes atencions del seu cunyat Elliott (el gran Michael Caine), marit de Hannah. Espurneja la pel·lícula amb aquesta història d’amor imprevist, passió descontrolada i remordiments per totes bandes.

L’altre migmetratge, clarament còmic, només té un protagonista, el mateix Woody Allen, que fa un divertit recital com a hipocondríac i acaba dissertant sobre la por a la mort i el sentit de la vida. Si s’han vist trenta o quaranta pel·lícules de Woody Allen, tot és molt “déjà vu”, però si ets jove o no n’has vist cap segur que et deixa força impressionat.

El film, que té un bon tram central, decau al darrer terç, un cop Barbara Hershey i Michael Caine es deixen de veure. La solució final d’emparellar Dianne Wiest amb Woody Allen és inversemblant i letal per a l’espectador. El film acaba amb una tercera reunió familiar (Allen va copiar l’esquema de  Fanny i Alexander de Bergman), que resulta tan poc interessant com les altres dues. La sensació, aquí i allà, és que Woody Allen, com a director, desaprofita visualment algunes seqüències. Un cas claríssim seria el flash-back en què Allen i Farrow visiten uns amics per fer-los una peculiar proposta, rodada tota ella de forma molt apàtica.

Destaquem finalment la presència -molt escassa- de Carrie Fisher, que fa d’amiga de Dianne Wiest i li roba, naturalment, el possible xicot, un arquitecte amant de l’òpera (Sam Waterston, sempre un home sensible). Acabem amb una frase de Woody Allen: “I had a great evening; it was like the Nuremberg Trials.” 

Nota: 3 (sobre 5)

CELEBRITY (1998)

0
  1. USA. Guionista i director: Woody Allen. 113 minuts. B/N

Kenneth Branagh, Judy Davis, Famke Janssen, Winona Ryder, Joe Mantegna, Leonardo DiCaprio, Charlize Theron.

Folis al mar

En la millor seqüència d’aquest llarg i molt avorrit film de Woody Allen, Kenneth Branagh té la brillant idea de trencar relacions amb Famke Janssen just quan ella anava a viure al seu pis (els de la mudança ja corren per allà); llavors ella, en un rampell d’ira, agafa la novel·la que ell ha trigat anys a escriure i surt de casa; la persegueix Kenneth Branagh cridant “És l’única còpia que tinc!”, però fa tard, perquè Famke Janssen ja ha pujat a un ferry i, des de la coberta, va llençant els folis al mar, mentre ell ho contempla impotent des del moll.

És una llàstima que això no passés en la realitat i que una amant irada -i alhora caritativa- de Woody Allen no llencés el guió de Celebrity al mar. El film no té cap gràcia ni enginy, i és pesat, avorrit i completament trivial. Alguna escena, com la dels plàtans, causa vergonya aliena. Especialment irritants es fan Judy Davis, Leonardo DiCaprio i Charlize Theron. Fent de Woody Allen, Branagh cansa força aviat, i només Famke Janssen i Winona Ryder salven l’espectacle.

Anotem la millor frase del film, que és en blanc i negre. Parlant d’un director de cinema, algú comenta: “He’s very arty, pretentious, one of those assholes who shoots all his films in black and white”.

Nota: 1 (sobre 5)

WHATEVER WORKS (2009)

0
  1. USA. Guionista i director: Woody Allen. 92 minuts. Color.

Larry David (Boris Yelnikoff), Evan Rachel Wood (Melody), Patricia Clarkson (Marietta), Henry Cavill (Larry Lee James).

Desesperança doble

“La falta de realitat d’aquest film només és comparable a la seva falta, també desesperant, d’irrealitat”. Això deia Jorge Luis Borges sobre City Lights (1931) de Chaplin, i crec que el mateix es podria dir d’aquesta pel·lícula de Woody Allen, que recupera un guió antic que no necessitava pas ser rescatat de l’oblit. La falta de realitat és evident. ¿En quin món un home malcarat, coix i vellot, i no pas ric, aconsegueix que una noia tendra i bonica, quaranta anys més jove, s’enamori d’ell i s’hi vulgui casar? Ella, Melody, sudista refugiada a Nova York, melodiosament l’escolta cada dia, i assaboreix amb delectació cada paraula agra que ell deixa anar. Encoltem l’home, que es diu Boris, després de rebre la proposta de casament: “What could I offer you but a bad temper, hypochondriasis, morbid fixations, reclusive rages, and misanthropy? And what could you offer me? A character out of Faulkner, not unlike Benjy.”  Recordem que Benjy és el retardat mental d’El soroll i la fúria. És simpàtic, per tant, el genial Boris. Larry David -còmic de renom, pel que sembla- interpreta una mena d’alter ego agre i desfermat de Woody Allen.

El personatge, al cap de tres quarts d’hora, ja no dona més de si i entren en escena un xicot jove (agraïda presència de Henry Cavill) i els pares de Melody, que són uns patètics sudistes que veuran la llum a Nova York. Si Woody Allen pretenia que els habitants del Cinturó de la Bíblia (Bible Belt) dels Estats Units, l’odiessin encara més, sens dubte ho devia aconseguir. Entre impossibilitats i caricatures, doncs, transcorre el film, que no s’encalla però que tampoc no s’enlaira. La màgia de la irrealitat trigaria cinc anys a arribar, amb Magic in the Moonlight (2014).

Nota: 2 (sobre 5)

 

MANHATTAN MURDER MYSTERY (1993)

0
  1. USA. Director: Woody Allen. 104 minuts. Color.

Guió: Woody Allen, Marshall Brickman. Fotografia: Carlo Di Palma.

Diane Keaton (Carol Lipton), Woody Allen (Larry Lipton), Alan Alda (Ted), Anjelica Huston (Marcia Fox), Jerry Adler (Paul House).

Wagner i Polònia

La recordava amb més gràcia aquesta comèdia d’assassinats de Woody Allen, que comença bé però es fa llarga al tram final. Hi ha dos retrobaments, un de positiu (Diane Keaton, absent des de Manhattan, 1979, exceptuant una breu aparició a Radio Days, 1987) i un de negatiu, la càmera en mà, que Woody Allen havia descobert l’any anterior (la marejant Husbands and Wives) i que també causa desperfectes en l’acabat visual d’aquest film. Woody Allen, com a actor, comença divertit, però va tan accelerat demostrant nervis i infinita covardia (imitant, com sempre, a Bob Hope, esmentat en el guió) que resulta monòton. S’agraeix la presència d’Alan Alda com a enamorat sense esperances de Diane Keaton.

El film, per desgràcia, és visualment pobre i té un misteri d’interès decreixent. A més, l’actor que fa dolent és pèssim i enfonsa la pel·lícula. D’altra banda, els vaivens d’amor i gelosia del trio protagonista (o quartet, amb Anjelica Huston) ens deixen més aviat indiferents. Es va parlar molt del final amb miralls homenatjant The Lady from Shanghai (1948), però és realment inepte. Tot queda en mans, per tant, dels diàlegs, de les frases, i n’hi ha de molt divertides. Fent-se passar per detectiu de policia en un hotel de mala mort, Woody Allen diu: “Yes, I am a detective. They lowered the height requirement”. Parlant del llibre que ha escrit Anjelica Huston, que deu ser d’impossible lectura, diu: “This book makes ‘Finnegans Wake’ look like airplane reading.” I, és clar, la famosa frase sobre Wagner i Polònia: “I can’t listen to that much Wagner, ya know? I start to get the urge to conquer Poland.”

Nota: 3 (sobre 5)

MIDNIGHT IN PARIS (2011)

0
  1. USA, França, Esp. Guionista i director: Woody Allen. 94 minuts. Color.

Owen Wilson (Gil Pender), Rachel McAdams (Inez), Marion Cotillard (Adriana), Michael Sheen (Paul Bates), Corey Stoll (Ernest Hemingway), Tom Hiddleston (F. Scott Fitzgerald), Adrien Brody (Salvador Dalí), Léa Seydoux (Gabrielle).

Postals i clixés

“Vinga, culturitzem-nos una mica” (Let’s get some culture), diu resignat Gil Pender, escriptor de visita a París, quan la seva promesa Inez ja l’arrossega a una altra etapa de l’esgotadora ruta turística cultural parisenca, on per més inri els escorta Paul Bates, un pedant insofrible –ho sap tot de Monet, Rodin i companyia- a qui Inez escolta embadalida. Pobre Gil Pender, ell que voldria palpar la màgia de París i encantar-se a les paradetes de vora el Sena per comprar discos de Cole Porter… Una nit, però, just tocades les dotze, la màgia es produeix i Gil viatja màgicament al París dels anys 20. No triga a entrar en contacte amb Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Gertrude Stein, Dalí, Buñuel, Man Ray, i a sentir parlar de Modigliani, Braque, Henry Miller, Miró, etcètera.

“Vinga, culturitzem-nos una mica”, diem resignats nosaltres també ben aviat, perquè Woody Allen, el nostre guia cultural, no sap donar vida als genis esmentats i tot són clixés i tòpics. Hemingway és, de llarg, el més pesat (fins i tot apareix amb un torero, Belmonte, “que és més valent que jo perquè s’enfronta a la mort”). El més divertit deu ser Dalí i la seva passió per si mateix i pels rinoceronts. Picasso surt més d’esquitllada amb un quadre força espantós (“La bagneuse”). També hi ha Adriana, amant rotatòria de pintors, interpretada per Marion Cotillard, que fa el que pot amb els infumables diàlegs sobre París i els artistes que ha de deixar anar.

La pel·lícula és lleugera i superficial, amb postals per al present i clixés per al passat, però no brillant ni divertida. Owen Wilson és un alter ego jove i innocent de Woody Allen, i no fa altra cosa que quedar-se bocabadat davant les figures del passat i, en qualsevol moment, cantar les excel·lències de París. Ah, com és possible viure en un altre lloc que no sigui París… Resulta molt embafador. Al final acabes simpatitzant amb els antipàtics pares d’Inez, republicans de Califòrnia que detesten França i creuen que París és una ciutat sobrevalorada.

Nota: 2 (sobre 5)

BROADWAY DANNY ROSE (1984)

0
  1. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 84 minuts. B/N

Woody Allen (Danny Rose), Mia Farrow (Tina Vitale), Nick Apollo Forte (Lou Canova).

Moisès entre les canyes

Sobrevalorada per la crítica, aquesta pel·lícula és en realitat una obra menor de Woody Allen. (Aquesta frase serveix per descriure una trentena de films del guionista i director novaiorquès). És curta, però li sobren minuts. El protagonista, Danny Rose, és un entranyable representant d’artistes de segona fila; quan un d’ells triomfa, inevitablement l’abandona. El film, d’entrada, sembla que hagi de repartir joc entre una àmplia varietat de personatges -els estrambòtics artistes de Danny Rose- i d’anècdotes, però molt aviat tot se centra en el cantant Lou Canova, la seva amant Tina Vitale i Danny Rose, és clar. L’argument és decent però no desperta entusiasme. Mia Farrow, amb ulleres fosques gairebé tota l’estona, va recollir molts elogis fent d’italiana deseixida, però a mi em deixa indiferent. Sense mirada, un actor no transmet res. Els personatges són estereotipats i la trama, amb la màfia pel mig, és molt poc original.

Woody Allen es mostra molt més enginyós en algunes frases i diàlegs. Aquest diàleg sobre la culpa és un dels millors:

Danny Rose: Guilt is important. It’s important to feel guilty, otherwise, you know, you’re capable of terrible things. You know, it’s very important to be guilty. I’m guilty all the time and I never did anything, you know. My rabby, Rabbi Peristein, used to say we’re all guilty in the eyes of God.

Tina: Do you believe in God?

Danny Rose: No. No. But I’m guilty over it.

Acabem amb una bona frase. Quan Danny Rose i Tina, fugint dels mafiosos, passen per un paratge amb moltes canyes, ell (Woody Allen, sempre fora de lloc a camp obert) diu: “God, I never saw so many reeds in my life. I feel like Moses…”

Nota: 2 (sobre 5)

ENXARXATS. Carme Torras

0
Publicat el 21 de juny de 2018

(Ed. Males Herbes; maig del 2017)

Algú com jo, que cada dia que passa tinc més ganes de fer-me amish, potser no és la persona més adequada per llegir i valorar aquesta novel·la –situada en un futur proper, quan la nostra apantallada societat sigui encara més apantallada i robotitzada- de Carme Torras (1956), doctora en Informàtica i professora de Robòtica. Puc afirmar, però, que l’he llegida amb atenció i interès de cap a cap. Les xarxes socials són el tema, com indica el títol. Torras, sens dubte alarmada per aquesta nova caixa de Pandora, busca algun remei. El fet que el remei no sembli gaire convincent, no treu mèrit a l’intent.

La protagonista de la novel·la, Júlia, és una professora universitària que torna a Barcelona després d’uns anys als Estats Units i, evidentment, comprova sense sorpresa el lamentable estat del nostre món universitari. Aviat Júlia s’adona que pot accedir al correu i a les contrassenyes particulars de la catedràtica a qui ha substituït. No és casualitat, tot forma part d’un pla perquè Júlia s’incorpori a una organització secreta supranacional. Aquesta organització és formada per ments brillants i sensibles que són plenament conscients dels perills immensos que la xarxa produeix i produirà a la humanitat. Júlia, però, desconfia d’aquest nou despotisme il·lustrat: “Un pensament recurrent li martelleja el cervell: a l’arrel de molts totalitarismes hi ha persones benintencionades que intentaven millorar el futur del seu poble, del seu país, o dels seus coreligionaris.” (Pàg. 382)

La novel·la s’allarga un pèl massa en el procès d’incorporació de Júlia al club dels cervells informàtics, potser perquè la conclusió d’una novel·la plantejada en aquests termes no és gens senzilla. Júlia, amb un esperit democràtic una mica ingenu, acaba afirmant el següent: “Que siguin les preferències de tothom, els valors de tots i cadascun que configurin el futur desitjat.” (Pàg. 393)

 

 

L’ÚLTIM PASSATGE DE WALTER BENJAMIN. Enric Umbert

0
Publicat el 26 de maig de 2018

L’ÚLTIM PASSATGE DE WALTER BENJAMIN. Enric Umbert 

(Edicions 62; maig del 2017)

Sembla que està de moda un gènere que podria ser descrit com a “Declivi, agonia i mort de grans figures de la literatura i el pensament”. Puc aportar tres exemples recents: un film lamentable sobre Emily Dickinson, la novel·la de Carles Casajuana sobre Josep Carner i ara aquesta novel·la sobre el filòsof Walter Benjamin. Se centra en els darrers dies de la seva vida, molt penosos realment. El setembre de 1940 Benjamin travessa amb penes i treballs els Pirineus –només tenia 48 anys però era un home malalt- i arriba a Portbou amb l’esperança de poder agafar un tren cap a Barcelona, i després un altre cap a Lisboa, i des d’allà volar cap als Estats Units. Però tot acaba a Portbou, quan els guàrdies civils l’obliguen a tornar cap a França. Una llarga nit d’agonia i suïcidi en una fonda de Portbou és el darrer acte del drama.

Enric Umbert (1958), fi escriptor amb vocació de paisatgista, es recrea un pèl massa en els detalls sòrdids (el pobre Benjamin bevent aigua podrida d’una bassa!), però ho compensa amb interessants escenes del passat –estades de Benjamin a Eivissa, per exemple- i fragments brillantment escrits on exposa el seu pensament. En copio un:

“No intento recuperar el meu passat, sinó entendre’l, condensar-lo en les seves formes espacials. (…) No vull tornar a allò que m’és familiar, sinó a allò que m’és estrany. (…) La infància suposa un moviment que fa aparèixer escenes, un viatge al passat que no és res més que un viatge a la llunyania, una vibració dels sentiments disposada a l’abstracció de l’esperit en la seva puresa. Un nen queda paralitzat per la màgia que li causa la contínua borratxera de la novetat, i això, encara que ens costi entendre-ho, fa que perdi la noció del temps. L’adult, contràriament, va perdent aquesta capacitat d’embriagar-se a mesura que pren consciència del pas del temps. Per aquesta raó, el desig de retorn a l’estat d’infantesa és el desig de tornar a estar sempre ebri. Això, en el fons, és força difícil d’aconseguir, perquè per mantenir aquella borratxera es necessita la màgia infantil de la imaginació.” (Pàgina 41)

 

 

LA BALLARINA DE BERLÍN. Joan Daniel Bezsonoff

0
Publicat el 2 de maig de 2018

LA BALLARINA DE BERLÍN. Joan Daniel Bezsonoff 

(Editorial Empúries; gener del 2017)

El títol d’aquesta novel·la de Joan Daniel Bezsonoff (1963) és enganyós, perquè no és Lea Niako, la ballarina de Berlín, la protagonista, sinó el capità polonès Jerzy Sosnowski (1896-1945). És un personatge real, de vida molt animada, que es va enrolar a l’exèrcit austrohongarès el 1914, i que, un cop desaparegut aquest imperi, es va integrar amb naturalitat a la nova Polònia independent. El gruix de la novel·la se centra en les activitats de Sosnowski a Alemanya, com a espia, durant els darrers anys de la República de Weimar i durant els anys, força més perillosos, de domini nazi. Sosnowski, però, és un espia que no espia gaire: ell simplement recull les dades que li proporcionen tres dones –Benita, Irene i Renate von Natzmer- situades molt a prop dels cercles de poder de Berlín. On realment treballa Sosnowski és al llit, desplegant una activitat incessant i rotatòria per matenir en permanent estat de satisfacció les seves espies. La tasca, impossible per a la majoria d’homes, és bufar i fer ampolles per a Sosnowski, un vocacional talentós amb una energia inesgotable. Bezsonoff detalla amb fruïció les seves activitats i, per això, la novel·la és més eròtico-festiva que no pas d’espionatge. Quan Lea Niako entra en escena, l’home entra en un estat de combustió total: “La Lea no tenia pas la bellesa de les marededéus flamenques, de les sirenes del Renaixement, de les goges romàntiques. Més que l’esbalaïment produït per tanta harmonia, Sosnowski sentia un desig tel·lúric en el qual s’instil·lava una sensualitat assíria.” (Pàg. 95).

Grans passions, grans paraules. La novel·la, que descarta les giragonses de la psicologia, triomfa gràcies al seu ritme trepidant, al seu estil ric i enèrgic –amb tot el catàleg de paraules úniques que gasta Bezsonoff (les “fringaires” al capdavant), a la seva exhibició políglota (hi ha cites en unes deu llengües), al seu sentit de l’humor (amb acudit tintinesc inclòs), i especialment, a la impressionant erudició desplegada a l’hora de recrear l’època i el lloc.

És cert que es troba a faltar certa profunditat en el dibuix de personatges (un cert toc Zweig hauria anat bé), però és innegable que deixa  escenes imborrables, com la de Lea Niako amb Hitler.

 

 

RETORN. Carles Casajuana

0
Publicat el 26 d'abril de 2018

RETORN. Carles Casajuana 

(L’Altra Editorial; setembre del 2017)

Josep Carner, exiliat primer a Mèxic i des de 1945 a Bèlgica, va tornar breument a Catalunya el 1970, entre el 3 d’abril i el 20 de maig, amb 86 anys. Aquesta notable novel·la de Carles Casajuana recrea aquesta estada, dominada tot ella pel declivi mental del poeta. “Josep Carner continuava abstret, sense escoltar la conversa entre la seva dona i el doctor Colomines. Segurament no sabia de què parlaven. Qui sap per quines galeries profundes vagaven els seus pensaments. A mi no m’agradava veure’l així. Em feia pensar en els punts grisos de la pantalla d’un televisor sense sintonitzar, en una ombra perdent-se en la boira. Em feia angúnia: ¿i si no trobava mai més el camí per tornar?” (Pàg. 218)

Són incomptables els fragments d’aquesta mena. ¿Calia que n’hi haguessin tants? En aquest sentit, la novel·la és llarga i despietada. Llegint-la, s’experimenta un inevitable malestar. ¿Mereixia això l’home que va escriure Els fruits saborosos, El cor quiet o aquella exhuberant traducció del Pickwick de Dickens que em va alegrar tants dies de mili?

Carles Casajuana, hàbilment, escull un narrador jove, que no sap res de Carner. Es tracta de Lluís Miralles, un estudiant de dret a qui encarreguen de fer de xofer i el que faci falta del veterà poeta i la seva esposa Émilie Noulet. La trama es desdobla. D’una banda, hi ha la descripció detallada del feixuc periple de Carner per terres catalanes, amb l’episodi central –i molt penós- de la no concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; i de l’altra banda, assistim a la vida d’estudiant de Lluís Miralles, fill de casa bona semihippy, que serveix per fer un retrat d’època, que resulta eficaç però també força convencional. Les vides i les opinions dels personatges joves semblen teledirigides per retratar la Barcelona de 1970. Cal admetre que no era fàcil. Té més força, és clar, tota la part de Carner, en què destaca especialment la figura entranyable de Marià Manent, sofert deixeble del gran poeta.

La novel·la, que té grans moments quan Casajuana es deixa anar i canta les quaranta als “grans homes” de la cultura catalana d’aquell moment, potser necessitava, per engrandir-se, que l’homenatge a l’obra de Carner del tram final fos més palpable i vibrant. Però Casajuana, diplomàtic que toca molt de peus a terra, no és home d’elevacions poètiques.

Acabo recordant quatre versos de Josep Carner, del poema “Matí d’hivern, amb aquella inoblidable jugadora de tennis.

 Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada  

pel jersei blanc, somriu, pensant a l’avançada

com fugirà –d’uns quants vinclaments exquisits –

la cremoreta gèlida del capciró dels dits.

 

 

ELS FILLS DE LLACUNA PARK. Maria Guasch

0
Publicat el 23 d'abril de 2018

ELS FILLS DE LLACUNA PARK. Maria Guasch 

(L’Altra Editorial; setembre del 2017)

El realisme és trist o no és. Aquesta novel·la no n’és l’excepció. La seva protagonista i narradora, Clara Blai, viu amb resignació una vida trista i solitària. Fa classes de manera temporal en una presó de dones i viu, també de manera temporal, al pis del seu germà, amb la cunyada i el nebot. Té trenta-dos anys però sembla molt més jove, per immadura, per inadaptada. Li costa relacionar-se amb el altres i li costa encara més prendre les decisions adequades. Clara Blai és intel·ligent i perspicaç, però a vegades sembla força estúpida. Ella mateixa ho reconeix: “Sempre he tingut por de ser poc intel·ligent. De no saber veure el que, per als altres, és evident. De vegades, tinc el cap buit. Literalment buit. Els pensaments vénen més tard, quan ja no hi ha res a fer, i aleshores s’instal·len dins meu com una mala cosa. Vull dir que hi ha gent que sap què els convé, que sap, per exemple, quan és hora de marxar. La majoria de la gent intueix que hi ha històries on val més no ficar-s’hi.” (Pàg. 144)

Una d’aquestes històries és la relació de Clara Blai amb Gabriel Bermúdez, germà de Sònia, ara reclusa i abans reina de l’institut. El passat, no pas menys gris que el present, torna a la vida de la nostra protagonista, i amb ell el món de Llacuna Park, una urbanització de la costa nascuda de la corrupció. Gabriel, a qui Clara Blai havia contemplat extasiada des de lluny quan era adolescent, ara, vist de prop, quinze anys després, és un home lacònic i sorrut, gairebé un mort en vida, estabornit per les tragèdies familiars. Maria Guasch sap irritar el lector allargant la sòrdida relació de Clara Blai amb Gabriel; i més encara, quan, després d’una borratxera considerable, la fica al llit amb el promotor corrupte de Llacuna Park, el llefiscós oncle dels Bermúdez.

A la novel·la no passa gran cosa però es llegeix amb gran interès. Maria Guasch alterna el realisme més cru –en què destaquen uns diàlegs depriments, reals com la vida mateixa- amb uns apunts lírics molt entonats. A gairebé cada pàgina hi ha alguna frase o algun fragment digne de ser rellegit. N’apunto un, la descripció que Clara Blai fa dels seus pares, professors tots dos, la mare de baixa per una agressió soferta a l’institut: “M’aixeco a obrir el llum de la butaca i el focus recau amb cruesa sobre les dues persones assegudes al sofà. Entrelluco la franja rosada al braç de la meva mare, que mostra els rastres del pas de l’encenedor per la seva pell. Enfundada en un xandall de fa vint anys o més, que li dissimula les formes, té un aspecte anacrònic i baronívol. Al meu pare, en canvi, la llum li afina encara més els pòmuls delicats, cada vegada més marcats com més s’aprima, com més s’empetiteix, tens, nerviós.” (Pàg. 20)

“Un aspecte anacrònic i baronívol”! Detalls com aquests fan admirable aquesta novel·la, que a més té la virtut d’acabar prou bé.

 

 

ELS ESTRANYS. Raül Garrigasait

0
Publicat el 6 d'abril de 2018

ELS ESTRANYS. Raül Garrigasait 

(Edicions de 1984; gener de 2017)

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) no ha escrit una novel·la convencional sobre les guerres carlines, sinó una novel·la experimental amb un argument escàs, un protagonista pansit, un èxtasi descriptiu notable, una gran passió pels adjectius i una vocació reflexiva digne d’elogi. L’argument és escàs perquè consisteix bàsicament en l’estada d’un aristòcrata prussià despistat, Rudolf von Wielemann, a Solsona, l’any 1837; s’hi està més d’un any, crec, però a part de jeure i menjar, no fa gran cosa més. Tanta inactivitat mata l’esperit, suposo, perquè Wielemann deixa indiferent al lector. Vull dir que no ens el creiem; de fet, però, no creiem en ell ni en els altres personatges ni en la guerra carlina… Garrigasait no creu en els procediments habituals per crear un món versemblant i no s’hi esforça gens, a consciència. És coherent. Si la Història (en majúscula) és un pur artifici que “ordena, jerarquitza, domina”, la novel·la històrica és una absurditat.

L’autor es motiva molt més quan, lluny de les feixugues obligacions narratives, fa la proesa de dedicar quatre pàgines a descriure pas a pas l’èxtasi que produeix escoltar una peça de Beethoven. Sublim, pot concloure algú; esgotador, pensarà un altre (personalment, puc dir que he quedat força impressionat). També cadascú valorarà a la seva manera una frase com aquesta: “L’amistat és una cosa estranya: etèria i compacta alhora.” (pàg. 147) La frase sembla voler descriure l’amistat entre Wielemann i Foraster, el metge del poble, i potser és molt profunda. Jo no sé què pensar. En quasevol cas, queda clara la passió adjectivadora de l’autor, que difícilment resistirà el pas del temps.

Garrigasait brilla especialment en reflexions escampades aquí i allà. N’anoto una de molt interessant sobre la paradoxa essencial de les guerres carlines: “Els reialistes, que sobre el paper lluitaven per l’absolutisme i contra la revolució, no actuaven sotmesos a cap autoritat. (…) Lluitant pel poder absolut d’un rei, els primers carlins defensaven un sobirà remot i paternal, tan absent com el Déu dels catòlics. Als seus enemics els arrossegava l’afany d’expandir l’aparell burocràtic de l’Estat, un afany que els llibres d’història, per alguna raó que se m’escapa, anomenen liberalisme.” (pàgs. 71-72)