Etziba Balutxo...

A Elvira Sureda Canyelles in memoriam

Una exposició justa i necessària

En el molí de Sa Cabaneta on va viure amb la seva dona, Catalina Canyelles, les seves tres filles, Elvira, Maria i Catalina, i sa mare, Pilar Montaner, s’ha inaugurat l’exposició Pedro Sureda retorna a ca seva.¹ La mostra, comissariada per la filla petita i escultora, Catalina, i per la historiadora de l’art Elvira González (amb la col·laboració de la filla segona, Maria, i del sempre creatiu Raphel Pherrer), a més d’exhibir una part representativa de l’obra del recobrat autor (olis, pastels i aquarel·les), té per objectiu la noble i justa pretensió de reivindicar la memòria d’un artista que, si ens atenem a la seva qualitat, encara no ha rebut el reconeixement que mereix. L’exposició és una magnífica oportunitat per acostar-nos a la seva poc coneguda figura, ens permet plantar cara al pas del temps (el gran assassí de la memòria) i procedir al rescat d’una biografia més que interessant. A la vegada, possibilita valorar positivament in situ la vindicació per tal que l’Ajuntament de Marratxí dediqui el molí amb caràcter permanent a Pere Sureda i aprofiti per gestionar una nova i més adient ubicació del Museu del Fang a qualque antiga olleria del terme.

La nissaga dels Sureda

Nascut l’any 1909 a Valldemossa, Pere va ser el darrer fill del mecenes Joan Sureda i de la pintora Pilar Montaner. Els seus pares varen tenir 14 fills, tres dels quals moriren arran del part i altres dos moriren, encara joves, de tuberculosi. Ell va ser el petit dels nou que varen sobreviure, amb dos germans i sis germanes majors. De fet, entre Jacobo i ell varen néixer sis nines seguides. Pere, al llarg dels primers anys, va gaudir de l’enriquidora experiència de veure desfilar per la casa pairal de Valldemossa personatges com l’arxiduc Lluís Salvador, Neville Chamberlain i Gregorio Marañón, escriptors com Eugeni d’Ors, Miguel de Unamuno, Rubén Darío, Azorín, Jorge Guillén, Joan Alcover, Llorenç Riber i Gabriel Alomar, o pintors com Joaquim Sorolla, Santiago Rossinyol, Joaquim Mir, Tito Cittadini i Antoni Gelabert. Amb tot, allò que més evocava de la infantesa era la vocació de pallasso.

Possiblement per l’afinitat ideològica que comentarem més endavant, Pere Sureda amb qui més es va fer de la família va ser amb Jacobo (1901-1935) i amb Pazzis (1907-1939). Els tres havien heretat la destresa de sa mare i coincidien amb les habilitats artístiques. Tant Pazzis com Pere tenien com a ídol i referent el seu germà. Jacobo va ser un destacat poeta del moviment ultraista i amic de Jorge Luis Borges a qui va acollir en les seves estades a Mallorca. Arran de la seva mort, Pere es convertí en el principal confident de Pazzis, pintora i escultora, víctima d’un conjunt dramàtic de circumstàncies que l’arrossegaren al suïcidi un mes després de la victòria franquista. Durant la guerra, Pazzis va viure un temps a la casa que Pere tenia llogada a Deià i, després, a la que el mateix germà custodiava i gestionava a Gènova, al costat de Cas Potecari, que havia estat de Jacobo i la seva esposa, Eleanor Sacket.

L’any 1937 Pere va anar a viure amb sa mare a Sa Cabaneta, on llogaren el molí. Dia 29 de setembre de 1949, amb 40 anys, es va casar a la Seu de Palma amb Catalina Canyelles Coll, una veïnada molt jove del poble que havia conegut feia molts d’anys. Segons la notícia de premsa, va ser una cerimònia íntima ja que la família Sureda estava de dol per la mort, cinc mesos abans, de Margalida, una germana del nuvi². Pere i Catalina tendrien tres filles (Elvira, Maria i Catalina) i varen viure sempre al molí, amb un hort, moltes de flors i rodejats de nimalaria (ell suprimí l’a inicial, perquè els animals tenen més cor que les persones, però no tenen ànima). Aquell molí, l’estudi del pintor, va esdevenir un cau de vida social i harmonia.

Un artista singular

El 29 de desembre de 1932, Última Hora, El Día i Correo de Mallorca publicaven la llista d’aprovats validada pel tribunal examinador responsable de cobrir places vacants a l’Ajuntament de Palma. Pere Sureda apareix en el segon lloc de la relació d’aquelles oposicions. D’aquesta manera, als 23 anys, s’incorporava a la feina com a funcionari. El setembre de 1934, promocionà com a oficial del Negociat d’Higiene i Beneficència. Va ser aquell any quan ja demostrà les seves inquietuds culturals. El mes de novembre, a Brisas, apareix un reportatge seu: El parado de Valldemossa, agrupació de la qual feia part amb altres germans.

Les dèries literàries, però, no superaren mai les artístiques. Animat pel pintor Josep Puigdengolas (1906-1987), va ser deixeble del paisatgista i retratista William Edwards Cook (1881-1959), amb el qual arribaria a fer part, ja a l’any 1948, del Grup dels Set. Abans, a la primeria de l’any 1936, va participar en una exposició col·lectiva a l’Ateneu on va exposar dos retrats. Al costat de Pere Quetgles, Xam, i de Juli Sanmartín l’any 1940 va fundar el Cercle de Belles Arts de Palma on, l’any següent, faria la primera exposició individual³. La premsa se’n va fer ressò: dia 18 de març de 1941, Correo de Mallorca anunciava l’exposició que s’inaugurava aquell dia, amb la relació de les obres (Retrato de mi madre, Casa de Deyá, Casas de la Cabaneta, Día gris. Génova, Casas de Valldemossa…). L’endemà, 19 de març, el Baleares publicava en portada una elogiosa crítica signada per K. Dia 22, també en portada, L’Almudaina feia una crònica de l’exposició i enaltia l’autor: Arte ambicioso de nuevas rutas, el del pintor Pedro Sureda, manifestándose una estimable sensibilidad dentro de la difusión de la pintura avanzada. Amb una alta valoració del dibuix i del retrat, la crítica posa èmfasi en l’encertada ingenuïtat dels paisatges. També el Baleares publicava, el diumenge 23 de març, una segona crítica encara més favorable i, finalment, Correo de Mallorca, com els altres diaris també en portada, es desfeia en alabances fins a concloure que Consideramos a Pedro Sureda un nuevo valor que se ha revelado en el ambiente artístico mallorquín. Finalitzada l’exposició, encara es publicaren noves ressenyes entusiastes, com les de A. Vidal Isern i Archie Gittes (vg. algunes crítiques al final).

No havia passat un any quan, atès l’èxit de la primera exposició, el gener de 1942 va fer una segona mostra, aquesta a les Galeries Costa. Els títols de les obres delaten que ja eren fruit de la seva integració a Sa Cabaneta: Dalias y Rosas, Luz de mañana (La Cabaneta), La sierra y el valle (La Cabaneta), Can Roca (La Cabaneta), Luz de tarde (La Cabaneta)… Novament tota la premsa sense excepció va dedicar extenses crítiques a l’exposició. La Almudaina (23 de gener de 1942) deia: Va alcanzando mayor grado de calidad la pintura de Pedro Sureda, el joven artista que se dió a conocer en el pasado año. Dia 22 de març de 1946, de nou a Galeries Costa, inaugurava la tercera mostra individual, amb paisatges de Sa Cabaneta (Es Caulls, Ses Clotes, Calle del Molino…) i de Valldemossa (Olivos, La Cartuja, La Beateta…). Sobre aquella mostra, José Alzubidi escrivia a L’Almudaina: Estamos ante un artista excepcional. No se puede dudar, ni por un momento, de la excelencia de su obra.

Dia 2 d’abril de 1948 l’Ajuntament de Palma va concedir a Pere Sureda un mes i mig de permís sense sou per anar a Ciutadella de Menorca, on dia 11 d’aquell mes va inaugurar una exposició dels seus quadres a la recent estrenada biblioteca de la Caixa de Pensions. El mes de gener de 1949 va fer una nova exposició a les Galeries Quint, des d’on, conjuntament amb les Galeries Costa, el mes de febrer se li tributà un sopar d’homenatge per celebrar els èxits obtinguts amb les seves pintures. En menys de vuit anys, els seus retrats, els seus paisatges i les imatges referides a la cultura popular (especialment les danses valldemossines) havien obtingut reconeixement. S’havia convertit en un dels pintors més notables i coneguts i els seus quadres eren utilitzats per il·lustrar felicitacions de Nadal o calendaris, com el del Foment del Turisme de Mallorca de 1976.

Pere Sureda no era molt donat a exhibir les seves obres i, tot i que li anaven a comprar quadres al molí, passava anys sense exposar, com els quinze que varen transcórrer entre la mostra de 1960 a les Galeries Quint i la que faria l’any 1975 a Santa Maria. Ell es defensava: Per al veritable artista, allò important és crear, no exposar. L’afany d’exposar cada any ha fet malbé moltes obres d’art i molts d’artistes. Al llarg del temps, va ser guardonat amb els premis més rellevants de Mallorca: l’any 1948 amb la Medalla d’Or de la Diputació (1948), l’any 1957 amb el Premi Ciutat de Palma Antoni Ribas (la primera vegada que es convocava), l’any 1968 amb la medalla de dibuix del Salón de Otoño, guardó que revalidà l’any 1975 amb el Primer Premi de Dibuix del XXXIV Salón de Otoño i l’any 1980 amb el Picarol⁴. Va rebre diverses ofertes de feina, però les va deixar passar totes perquè, part damunt tot, estimava Mallorca i es declarava molt enyoradís.

De manera complementària, a partir de l’any 1941 va exercir de crític d’art en el setmanari Actividad, durant els pocs anys que es va publicar. Igualment, a partir de 1966, va impartir classes de pintura en el Club Unión Internacional del Terreno del qual era vicepresident. L’entitat, orientada a promoure l’Art, la Cultura i l’Amistat, organitzava concerts, exposicions, cursos d’idiomes i excursions.

Com a pintor, el seu estil de formes i colors evoca lleugerament l’obra de l’occità Paul Cesana (1839-1906), més conegut com Cézanne. Miquel Alenyà i Fuster (1939-2023), a la veu Pere Sureda Montaner del seu diccionari de pintors, el va descriure així: Fa una pintura depurada i austera, que elimina tot el que és prescindible per incloure solament el que considera essencial. Fa ús d’un cromatisme atenuat, exempt d’estridències, que cerca combinacions harmòniques i equilibrades d’un exquisit classicisme.

L’humorista

Potser la reminiscència de la seva vocació infantil de pallasso, afegida a la bonhomia i al bon humor, l’impulsaren a completar l’expressivitat creativa dels dibuixos, amb la confecció de vinyetes humorístiques. L’any 1942, amb l’obra La inspiración del poeta, va guanyar el primer concurs (i únic, perquè no es tornà a convocar mai més) del Saló d’Humoristes del Cercle de Belles Arts. El 1945 col·laborà a La Codorniz i el 16 de març de 1947, a L’Almudaina, estrenà la secció Panoramas Urbanos, on projectava una mirada molt crítica amb les diverses remodelacions que patia la ciutat de Palma⁵.

Com és fàcil d’imaginar, malgrat tractar-se d’una secció humorística, els seus dibuixos varen cridar la lupa dels censors. Tot plegat degué incrementar la vigilància a la qual ja devia estar sotmès atesa la condició republicana. Així i tot, l’abril de 1949, juntament amb Joe Sbaris (pseudònim de Josep Ribas, autor de les entrevistes d’aquells anys en el diari Última Hora), va obtenir l’autorització de la censura per publicar un recull de les seves vinyetes. El llibre, amb el subtítol Ría y cavile, anava precedit d’un pròleg de l’editor Lluís Ripoll i Arbós (1913-2000). La premsa es va fer ressò de l’acollida popular que va obtenir el recull d’acudits⁶.

Com sol passar amb els pintors que fan humorisme gràfic, els dibuixos de Pere Sureda, tan estimats pel gran públic, no han estat prou valorats per la crítica il·lustrada i, en general, han estat considerats un gènere menor. Es tracta d’una percepció molt injusta. Els acudits i les historietes van més enllà del dibuix, perquè requereixen no només la capacitat de mostrar una imatge, sinó també l’enginy del que es vol comunicar. L’humor reclama una gran dosi d’expressió artística.

…i arriben en Calafat i en Pep Mindano!

L’any 1959, el periodista Gabriel Fuster Mayans, Gafim (1913-1977), va començar una secció, Sa Porta, on parlava del dia a dia del mercat i l’evolució dels preus⁷. Arran d’un incident, va decidir camuflar les seves opinions en la veu d’un pagès⁸. Així va néixer en Calafat. Sa Porta va esdevenir un dels espais més llegits del diari, perquè la gent mirava molt per la butxaca. L’èxit va animar el director del Baleares a convocar un concurs per representar gràficament en Calafat. Es presentaren centenars de dibuixos i, finalment, el jurat va concedir el premi a Pere Sureda.

D’immediat, el mes d’abril de 1962, a la mateixa pàgina de Sa Porta, començaren a publicar-se les Coses d’en Calafat i ben aviat el centre d’atenció dels lectors s’adreçà cap als acudits que varen multiplicar la popularitat del personatge. Això no obstant, el Calafat de Sureda poc tenia a veure amb el de Gafim. El periodista era de Palma i, de la seva mà, en Calafat anava al mercat amb un cert senyoriu, com un ciutadà a matances i amb mentalitat llongueta, mentre que el dibuixant era de Valldemossa i, a més, vivia al poble de Sa Cabaneta. El pagès, amb Sureda, esdevindria molt més coherent.

En Calafat era un pagès mallorquí de devers el pla de Sant Jordi ocurrent, irònic i mordaç, però sense malícia. Va ser l’expressió de la Mallorca de la postguerra; un poble més viu que una alatxa i amb una gran capacitat de sobreviure enmig de les dificultats.

Acompanyat d’en Galiana, en Pep Mindano, madò Gurumbau i altres personatges que entraven i sortien de les vinyetes, en Calafat era un filòsof que es manifestà com un ecologista avant la lettre que l’any 1962 ja es mostrava preocupat davant dels canvis que patia l’illa, sotmesa als efectes més negatius del turisme. Sempre al peu de l’actualitat, també animava la polèmica com la que es va aixecar sobre quin era el topònim correcte d’Andratx. Amb un aparent menfotisme de qui no sap res del debat, aconseguia que la gent s’adonàs de la ignorància general que, de manera gens involuntària i perfectament programada, patia una població desinformada.

La popularitat del personatge va ser de tal magnitud que disparà el merchandising. D’en Calafat, l’any 1964, se’n feren siurells, mones de Pasqua i va donar nom a un licor. Els dibuixos s’aprofitaven arreu⁹. L’èxit va provocar la gelosia de Gafim que, tot i admetre el mèrit de Pere Sureda, abanderà reiteradament que en Calafat era un invent seu¹⁰. Amb tot, l’any 1966 es publicaria el llibre Coses d’en Calafat. Amb pròleg de Gafim, era una selecció de les vinyetes publicades al Baleares. El llibre, presentat el dia de Sant Jordi d’aquell any, va tenir tal èxit que s’exhaurí d’immediat i va obligar a fer-ne una segona edició. Resulta d’interès veure que l’autor, tot i que el nom amb el que tota la vida va ser reconegut per familiars i amics era Pedro, nom que també feia servir per signar les seves obres, va encapçalar el llibre com a Pere.

A partir de 1972 i fins al 1980, Sureda traslladà els seus acudits al Diario de Mallorca, ara amb el títol Coverbos d’en Pep Mindano, però amb idèntic sarcasme. L’autor va fer una descripció del seu personatge: Amb el meu Calafat em plau dur als lectors un poc d’aire fresc de fora vila, sentit comú, realisme, seny i humor. Els acudits estan vinculats a la meva vida quotidiana, a allò que m’envolta, a les persones que tract¹¹. En una sola frase, resumí de manera magistral la filosofia dels mallorquins que pretenia projectar amb els seus dibuixos: En Calafat se’n fot si els ganivets no brillen, allò que vol és que tallin!

En la faceta de dibuixant cal esmentar alguns dels llibres que va il·lustrar. El desembre de 1951, Gafim publicava Tres viatges en calma per l’illa de la calma, amb dibuixos de Pere Sureda. El mes d’abril de 1959 il·lustrava L’altre camí. La història d’un bar de Santa Creu de Gabriel Cortès, llibre que havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de Novel·la d’aquell any. El març de 1957, l’Ajuntament de Palma editava el llibre Como andar por la calle, una guia il·lustrada per Pere Sureda per repartir entre els escolars. L’any següent, amb el mateix format, s’editaria Como andar en moto y en bicicleta. Es donava el cas paradoxal que l’any 1948 Pere Sureda s’havia romput la clavícula per una caiguda quan anava en bicicleta i, dia 19 de gener de 1966, va patir un nou accident, aquest amb moto, que l’obligà a ingressar a la clínica Verge de Lluc, amb una commoció cerebral. Segons la família, també va caure d’un cavall amb lesions menors.

El funcionari represaliat

Resulta imprescindible destacar la ideologia d’esquerres dels tres germans artistes de la nissaga dels Sureda i Montaner: Jacobo, Pazzis i Pere. L’any 1931, els tres saludaren, amb entusiasme i satisfacció, la proclamació de la República. El seu posicionament sorprenia en el si d’una família ultraconservadora (son pare s’alienaria amb la Falange Española). De fet, Pere Sureda va militar a Esquerra Republicana, el partit d’Emili Darder, i per això, arran de la insurrecció feixista de 1936, va ser empresonat i, posteriorment, depurat de la feina que tenia a l’Ajuntament de Palma. Fins a la sessió municipal de dia 3 de juliol de 1942, no es va tancar l’expedient disciplinari amb proposta favorable de readmissió com a oficial administratiu¹². Havien passat sis anys d’ençà de la detenció¹³. Anys després, s’incorporaria laboralment al negociat de Cultura.

Malgrat haver de viure (i fer el cap viu per sobreviure) en el marc d’una dictadura militar, no es va tancar mai en banda i va mantenir un ric marc de relacions. Li agradaven els cavalls, anar a jugar a escacs al Centre de Belles Arts, a dòmino i a cartes amb els amics de Sa Cabaneta i a colcar en moto. Una dada gens anecdòtica que, en ple franquisme, demostra fins a quin punt va ser un precursor en defensa de la llengua, és la condició que va posar l’any 1962 a Javier Jiménez, director del Baleares. Periódico del Movimiento: els seus acudits s’havien de publicar en català. El diari va accedir-hi, tot i que, a sota, el primer any s’hi afegia una traducció al castellà que, sortosament, es va eliminar. Dia 31 d’octubre de 1963, a la revista Serra d’Or es llegia: El diari BALEARES publica diàriament una caricatura de l’excel·lent dibuixant Pere Sureda, referida al personatge Calafat, amb el text en català. (…) Com que els dibuixos són bons – Pere Sureda té molt bona mà – i els comentaris també, els lectors cerquen cada dia l’ocurrència de Calafat. Com així els altres diaris no imiten el BALEARES? Pot semblar poca cosa en la nostra llengua, però menys ja no és res.

Pere Sureda a la literatura

Marius Verdaguer (1885-1963), autor d’un encès elogi de la primera exposició de Pere Sureda, també el va incloure a ell i a bona part de la família a La ciudad desvanecida: recuerdos de un socio del «Círculo Mallorquín», publicat l’any 1953¹⁴.

L‘escriptor Albert Vigoleis Thelen (1903-1989) va incorporar Pere Sureda a Die insel des zweiten Gesichts, una excel·lent novel·la, publicada l’any 1954 i considerada una de les millors obres mestres europees del s. XX. L’autor hi descriu l’estada a Mallorca entre l’agost de 1931 i l’octubre de 1936 quan, després d’una peripècia, es va poder embarcar¹⁵. La família Sureda apareix com a protagonista. Vigoleis retrata Joan Sureda com un excèntric i pèssim gestor d’una gran fortuna familiar que va fer ull. En canvi, glossa Jacobo, Pazzis (de qui, segons l’esposa de l’autor, Vigoleis estava enamorat) i, de manera intensa i destacada, Pere, el gran amic que informà l’autor de l’aixecament feixista amb la paraula que hi ha al diccionari britànic: pronunciamiento! L’obra de Vigoleis ha estat objecte de dotzenes d’edicions i, en tres ocasions, l’autor va afegir noves informacions a l’original.

A l’edició de 1981, explica com, una vegada mort Franco, l’octubre de 1976 va tornar a Mallorca i va viure a la casa del seu amic, al molí de Sa Cabaneta. És significatiu tot el que escriu. A més de fer un gran elogi de les ensaïmades, dels vins de Felanitx i del frit, les sopes, les panades i els escaldums de Catalina Canyelles, escriu: aquella illa ja no era la nostra illa, sinó un camp de concentració del turisme internacional on els jets vomitaven cada hora una carretada d’estrangers. Descriu l’oasi que representava el molí a una zona, encara no contaminada pel turisme, amb un pou, un ase, molts de cactus, un esbart de coloms i on feia pocs anys que el pintor havia pogut instal·lar l’electricitat. Vigoleis va voler que Pere Sureda el retratàs però, a l’hora de partir, el pintor no li va donar l’oli perquè trobava que no estava acabat. Quan Pere va morir, la vídua en va fer donació a l’escriptor i avui és al Museu Thelen a Viersen.

L’any 1957, Melanie Pflaum, autora d’una biografia de Hemingway, va publicar als Estats Units una novel·la en anglès, Bolero, també editada en segona edició a Anglaterra i traduïda a l’alemany. Sobre la metàfora del ball El Parado de Valldemossa (una de les portades és més que explícita) apareixen, amb noms ficticis, tres germans Sunada. En realitat, són Jacobo, Pazzis i Pere Sureda.

Reconeixements post mortem

Dia 13 d’agost de 1983 va morir a Sa Cabanera per culpa d’una arterioesclerosi sobrevinguda el desembre anterior. Tenia 74 anys i els darrers mesos la malaltia l’hi havia provocat una paràlisi. La premsa local se’n va fer ressò. També fou notícia a La Vanguardia i a l’ABC (amb un obituari de Santiago Cancelo publicat dia 30). Tothom es referia al talent com a pintor i al sagaç i mordaç humorisme. Quantes de vinyetes va arribar a publicar? Si comptam els tres anys dels Panoramas Urbanos a L’Almudaina, els deu anys de Coses d’en Calafat al diari Baleares i els vuit anys dels Coverbos d’en Pep mindano en el Diario de Mallorca, a raó de sis cada setmana (els dilluns aquells anys només sortia La Hoja del Lunes) convindrem que varen ser milers d’acudits. El Baleares va dedicar tota una plana a fer una evocació, signada pel seu amic periodista Joan Bonet, amb algunes il·lustracions de Pere Sureda i un autoretrat.

Només un any després de morir, coincidint amb les festes patronals, l’Ajuntament de Santa Maria del Camí li dedicà una exposició d’homenatge. L’octubre de 1997 el Casal Solleric, amb organització conjunta dels ajuntaments de Palma, Marratxí i Valldemossa (amb l’actuació del popular grup dels germans Estaràs), va inaugurar l’exposició Recordant Pere Sureda. El 1998, amb motiu del cinquantenari del Grup dels set, es va fer una exposició a la Fundació Barceló, amb l’edició d’un catàleg amb els escrits originals de 1948 de Robert Graves, Miquel Àngel Colomar i Josep Bauçà. L’any 2009, amb motiu del centenari del seu naixement, la Fundació Coll Bardolet, sota els auspicis de l’Ajuntament de Valldemossa, va organitzar una exposició i va publicar el catàleg Pedro Sureda, vida i obra¹⁶. Entre d’altres autors, l’escriptor Antoni Serra (1936-2023) el definia així: Sureda, l’home, artista, el creador, l’imaginatiu, l’inconformista, l’irònic, l’insubornable Pedro Sureda. Doncs sí, tot això i tot el que hi vulgui afegir la gent que s’acosti a la seva obra.

L’any 2017 ocupà un lloc rellevant a l’exposició Humor gràfic a la premsa de les illes Balears. Finalment, el 2023, Pere Sureda i Montaner ha tornat al seu molí de Sa Cabaneta. Tant de bo, hi pugui romandre i que el seu esperit faci reviure el paradís perdut amarat d’olis, aquarel·les i dibuixos.

Sempre he coincidit amb Raphel Pherrer, amic de la família i un dels qui en sap més coses (i el qui millor les sap dir o callar), que la nissaga dels Sureda Montaner conté totes les característiques que defineixen les virtuts i els defectes dels mallorquins. El relleu de molts dels seus membres conviden a l’elaboració d’un estudi global que abocaria a la realització d’una sèrie televisiva d’altíssim interès¹⁷. Tant de bo es pugui fer realitat el projecte que somiava Elvira, la filla major de Pere (1951-2022). De moment, l’exposició dedicada a son pare és una magnífica oportunitat per endinsar-se en una atmosfera meravellosa plena d’evocacions màgiques.

Dat a Son Menut, del 9 al 13 de setembre de 2023

NOTES

BIBLIOGRAFIA

ALENYÀ, Miquel (miquelcinema): https://miquelcinema.blogspot.com/2013/10/pere-sureda-montaner-valldemossa.html (2013)

BAUZÁ MARTORELL, Felio J. (2009): La vida soñada. El legado intelectual de Don Juan Sureda Bimet Olañeta

BERNANOS, Georges (reedició de 1981): Els grans cementiris sota la lluna (amb introducció i epìleg de Josep Massot i Muntaner). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial

BOSCH JUAN, M. C. (1988): Agosto de 1938. La Falange solicita un informe sobre Bernanos. Georges Bernanos 1888-1988. Mallorca: Estudi General Lul.lià de Mallorca i Càtedra Ramón Llull

– (2011) Pilar Montaner i Joan Sureda. Epistolari i literatura. Ajuntament de Palma

CAPELLÀ, Llorenç (1989): Diccionari Vermell. Palma, Moll

– La Mallorca del Clavell Di7 1999

COMPANY MATAS, Arnau (2000): De la Dictadura de Primo de Rivera a la Guerra Civil dins El segle XX a les Illes Balears. Palma. Ed. Cort

DIVERSOS AUTORS (1988): Memòria civil. Mallorca en guerra, separata del diari Baleares. Palma

FERRER, Rafel (Raphel Pherrer) (1983): Adéu, Pere Sureda (Pòrtula, 20-XI-83)

– El món de Pere Sureda, (Pòrtula, n. 41, agost de 1985)

– Cent anys amb en Pere Sureda https://www.youtube.com/watch?v=7BuoxUGVtdA

– Entrevista a Elvira Sureda https://www.youtube.com/watch?v=pxkYsnFVOu0

GARCIA BONED, Germà (1998): La segunda cara de la isla de la segunda cara Miquel Font

– (2010) Memòries d’en A. “Vigoleis” Thelen a Mallorca (1931-1936) Edicions Cort

HERRANZ HAMMER, A. i ROQUE COMPANY, J. M. (2006): La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, Miquel Font, editor

MARGAIS, Xavier (2002): El moviment esperantista a Mallorca (1898-1938). Palma, Documenta Balear.

MAS QUETGLAS, Joan (2002): Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional, Palma, Documenta Balear

MASSOT i MUNTANER, Biel (2009): http://www.marratxipedia.com/textos-mes-llargs/pere-sureda-cent-anys-f/

MASSOT I MUNTANER, Josep (1978): Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra. Barcelona, AM

– (1987): El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936. Biblioteca Serra d’Or, AM

– (1990): Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, AM

– (1996) El primer franquisme a Mallorca, AM

– (1989): Georges Bernanos i la Guerra Civil. Barcelona, AM

– (1998): Tres escriptors davant la guerra civil Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Biblioteca Serra d’Or. AM

– (2000) Antoni Maria Sbert. Agitador polític i promotor cultural. Barcelona, AM

– (2002) Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. Barcelona, AM

– (2004): Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics. Barcelona, AM

– (2005): Escriptors i erudits contemporanis. Cinquena sèrie. Barcelona, AM

MESTRE i SUREDA, Bartomeu (2009): Vindicació de LA NOSTRA TERRA. Palma, EL GALL i INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS (2009)

– (2019) Un diluvi de buit ha inundat el paisatge dins del llibre BLUES AMB DONES, EL GALL EDITOR. Vg. http://boladevidre.blogspot.com/2012/06/un-diluvi-de-buit-ha-inundat-el.html

– (2011) Té dues cares Mallorca? (en cinc capítols)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-primera-part/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-segona-part/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-tercera-part/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-quart-i-penultim-comentari/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-final/

PAYERAS, Tomeu (1969): Se le acusa de… (Baleares, 2-III-1969)

PERELLÓ, Rafel (1989): El Grupo de los Siete (1948-1949). Fundació Barceló. Palma, 1989

RIPOLL, Lluís (1981): Las Baleares y sus pintores (pàgs. 198-199)

SERRA, Antoni i altres autors (2009). Pedro Sureda. Vida i Obra. Ajuntament de Valldemossa Fundació Coll Bardolet

– Pere Sureda, uns dibuixos i aquells temps. Última Hora (31-V-1980)

SUÑER, M. i COMES, R. (2001): Jaume Vidal Alcover: Humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània

THELEN, Albert Vigoleis (1993): La isla del segundo rostro. Barcelona, Anagrama

TUR, Margalida (1996): La Pintura i l’Escultura a les Balears. Promomallorca, Palma, 1996.

VEIRET, Patricia i PFLAUM, Will (2015): El evangelio de Pazzis Sureda (volum I). Galerada bilingüe espanyol – anglès. Amb un índex del que hauria de ser el volum II.

VERDAGUER, Marius (1953) La ciutat esvaïda (1977), traducció de Nina Moll al català de La ciudad desvanecida). Ed. Moll.

VICENS CASTAÑER, Antoni (2003): Georges Bernanos, entre el amor y la ira, UB

VILLALONGA, Miguel (1947): Autobiografía, José Janés (consultada la reedició de 1983 de Trieste)

IL·LUSTRACIONS

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El setembre de 2016, el prestigiós lingüista Gabriel Bibiloni publicava «Contra les paraules pregó i pregoner» (vg. ANNEX-1). Afirmava que, tot i que pregó es va incorporar al diccionari, es tracta d’un hispanisme i propugnava arraconar el mot. Es fonamentava amb una dada inexacta que aboca cap a un lapsus calami. Explicava que, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari Bellvitges, Esteve i Juglà (1803-1805).

L’afirmació em va deixar atònit, perquè havia vist documentat pregó molt abans de finals del s. XVI. Com podia ser que passàs per malla als autors dels diccionaris? El fet cert és que, com indica Bibiloni, a la veu pregó, el DCVB esmenta la frase Manant ab pregó que ningú pena de la vida se partís del escuadró doc. a. 1591 (Hist. Sóller II, 742). Com a etimologia, assenyala que el mot prové del llatí precone i afegeix que Segurament per conducte del cast. Pregón. És ben possible que aquesta definició del DCVB determinàs la incorporació tardana al diccionari normatiu de la paraula pregó, qualificant-la de castellanisme i destacant, com a primera font de referència, l’any 1591. Una data, si més no, tres segles posterior a l’aparició del mot en català.

En plena commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca (1521-1523), dia 18 de setembre de 2021 vaig escriure un comentari a l’article esmentat de Bibiloni, fent notar que, durant la revolta, apareixia documentada amb notorietat la paraula pregó i, també, el verb pregonar, en el sentit de fer públiques les sentències contra els agermanats. Vaig afegir que el 1300 ja hi havia els Llibres de Pregons, amb presència abundant de la paraula ara qüestionada, i vaig tancar el comentari amb una convidada a obrir una nova reflexió. Em venia de nou que una evidència tan gegantina, acreditada en una documentació pública rellevant, no hagués merescut l’atenció dels redactors dels diccionaris, molt especialment de Fabra, Moll i Alcover, el darrer dels quals, com també veurem, coneixia el Llibre de Pregons, perquè s’hi havia referit en un article. Vuit dies després del meu comentari, Gabriel Bibiloni em corresponia: Gràcies de les informacions. Ho tindrem en compte. Vaig pensar que ja havia fet l’aportació que em pertocava i que els lingüistes aprofitarien la informació com una oportunitat de millora i esmenarien la badada dels diccionaris. No era ni és un tema que caigui de la post i, després de tants d’anys de viure en l’error, la cosa no venia d’un dia ni de dos. Tot i això, en el curs de les meves recerques, adesiara anotava la presència en documents públics dels mots pregó, pregonar, pregoner i, fins i tot, pregonat, com a persona objecte d’un pregó. L’allau documental pot emplenar més d’un llibre, però només en farem un tast.

Enguany, en el sus de les festes de Felanitx, Carles Marín (periodista i llicenciat en filologia hispànica i catalana) assegurà que pregó i pregoner són castellanismes i proposà la substitució per crida i saig, perquè són paraules més tradicionals. Retreia a l’Ajuntament que fa 16 anys ja ho havia explicat i no li havien fet cas. En concret, en el pregó de Setmana Santa del 2007 havia dit: En els darrers temps, les paraules tradicionals «crida» i «saig» han estat desplaçades pels castellanismes pregó i pregoner. Tot i que en l’actualitat el diccionari de l’Institut ja les recull, he volgut rescatar les primeres de l’oblit i tornar-les posar en circulació¹. He de dir que, quan ho vaig llegir, em va fer somriure la vindicació de Marín, perquè d’haver accedit al mateix pregó de Setmana Santa de dos anys abans, el 2005, hauria vist que el vaig titular Una crida a la vida². La paraula estava recuperada i en circulació. De fet, he titulat crida els quatre pregons que he fet (el d’Establiments de 1997 era Crida per a recobrar el tramvia) sense que això signifiqui abominar de pregó, perquè no vull reduir, almenys no de manera conscient, el lèxic dels nostres avantpassats.

Atesa la proposta pública de Marín, partidari d’eliminar pregó i pregoner, ni que fos per substitució, vaig publicar un breu escrit al setmanari Felanitx per reiterar les indicacions que havia fet a Gabriel Bibiloni, amb alguns exemples concrets que demostren que, posats a prioritzar les paraules «tradicionals», ni crida ni saig poden considerar-se gaire preeminents a pregó i pregoner ni per rang, ni per categoria, ni per antiguitat, ni per presència en documents públics; més aviat tot el contrari. Marín, va respondre el meu escrit i, aferrat a la càtedra, persisteix en validar els diccionaris i l’Atles Lingüístic del Domini Català mentre les veus oficials i especialitzades no diguin el contrari o donin nous arguments a través de la investigació més formal i ortodoxa. Es dedueix que Marín considera la meva investigació poc formal, malgrat l’allau de dades aportades que posen en evidència els errors dels diccionaris, transportats a l’Atles Lingüístic. Hauria pogut correspondre el menysteniment que em dedica (des d’una rèplica que ni tan sols m’esmenta) i, sobretot, atendre el seu clam a l’ortodòxia amb la ironia que destil·la el fragment d’Erasme de Rotterdam dedicat als gramàtics a l’Elogi de la Follia (ei, del 1509)³. Entre felanitxers hauria estat divertit, però l’escarni i la befa s’han de dedicar als enemics del català i n’hi ha per pa i per sal. Pren força Tagore: si tanques la porta a tots els errors, qualque dia deixaràs la veritat al carrer. Si qualque cosa vaig aprendre a l’escola del nacionalcatolicisme va ser que no havia de donar res mai per segur. Qui s’aferra a la infal·libilitat dels llibres d’història, qui tracta els diccionaris i l’Atles Lingüístic com si fossin la Bíblia, qui nega la reflexió i la revisió, s’arrisca a validar els errors. Ai, en tot i per a tot, dels negacionistes!

Cantin papers i mentin barbes

Abandonem l’afecció paraulera i endinsem-nos a les proves. Com he apuntat, al llarg de la recerca a l’entorn de la Germania de Mallorca, he vist pregó dotzenes de vegades i, de manera habitual el 1523, pregoner, pregonat i el verb pregonar. Molt abans, almenys d’ençà del s. XIV, tant al Principat de Catalunya com als regnes de València i de Mallorca, hi ha Els llibres de pregons. En conseqüència, no! El mot pregó en català no apareix el 1591, com assenyalen el DCVB i el normatiu, sinó tres segles abans. Quant a pregoner tampoc no apareix el s. XIX, com assegura l’Atles Lingüístic, sinó a la primera meitat del s. XIV⁴.

Hem de considerar pregó un hispanisme? Cas que ho sigui, l’hem de proscriure? El quid de la qüestió rau en si es pot atribuir la consideració de castellanisme a la paraula pregó i a les seves germanes pregonar, pregoner i pregonat. Em costa d’acceptar-ho mentre algú no demostri que és un manlleu del castellà i que no prové directament del llatí. No he vist a cap document, intuït ni tan sols, que la paraula pregó pugui considerar-se avui un barbarisme (per dir-ho de manera simplista). Fins i tot en el més que possible cas que arribàs abans al castellà que al català, l’hem d’eliminar? Hi ha proves a rompre que delaten l’antiguitat del mot català i el seu ús habitual i abundant d’ençà de fa set segles. Per això mateix, sembla temerari atribuir la condició d’hispanisme a una paraula que fa centúries que campa a l’ampla per totes les terres catalanes. Quan s’ha palesat documentalment que és així, sembla propi d’una cultura aliena i adversària fer allò de sostenella e no emmendalla i amagar la veritat per tal de no corregir l’endemesa. Pitjor resulta encara la pretensió de proscriure la paraula. No es tracta de qüestionar les obres magnes de Fabra, d’Alcover, de Moll o de Joan Veny, totes elles mereixedores de reconeixement i gratitud, però cal advertir que el diccionari normatiu, el DCVB i l’Atles Lingüístic no tenen cent anys i, en aquesta curta vida, són moltes les modificacions que han patit i, com bé saben els entesos, no ens ha de venir de nou que encara es detecti qualque disbarat.

Així com no hi ha proves fefaents (almenys fins ara) que detectin el desplaçament per via del castellà pregón al català (ep, i de rebot a l’occità?), hi ha indicis que apunten que prové directament del llatí. Els pregons del temps de la Germania de Mallorca, anaven precedits per un encapçalament, on s’endevina la font d’on deriva el mot. Dos exemples de fa més de 500 anys: Noverint universi, Quod anno a nativ. domini millesimo quingentésimo vicésimo secundo die videlicet xxiii mensis januari intitulata, Retu. Iit et fidem fecit Miquel Ros curriter et tubicense de mandato spectabilis et mag. dni. Regentis oficium Gubernatoris et ad Instanciam honorab. et discreti sindici universitatis, publicasse per loca solita presentis civitatis sono tube mediante, preconium sequentis (23 de gener de 1522). Noverint universi quod anno a nativitate domini M.D.xxij die videlicct xxx mensis maij intitulata, retulit et fidem fecit en Garau, tubicen et curritor curiarum se de mandato spectabilis et mag. domini Regentis gubernacionis et ad instanciam honorabilis Institores; publicasse per loca sólita presentís civitatis preconium tenoris sequenti. (30 de maig de 1522).

Podem viatjar més d’un segle enrere i trobar-nos amb altres dos pregons de 1410 que també enllacen amb el llatí. Llegim: Die et anno predictis (mercurij xvij Septemberis anno nativitate Domini MCCCCX) retulit et fidem fecis Johannes Ginardi, curritor publicos curiarum, de mandato honorabilis locuntenentis Governatoris Majoricarum fecisse per loca solita civitatis Maioricarum preconitzacionem sequentem. Del segon, de 8 d’octubre de 1410, transcrivim el final: per loca solita civitatis Marioricarum preconitzacionem subseguentem.⁵

Encara abans, els Llibres de Pregons comencen a Mallorca el s. XIV i es perllonguen durant quatre centúries fins després del Decret de Nova Planta. Contenen els bans pregonats per ordre del governador o a instància de la magistratura reial⁶. A Saragossa, a partir de 1409 (tres anys abans del Compromís de Casp), hi ha 17 Llibres de Pregons Saragossans. A Tarragona custodien El Llibre dels pregons (anys 1413-1428). Igualment a l’Arxiu Municipal de València podreu consultar els Llibres de Pregons del palau de Cervelló del segle XV, descrits com llibres on es copiaven els pregons que ordenava publicar el Consell als principals carrers i places de València, i a les localitats del terme municipal.

A Barcelona trobarem El Llibre de Pregons de l’Hospital de Santa Creu (a partir de 1516). Hi ha llibres posteriors titulats de pregons i crides: Llibre de pregons i crides de l’Arxiu Municipal de València (1585), Llibre de crides i pregons de Cassà de la Selva (a partir de 1599), Crides i Pregons de Santa Maria del Camí (1599-1654), Llibre de pregons i crides de la Cort del castell de Corbera (1629-1734)… En els darrers casos es fa evident la coexistència dels dos mots sense que un substitueixi l’altre i, com es pot veure, no som davant de cap localisme, perquè els llibres de pregons abasten tots els territoris de l’antiga corona d’Aragó.

Com a casos particulars, a l’Arxiu Històric de València hi ha El Llibre de Pregons i Rogatives (1579-1595), a l’Arxiu del Regne de Mallorca hi ha el Llibre de Pregons i Edictes de la Real Audiència (s. XIV i XV) i, també, Llibre de Pregons Criminals (1630-1649) i encara un Llibre de Ordes y Pregons (1642 -1700). Amb dates posteriors a les assenyalades, ja en època borbònica, el 1725 a Sóller hi ha el Llibre de Pregons i, igualment a Cervera, un altre Llibre de Pregons (1790-1834).

Quant al mot pregoner, també apareix reiteradament i els exemples poden omplir moltes més pàgines⁷. Només una mostra prou eloqüent: a Tàrrega llegim que el 29 de setembre de 1343 el pregoner públic era Antoni Fonoll i, entre molts d’altres, gairebé un segle després, concretament el 18 d’abril de 1435, el corredor i pregoner públic de la vila era Joan Arces. El 6 de novembre de 1457, amb un salari anyal de 7 lliures, apareix Bernat Bonanat com a pregoner públic de la vila, trompador i sonador de flabiol i tambor. Dia 20 d’abril de 1562 el pregoner de Manresa era Jaume Soler. L’ofici no era exclusiu dels pobles. A Barcelona, dia 5 de maig de 1433, el pregoner públic Bernat Cadireta va pregonar pels indrets acostumats sobre lo ús e custum deIs sclaus e sclaves⁸. Amb data de 30 de juny de 1458, el pregoner de Barcelona cobrà 27 sous i 6 diners. Dia 23 de juliol de 1466 fou pregonat de manament del veguer pels llocs acostumats de la ciutat de Barcelona per Antoni Estrada, en el qual pregó es notifica la venda d’un alberg. En aquell cas, hi va haver protestes de particulars i les reclamacions s’acabaren dia 23 de febrer de 1468 ab la purgació del pregó⁹. Hi ha notícia del 13 de novembre de 1487 d’un altre pregó purgat i registrat en el llibre de la Cort de Barcelona¹⁰. No hem d’oblidar el destacat paper dels pregoners i, encara més, el de les pregoneres (dites també pregonadores i sermonadores), durant la revolta agermanada. Tampoc hem de perdre de vista el verb pregonar, en l’accepció de fer públiques les sentències, i menys encara, tancar els ulls als pregonats com el cas de Miquel Ramis de Muro, fadrí de 70 anys, moltas voltas pregonat per matar a plassa¹¹.

Encara (que no sigui dit!) més notícies. Les Corts de Barcelona, l’any 1300 castigaven els canviadors que esquivaven els deutes sota pena de ser pregonat el seu nom. A l’Arxiu Capitular de la Catedral de Girona abunden les referències als pregons. Així, dia 13 de març de 1326, rebuda la carta dels llegats del Papa, es demana a Bernat de Llach, prevere de capítol, que requereixi el batlle de Girona que no faci el pregó concedit a la carta del rei. Dia 17 d’abril de 1326, atès que En Galceran sa Ribera diu que certs homes de la Bisbal l’amenacen, es demana a Guillem de Frigola, batlle de la Bisbal que faci pregó posant pena als que l’agredeixin. El 29 d’abril de 1333 l’abat Ramon de Sant Feliu de Guíxols acusa els qui van espatllar els molins del monestir i feren pregó a Sant Feliu que cap ferrer gosés fer ferros per a molins. El 5 de febrer de 1344 es denuncia que s’han fet pregons de la cort de Siurana contra els homes de Palau Sardiaca que són propis de l’església de Girona. El 14 de maig de 1351, es requereix a Berenguer de Malla, veguer de Girona, per tal que lliuri Pere de Boterich, clergue culpable de crims, amb inserció de pregó. El 2 de desembre de 1360, Jaume Boscà ha fet pregó obligant a anar cada dimarts al mercat de Palamós y és un pregó il·legítim. A Ciutat de Mallorca, el segle XV hi havia un trompeta que feia pregons de ordenances relatives a la mostassaferia¹².

Com a complement, per allò del distanciament històric, podem afegir algunes interessants referències d’autors més contemporanis. Antoni Maria Alcover va escriure: En quant a nels Virreys, tant a Catalunya com a Balears, seguiren comunicant en català amb los pobles en tots els actes y documents oficials. Així la sèrie de Lletres Comunes que contenen ordes del Llochtinent a Batles y Autoridats locals, totes estan en mallorquí, y en mallorquí estan també els llibres de pregons dels Virreys, guardats dins el mateix Arxiu y qu’arriben fins a 1700¹³. El bibliotecari Estanislau Aguiló, en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, publicà en capítols (entre gener de 1901 i maig de 1902) Rubrica dels Llibres de Pregons, amb la transcripció dels quatre llibres de l’antiga Cúria de la Governació que contenen els centenars de pregons dictats entre els anys 1385 i 1406. L’historiador Antoni Pons i Pastor publicà l’any 1929 Pregons del XVIè segle, amb la transcripció dels dictats entre 1500 i 1522 que finalitza amb el conegut pregó de Joanot Colom quan va instar la santa quitació. Joan Coromines indica que pregó prové del llatí praeconium i que també determinava una proclamació. En un altre treball, es refereix al topònim de la Ribagorça la roca plana, on fan los pregons. Bartomeu Mulet, Ramon Rosselló i Josep Maria Salom asseguren que a les viles i llocs de la Corona d’Aragó era una única taula a un racó de la plaça on normalment es realitzaven els pregons¹⁴. Margalida Bernat Roca i Jaume Serra i Barceló, eminències en l’estudi de la documentació referida a la Germania de Mallorca, fan moltes referències a pregons, pregoners i pregoneres, tant dels revoltats com de les autoritats: En un pregó del 22 de setembre de 1522, Francesc de Burgues, procurador reial, manà que tothom que tengués en poder seu o sabés on eren béns mobles, immobles, semovents, escriptures, deutes o altres coses de persones executades i confiscades ho havia de denunciar en un termini de deu dies i rebria la tercera part del valor. (…) El pregó es repetí el 22 de juliol de 1523¹⁵.

No hi ha retrets;

paraules són paraules i fets són fets.

Guillem d’Efak

El perquè de tot plegat

No som filòleg, ni lingüista, ni historiador, però en la meva condició d’outsider que pateix la malaltia, crònica i incurable, de viure amb esperit de servei a la cultura catalana, em puc permetre dir el que em sembla tot plegat.

* Crec que el rebuig del mot pregó deriva del DCVB, atesa l’errònia ubicació de la paraula a l’any 1591 quan, com s’ha pogut comprovar documentalment, era d’ús habitual a la Cort General de Catalunya ja a l’any 1300. La fita de 1591 es traslladà mimèticament al diccionari normatiu que incorporà la paraula i la qualificà de castellanisme (el DCVB només diu «segurament»). Tenc per costum posar en solfa tot el que es fonamenta en premisses falses i aquest cas fa olor de ser paradigmàtic

* Em ve molt de nou (certament no me’n sé avenir) que ningú fins ara hagi fet veure que pregó és un mot formal i d’ús habitual i abundós d’ençà de fa més de set segles i amb una clara procedència etimològica original i primigènia del llatí

* També em ve de nou la creuada per eliminar pregoner, present a gairebé tot l’àmbit de la nació, sobretot quan l’alternativa saig és un localisme estrictament baleàric (restringit a Menorca i a una part de Mallorca), quan cridaire només es troba al Rosselló i quan nunci no té la mateixa força. Que consti que per res del món pretenc eliminar cap ni un dels mots indicats

* Pens que crida i pregó són mots compatibles. Ja hem vist com alguns dels llibres de pregons passaren a dir-se de pregons i crides

* He defugit atribuir al conjunt pregó-pregonar-pregoner la facilitat d’enteniment que brinda, sobretot en contrast amb altres alternatives. En el cas de crida, el verb cridar no té l’accepció de fer crides i, per referir-nos a l’autor, cridaire o cridaner no han arrelat i cal fer ús d’altres mots com saig o nunci… o pregoner

* Com a criteri general, som dels qui creu que el diccionari, sense desvirtuar el llenguatge genuí i parant esment a les incorporacions de nova planta, ha de ser com més ric i obert millor. Les paraules, especialment els sinònims, conviden a compartir l’ús (i no a competir l’ús). Són molts els mots amb significat idèntic i no per això a ningú li passa per la magrana eliminar-ne cap en profit d’un altre

* Prescindir d’una paraula tan antiga i arrelada com pregó (almenys mentre algú no em desmunti les referències i la reflexió) em sembla una concessió que empobriria la nostra llengua (tan feble i agredida de per tot) innecessàriament

* No crec que, independentment de la procedència, cap espècie de planta o animal, inclosa la humana, pugui ser considerada al·lòctona després de més de set segles de viure a un territori. Si conferíssim drets a les paraules, entenc que ningú podria foragitar pregó i pregoner

* Crec que pregó podria provenir directament del llatí praeconium i no (almenys no necessàriament) com a paraula intermediada i imposada per via del castellà. Això, amb independència de l’idioma on pugui haver aparegut abans de les quatre llengües on es pot trobar (castellà, portuguès, occità o català)

* Finalment, posats a perseguir i arraconar hipotètics castellanismes, crec que n’hi ha a rompre de molt més flagrants i pertorbadors que pregó, pregoner i pregonar per anar a encalçar na Maria per la cuina i voler procedir a la substitució d’uns mots de contrastada, habitual, abundant i centenària presència

Per descomptat que no em declararé en rebel·lia i amollaré el mac, amb renúncia de les paraules que he defensat, quan algú em pugui convèncer de l’error en mantenir-les. A l’entretant, en respectaré l’ús. És possible que no hagi sabut convèncer els qui opinen el contrari, però em sembla indiscutible l’error que apareix als diccionaris i a l’Atles Lingüístic i, de moment, no he observat raons de pes que m’obliguin a rectificar. En qualsevol cas, benvingut sia sempre el debat si ens resulta aclaridor. Més encara si ens permet d’enriquir el lèxic, en comptes de restringir i proscriure paraules.

 

ANNEX-1

Gabriel Bibiloni (24 setembre 2016)

Contra les paraules «pregó» i «pregoner»

Pompeu Fabra, el constructor del català deshispanitzat, no inclogué pregó en el seu Diccionari general de la llengua catalana (1932), sabent que era un hispanisme i que la llengua genuïna n’havia dit sempre crida. L’hi va introduir la Secció Filològica no sé dir quan. El veig en el Fabra, en el meu exemplar de la cinquena edició de 1968, amb la marca [cast] i remetent a crida. El DIEC2 continua igual: pregó remet a crida, que és la paraula definida i —se suposa— preferida. Pregón és una paraula espanyola, inexistent en cap altra llengua, exceptat el portuguès (pregão), procedent del llatí praecone, que és el nom de la persona encarregada de fer crides. De la mateixa arrel surt preconitzar (praeconizare), paraula contra la qual no hi ha res a dir, mentre no sigui usada com a sinònima de pronosticar. Pregón inicialment (i ja en llatí) significava pregonero, el qui fa pregones, com mandón és el qui mana i fregona, la qui frega. Després —ràpidament— passà a significar la mateixa crida, i aparegué pregonero. En català, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803-1805), i el derivat pregoner no apareix fins al diccionari de Labèrnia (1840).

No sé quins motius devia tenir la Secció Filològica per a incloure en el diccionari un castellanisme com pregó, sabent que era castellanisme, com demostra la mateixa marca que s’hi va adjuntar. Potser el criteri aquell de «la gent ho diu», que ha estat argument conductor de l’acolliment d’una allau d’hispanismes introduïts de manera incessant en el corpus lexical de referència per als catalanoparlants.

Les crides tenien la seva justificació en antigues societats majoritàriament illetrades. No podent transmetre per via escrita les comunicacions que les autoritats volien adreçar al poble, un representant d’aquestes autoritats, armat amb trompeta, tambor o altre instrument sorollós, anava per les places o carrers llegint en veu potent allò que l’autoritat volia fer conèixer a la gent. Les crides desaparegueren de les societats modernes, capaces d’accedir als afers d’interès per la lectura. Però la paraula espanyola pregón, i la seva còpia catalana, han restat per a designar el discurs que una personalitat llegeix davant un auditori en el començament de les festes o esdeveniments singulars. No sé si en altres països europeus les festes, les fires o altres esdeveniments semblants comencen amb el discurs que en espanyol es diu pregón. Algun lector més informat potser ens ho aclarirà. En cas afirmatiu no crec que aquests parlaments tinguin el mateix nom que les antigues crides de trompeta o tambor (francès cri, anglès cry —entre altres sinònims—, italià bando, etc.). L’espanyol ha fet una extensió semàntica bastant lògica i comprensible, i el català també la pot fer, tenint en compte la importància de les antigues crides i la semblança d’aquestes amb els parlaments actuals (una crida a la participació). Encara que no és estrictament obligatori: qui sap si sense dependència de la societat espanyola ara usaríem per als discursos rituals del començament de festes una paraula distinta de les velles crides dels agents de l’autoritat. Nogensmenys, acostumats com estam a dir-ne pregó, l’adopció de la paraula crida sembla quelcom viable i pràctic.

I de les persones que fan les crides com en direm? Aquells que anaven per carrers i places amb trompeta o tambor es deien de diverses maneres. Una és la mateixa paraula crida, amb extensió semàntica metonímica. El (de vegades la) crida. L’Alcover-Moll en porta exemples clars: «La magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida» (Tirant). Un altre mot és cridador, com també ens mostra el mateix diccionari, que el defineix com a «Qui té per ofici o encàrrec fer les crides públiques, castellà pregonero». És una paraula amb paral·lels en les altres llengües de l’entorn: francès crieur, anglès town crier. L’italià fuig de la noció de cridar i en diu banditore, format sobre el seu bando (crida). Notem que ban en la llengua antiga, no interferida, és una ordre o prohibició amb amenaça de càstig o el mateix càstig (pecuniari). A Mallorca l’encarregat de fer les crides era el saig, un oficial de justícia civil amb unes funcions semblants a les de l’actual policia. Per això la gent associa les crides amb el seu executor, el saig. A altres llocs el lector de la crida es deia nunci, una paraula evidentment relacionada amb anunciar. I aquí hem de reconèixer una dificultat. Substituir pregó per crida és molt fàcil, però trobar un substitut per a pregoner ja no ho és tant. Però hauríem de temptar de trobar-hi una solució no interferida. Cridador pot sorprendre, amb el cervell tan avesat a pregoner, però ben pensat no hauria de ser xocant de cap manera, amb la ment alliberada de la dependència espanyola. Ens movem, doncs, entre diversos possibilitats i encara una altra, proposada en un comentari en aquest mateix post: un circumloqui com l’encarregat de fer la crida. Ho deixaria un poc obert, esperant de reflexionar-hi més entre tots.

Immersos i confortables en la dependència de la llengua veïna, aquesta proposta és de difícil vehiculació. Hi ajudaria molt el fet que algun mitjà de comunicació decidit i compromès amb la llengua genuïna —ara com ara només coneixem Vilaweb— es decidís a fer servir crida en lloc de l’inoportú pregó. Deu ser l’única manera.

NOTES