Les vacances d’estiu s’escolaven inevitablement pel calendari. Les llargues vesprades al camp, les nits a la fresca i els dies de platja passaven a formar part dels nostres records i, allà pel mes de setembre, puntual a la cita, començava un nou curs. Mestres i alumnes s’afanyàvem per tenir-ho tot a punt: aules i llibretes; horaris i gomes d’esborrar; programacions i motxilles. Estàvem a un pas, novament, d’encetar un llarg i emocionant viatge. I d’ençà que començaren les classes, un riu de treball, esforç i d’il·lusions ha travessat la nostra escola, tot i cercant el camí cap al mar del coneixement, del respecte i de la vida.
Al llarg del seu curs, l’aigua del riu Covalta ens ha portat un munt d’experiències disfressades de paraules, de lectures, de teatre, de cançons, de rialles… que han anat construint-nos, a mestres i alumnes, tot completant el trencaclosques del curs 06-07 que ben prompte s’acomiadarà de tots nosaltres. És un bon moment doncs, per reflexionar sobre tot allò que hem viscut i hem fet amb els nostres alumnes; sobre tot allò que hem aconseguit i allò que ens ha mancat per fer. Totes les escoles i tots els mestres deuríem repensar-nos constantment; preguntar-nos a cada moment qui som, què volem transmetre i perquè. Massa sovint, el nostre atrafegat quefer diari ens fa perdre de vista com d’important és encara, hui en dia, la figura del mestre. El nostre, és un descrèdit institucional, no professional: de portes endins de l’escola, jo em sent valorat; quan els alumnes m’escolten, dialoguen, riuen. No necessite cap altre reconeixement.
La nostra, no és una professió qualsevol: ajudar a entendre aquest enrevessat món i aconseguir que cadascun dels nostres alumnes siga capaç de trobar el seu propi camí implica una responsabilitat enorme –compartida però enorme– i un treball diari que va més enllà de les assignatures: a l’escola, els alumnes aprenen molt més que a sumar i a restar. Com motivar un alumne que no té ganes de treballar; com fer que respecten el seu cos i les opinions dels demés; com ajudar els i les xiquetes que tenen un panorama familiar digne de denunciar… Qüestions que t’emportes a casa i que no sempre tenen resposta; qüestions que ens fan dubtar com a mestres i com a persones, però que ens haurien d’empènyer cap a una reflexió contínua de la pràctica i l’experiència docent. És inacceptable adormir-se i caure en la rutina burocràtica que les lleis i els llibres de text ens volen imposar: els mestres no som gestors de continguts curriculars, ni les escoles fàbriques d’ensenyament. No ens podem convertir en portaveus de l’Administració i de les editorials: l’escola no és cap sucursal. Hem de recordar-los constantment que nosaltres no ensenyem objectius: ensenyem vida. Per això, hauríem de viure cada matí d’escola com si fora el primer i cada vesprada com si anés a ser l’última.
Corria el mes de setembre i el curs no havia fet més que començar. En un tres i no-res però, la tardor es féu hivern i, aquest, no tardà en fondre’s tot just arribar l’anhelada primavera. Ara però, l’estació de la llum i de les flors ja prepara les maletes: l’estiu és a tocar. I, gaire bé sense adonar-nos-en, aquest curs haurà passat a la història. Paraules com mestissatge, renovació, internet, respecte, integració, identitat, pau, diversitat… han impregnat l’ànima de l’escola Covalta d’Albaida i ens han ajudat a definir quina és la societat que volem i quina és l’educació que ens permetrà de construir-la. El riu de treball i d’esforç, de somriures i d’il·lusions… que és la nostra escola arriba al seu final: és diluirà en les llargues vesprades d’estiu i ressorgirà novament, puntual a la cita, pels volts de setembre, continuant el seu cicle infinit. S’ha acabat la travessia. I no ens queda més que acomiadar-nos desitjant a la resta d’escoles del món que aquest any haja estat tan emocionant i fructífer com els que passaren i com els que vindran.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Didac, soc lectora habitual dels teus escrits (t’he deixat ja algun comentari, no se si ho recordaràs). Aquest matí he posat la direcció del teu bloc i m’he posat a rellegir molts dels escrits que ja, en el seu moment, havien adquirit un especial protagonisme i, amb el teu permís, he incorporat en el meu dia a dia, ja que, el seu record em reconforta després d’un dia complicat ja siga a l’escola o en qualsevol altra de les facetes i ocupacions. Són font d’optimisme i satisfacció per aquesta professió de mestre, fent dia a dia que, gaudim més d’ella i amb ella, així com dels nostres xiquets/etes.
Aquest escrit especialment… no trobe les paraules per definir-lo, així que… sencillament… genial!
Didac, a títol personal… no deixes mai d’escriure!
Adeu!