Marta Rovira i l’empatia

En aquells dies fatídics de finals d’octubre en què es va perdre tot a canvi de res, hi havia tanta gent a les reunions que ara ja se sap tot. Marta Rovira, exaltada, amb crits i plors clamava per proclamar la República, aparentment sense sentir la més mínima preocupació per la sort dels seus amics, companys o socis polítics. Ni la presó ni l’exili, que ja es veien a venir, no van despertar en ella la més mínima empatia. Ara, als mítings, la veiem molt emocionada clamant als quatre vents per la gran injustícia que pateix el seu estimat Oriol. ¿Què devia pensar Junqueras en aquelles reunions fatídiques, quan ell, silenciós, espantat, contemplava com la criatura política que ell mateix havia creat i ascendit, l’empenyia amb fúria implacable cap a la presó?

ELS FRUITS VERMELLS. Lluís Vilarrasa (2016)

978849975780

 

Juli Vila Fitzgerald és un escriptor de segona fila que té l’oportunitat de contemplar de prop el gran món de la cultura quan és escollit per col·laborar amb Narcís Soler Claramunt, prohom de la literatura catalana. El veterà escriptor, de salut fràgil, no es troba en condicions de culminar l’extensa novel·la que prepara i Juli Vila Fitzgerald té un dilema al seu davant: abandonar l’empresa o tirar pel dret ell sol. La francesa Natalie, jove esposa de Soler Claramunt amb comptes pendents del passat, el fa decantar per la segona opció…

 

ELS FRUITS VERMELLS. Premi de Novel·la Breu de Mollerussa

vw.mollerussa.festes-isidori.16.04.01.llvilarrasa-604x270

Aquest divendres vaig guanyar el XXVIII Premi de Novel·la Breu de Mollerussa per la novel·la Els fruits vermells. 

El president del jurat, Josep Borrell, va destacar que l’obra guanyadora “aconsegueix dibuixar, a partir d’una anècdota, una situació que es dóna molt sovint en la societat actual, amb el joc de contraris en les relacions entre subordinats i poderosos, amb el triomf final del submís, que és clau”. Borrell ha volgut subratllar també el to irònic de la novel·la guanyadora, així com “la novetat i l’originalitat del tractament”, creant “una tensió dramàtica que sap atrapar el lector”.

El títol de la novel·la prové de la primera estrofa del poema “L’ennemi” de Charles Baudelaire.

Ma jeunesse ne fut qu’un ténébreux orage,
Traversé çà et là par de brillants soleils ;
Le tonnerre et la pluie ont fait un tel ravage,
Qu’il reste en mon jardin bien peu de fruits vermeils.

 

Per cert, Jesús Ma. Tibau, escriptor tortosí, va guanyar un accèssit per la novel·la El calaix dels vols perduts. 

 

Poemes de la Gran Guerra (4)

412HbuQztYL._SX258_BO1,204,203,200_

Aquest és un dels poemes de guerra més coneguts de l’australià Frederick Manning (1882-1935)

GROTESQUE

These are the damned circles Dante trod,
Terrible in hopelessness,
But even skulls have their humour,
An eyeless and sardonic mockery:
And we,
Sitting with streaming eyes in the acrid smoke,
That murks our foul, damp billet,
Chant bitterly, with raucous voices
As a choir of frogs
In hideous irony, our patriotic songs.

 

GROTESC

Aquests són els maleïts cercles que Dante va trepitjar,

Terribles en el seu desesper,

Però fins i tot les calaveres tenen sentit de l’humor,

Una burla cega i sardònica:

I nosaltres,

Asseguts amb ulls plorosos enmig del fum acre,

Que enfosqueix la nostra bruta i humida estança,

recitem amargament, amb veus ronques,

Com un cor de granotes,

Amb espantosa ironia, les nostres cançons patriòtiques.

 

 

Poemes de la Gran Guerra (3)

412HbuQztYL._SX258_BO1,204,203,200_

Wilfred Owen (1893-1918) va morir al front una setmana abans de la fi de la guerra. És un dels grans poetes de la Gran Guerra i Futility –el títol ja ho diu tot- un dels seus millors poemes. Al blog de Nicolau Dols, hi ha dues versions del poema en català: la seva pròpia i la de Marià Manent. Totes dues m’han ajudat per fer la meva.

FUTILITY

Move him into the sun—
Gently its touch awoke him once,
At home, whispering of fields half-sown.
Always it woke him, even in France,
Until this morning and this snow.
If anything might rouse him now
The kind old sun will know.

Think how it wakes the seeds,—
Woke, once, the clays of a cold star.
Are limbs, so dear-achieved, are sides,
Full-nerved—still warm—too hard to stir?
Was it for this the clay grew tall?
—O what made fatuous sunbeams toil
To break earth’s sleep at all?

 

FUTILITAT

Poseu-lo al sol.

Gentilment, abans el seu toc el despertava,

A casa, xiuxiuejant-li de camps mig sembrats.

Sempre el despertava, fins i tot a França,

Fins aquest matí, fins aquesta neu.

Si alguna cosa el pogués fer llevar ara,

El vell i amable sol ho sabria.

 

Penseu com desvetlla les llavors,

Com va despertar, una vegada, el fang d’un estel fred.

¿Són els membres, tan preuats, són els costats,

Plens de nervis, encara tebis, massa difícils de bellugar?

És per això que el fang va créixer tant?

Oh, per què els fatus raigs de sol es van esforçar tant

Per trencar el son de la terra?

 

 

Poemes de la Gran Guerra (2)

412HbuQztYL._SX258_BO1,204,203,200_

Aquest poema de Ford Madox Ford (1873-1939) situa els “herois” morts a l’infern.

THAT EXPLOIT OF YOURS

meet with two soldiers sometimes here in Hell

The one, with a tear on the seat of his red pantaloons

Was stuck by a pitchfork,

Climbing a wall to steal apples.


The second has a seeming silver helmet,

Having died from a fall from his horse on some tram-lines

In Dortmund.


These two

Meeting in the vaulted and vaporous caverns of Hell

Exclaim always in identical tones:

‘I at least have done my duty to Society and the Fatherland!’

It is strange how the cliché` prevails…

For I will bet my hat that you who sent me here to Hell

Are saying the selfsame words at this very moment

Concerning that exploit of yours.

 

Aquella heroïcitat 

A vegades em trobo amb dos soldats aquí a l’Infern:

Al primer, que té estripat el cul dels pantalons vermells,

Li van clavar una forca

Quan escalava una paret per robar pomes.

 

El segon, amb un casc que sembla que plata,

Es va matar caient del cavall als carrils del tramvia

de Dortmund.

 

Aquests dos,

Quan es troben a les cavernes circulars i vaporoses de l’Infern,

Exclamen sempre amb el mateix to:

“Jo, com a mínim, he complert el meu deure amb la Societat i la Pàtria”

És estrany com preval el clixé…

I em jugo el barret que vosaltres, els qui em vau enviar aquí a l’Infern,

Diueu exactament les mateixes paraules en aquest moment

En relació a aquella heroïcitat que tu vas fer.

Poemes de la Gran Guerra (1)

412HbuQztYL._SX258_BO1,204,203,200_

Les terribles experiències que molts soldats van viure durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) –la Gran Guerra- han quedat reflectides en molts poemes. Si a l’inici hi va haver cants a l’èpica i al patriotisme, ben aviat l’esfereïdora realitat de la vida i de la mort a la trinxera es va imposar. Wilfred Owen i Siegfried Sassoon són els dos principals poetes anglesos de la Gran Guerra. Ja hi arribarem, però de moment començo aquesta selecció amb un poema de Richard Adlington (1892-1962).

Trench Idyll

We sat together in the trench,
He on a lump of frozen earth
Blown in the night before,
I on an unexploded shell;
And smoked and talked, like exiles,
Of how pleasant London was,
Its women, restaurants, night clubs, theatres,
How at that very hour
The taxi-cabs were taking folk to dine…
Then we sat silent for a while
As a machine-gun swept the parapet.

He said:
‘I’ve been here on and off two years
And seen only one man killed’.

‘That’s odd.’

‘The bullet hit him in the throat;
He fell in a heap on the fire-step,
And called out “My God! dead!”

‘Good Lord, how terrible!’

‘Well, as to that, the nastiest job I’ve had
Was last year on this very front
Taking the discs at night from men
Who’d hung for six months on the wire
Just over there.
The worst of all was
They fell to pieces at a touch.
Thank God we couldn’t see their faces;
They had gas helmets on…’

I shivered;
‘It’s rather cold here, sir, suppose we move?’

Sèiem junts a la trinxera, / ell en un tros de terra gelat / bombardejat la nit passada, / jo en un obús que no havia explotat; / fumàvem i parlàvem, com exiliats, / de com era d’agradable Londres / amb les dones, els restaurants, els clubs nocturns, els teatres / i com en aquella mateixa hora / els taxis duien la gent a sopar…

Llavors vam seure una estona en silenci / mentre una metralladora escombrava la barricada.

Ell va dir: / “Fa dos anys que entro i surto d’aquí, / I només he vist matar un home.”

“Que estrany!”

“La bala li va entrar pel coll: / va caure a l’esgraó de la trinxera, / i va cridar “Déu meu, em moro!”

“Que horrible!”

“Pel que fa a això, la feina més desgradable que he fet / va ser l’any passat en aquest front mateix  / recuperant, de nit, les plaques dels homes / atrapats durant sis mesos als filats / just allà baix. / El pitjor de tot era que, / només tocar-los, queien a trossos. / Gràcies a Déu que no els podíem veure les cares; / duien les màscares de gas…”

Vaig tremolar; / “Fa fred aquí, senyor, i si ens movem una mica?”

Les 10 millors cançons de David Bowie (10)

DavidBowie-portrait-770x470

Amb “Afraid”, fabulosa cançó -personal, punyent, sincera- que també pertany al disc Heathen acabo aquest repàs a les millors cançons de David Bowie.

Afraid

I wish I was smarter
I got so lost on the shore
I wish I was taller
Things really matter to me

But I put my face in tomorrow
I believe we’re not alone
I believe in Beatles
I believe my little soul has grown
And I’m still so afraid

 www.youtube.com/watch?v=QKxcpuOhVl0