Etziba Balutxo...

2. EL TEATRE «DE QUADRADO»

L’espai on resulta més rellevant i més bona de demostrar la capacitat de plagi de Josep Maria Quadrado, sovint ocultant les fonts originals amb total impunitat, és en les «seves» obres teatrals; justament el territori del seu major fracàs i de la seva gran frustració.

Abans de viatjar a Madrid, l’any 1841, des de Mallorca ja va repicar baules per intentar l’estrena de Leovigildo, la seva primera i precoç producció teatral, escrita originalment en vers i en quatre actes que, afectats de canvis substancials, primer s’ampliaren a cinc i, poc després, es reduïren a tres. Ja instal·lat a la Villa, va persistir en pujar aquella obra als escenaris. També ho va fer amb El manto de Jerges (en tres actes), Cristina de Noruega (4 actes) i Martín Venegas (3 actes). Aquestes quatre obres (amb el dubte que s’explicarà sobre la més que possible estrena parcial i encoberta de Leovigildo) romandrien sense escenificar-se mai. Els originals estan dipositats a Santander, com a part del llegat de Quadrado a Menéndez Pelayo¹. La correspondència descriu les anades i vingudes, les cartes de recomanació, les apel·lacions als favor, les lectures davant dels principals gestors teatrals de Madrid, entre d’altres els reconeguts actors Latorre i Romea… Tot de fracàs en fracàs.

Piferrer li havia dit amb tota sinceritat que Leovigildo era una obra nada a propósito para representar. Altres crítiques li reclamaven modificacions importants. La correspondència certifica que en va fer moltes i durant molts d’anys per tal d’aconseguir qualque representació². Frustrat de passejar i retocar els originals sense cap èxit, va optar per externalitzar les culpes del fracàs. En una carta a Tomàs Aguiló de dia 11 de juliol de 1842, Quadrado escriu: …y yo haciéndome cargo de los votos no muy explícitos de dos literatos a quienes lo enseñé, de la alta reprobación de Montis, y del espíritu de pandillaje y apadrinamiento que hay aquí… Resulta paradoxal la crítica al favoritisme quan ell es passejava per tot carregat de recomanacions com reconeix a la mateixa carta: No he visitado aun a Zorrilla, ni a Hartüembusch, ni a Tassara, a pesar de que para unos traigo carta y para otros estoy representado³.

Quadrado, a Madrid, també va intentar editar Els 9 llibres de la història, l’obra d’Heròdot d’Halicarnàs (484 aC – 425 aC), perquè pensava que li podia representar una font d’ingressos⁴. Amb tot, tenia més confiança en el benefici econòmic que li hauria reportat el teatre. Ho diu clarament a Tomàs Aguiló: Salvá me desaconseja también la impresión del Herodoto diciendo que no tendrá séquito alguno; cortados y aniquilados mis dos apoyos y recursos principales, en especial el del teatro que me fuera muy lucrativo.

Tot això va passar l’any 1842 i el menysteniment va ser absolut, malgrat els padrins i les recomanacions. Disset anys després, Quadrado va ser testimoni de l’èxit popular que obtindria Joan Palou i Coll amb La Campana de la Almudaina. L’obra es va estrenar a Madrid, dia 3 de novembre de 1859, en presència de la reina Isabel II i el príncep de Baviera. Posteriorment, amb motiu de la reobertura del Teatre Principal, dos anys després de l’incendi que va patir, novament davant de la reina a qui tant venerava Quadrado, dia 14 de setembre de 1860 es va reposar l’obra de Palou. Gairebé d’immediat, l’any 1861 i ja amb 42 anys, Quadrado oblidà el seu fracàs i reiterà els intents de pujar als escenaris de Madrid qualque obra seva, ara amb lectures privades de Martín Venegas i Cristina de Noruega, però tot i les reiterades gestions i recomanacions obtindria idèntic resultat que amb el Leovigildo⁵. Martín Venegas és un drama, ambientat a Valladolid l’any 1625, sobre l’expulsió dels moriscos. Cristina de Noruega, situada a Burgos l’any 1254, tracta de la que fou infanta de Castella i cunyada d’Alfons X, morta d’enyorament el 1262 als 27 anys⁶.

Joan Alcover sentenciava que Quadrado havia partit d’aquest món amb la vanitat, com a escriptor, d’haver nascut per ser dramaturg. Costa i Llobera explicava que Quadrado li va dir que si havia de passar a la posteritat, seria com a autor teatral i que, tot i que la vanitat li aconsellava fer representar els drames, l’orgull li recomanava no fer-ho. Certament, no passaria a la posteritat per aquesta via i, quant al seu particular binomi entre vanitat i orgull, no consona amb la gran quantitat d’intents i amb els molts d’esforços que va fer per representar les seves obres, totes elles amb finalitats moralitzants exemplificadores. Efectivament, el seu teatre, com gairebé tota la seva obra, destaca per la pretensió adoctrinadora. Vista la impossibilitat de pujar els seus drames a escena, també va intentar aconseguir-ne la publicació, amb la mateixa sort⁷.

Cal advertir que, a banda de les quatre obres del llegat de Quadrado a Menéndez Pelayo, n’hi ha moltes més de documentades. El gener de 1894, La España Moderna anunciava que es publicaria el teatre de Quadrado i esmenta alguns títols: Leovigildo, Cristina de Noruega i Martín Venegas (segles VI, XIII i XVII), a més de Saúl, uns Himnos Sacros i tres versions de Shakespeare: El rei Lear, Macbeth i Medida por medida⁸. A banda de les esmentades, hi ha notícies d’altres obres com Seyla, tragèdia inacabada en tres actes i en vers, José reconocido, en vers però incompleta, Dios mejora sus obras, comèdia en un acte, Tanneguy Duchâtel, tragèdia en tres actes en versos d’onze síl·labes, i uns apunts per un drama històric situat en temps de Tiberi Grac⁹.

Cal fer un repàs de tota la producció teatral. Per començar, una obra que s’havia publicat anònimament a Palma el 1846 i que Quadrado (amb les inicials JMQ) va publicar a Madrid l’any 1847 en vers i, com totes les seves peces teatrals, en castellà: Los pastores de Belén. Com informa Joan Mas i Vives: ja a l’«Advertencia» Quadrado ens informa que escriu la seva obra com a reacció contra els pastorells populars, que troba plens d’incorreccions. Apareix ja aquí el Quadrado superior, el salvador dels valors morals del poble part damunt d’una recreació dels popularíssims Pastorets, dels quals hi ha una infinitat de publicacions des de la primeria del s. XIX, entre les quals destaca Pastorells al naixement de Mn. Bartomeu Mestre Barceló (1790-1852) que l’havia publicat a Palma l’any 1844¹⁰. Paradoxalment, la versió de Quadrado va ser retornada al català per Gaietà Soler el gener de 1892.

QUADRADO VS. SHAKESPEARE

Serà, però a les obres de Shakespeare on podem veure de manera més diàfana la capacitat de manipulació i de falsificació de Quadrado¹¹. Ho va posar en evidència Ramon Esquerra i Clivillés (1909-1938) en el molt recomanable i poc conegut estudi Shakespeare a Catalunya¹². Algunes de les frases dedicades a Quadrado són més que contundents: En traduir Shakespeare el resultat fou una calamitat. En les adaptacions de Quadrado, Shakespeare queda reduït a la categoria d’autor de melodrames. Esquerra aplica el bisturí a les tres obres que va versionar i aprofita les paraules del mateix Quadrado. Aquest, de manera explícita a l’obra Medida por medida, reconeix que ha tergiversat les històries ja que su concepción lleva en sí un pecado original que puede atenuarse, sí, però no borrarse por completo; entraña algo de repugnante más que de inmoral propiamente dicho. No només disculpa la manipulació (¿quién echará de menos aquellos diálogos de burdel?), sinó que proclama que mereix gratitud más que censura por haber suprimido esas disonantes notas que vienen a deshora a crispar los nervios, por haber arrancado esas yerbas parásitas que dan mala sombra. Pel que fa El rey Lear, Quadrado escriu: En la perversidad de las hijas mayores de Lear convendría alguna diferencia de matices que evitase la monotonía de su insolente lenguaje y sus execrables actos. Quadrado no té manies. La seva ètica li permet qualsevol acció: Esta página hay que arrancarla de su insigne obra a todo trance, y aun, si posible fuere, ocultar que la haya escrito. Retalla, censura, capgira expressions, elimina personatges, trasllada frases d’un a l’altre sense cap criteri ni justificació… En definitiva, i no es pot definir millor, Quadrado practica una conducta immoral fent bandera de la moral. Ramon Esquerra conclou l’anàlisi amb aquesta sentència: Aquest Shakespeare vist per Quadrado (…) és, de segur, una de les monstruositats més grans que registra la història pòstuma de Shakespeare.

Altres autors també consideraren extravagant i temerària l’actuació de Quadrado. És el cas de Joan Pons i Marquès (1894-1971), director de l’Arxiu del Regne de Mallorca, quan informa de les manipulacions efectuades a les obres de Shakespeare: era su intento hacer desaparecer los lunares que a su modo de ver afeaban el original (…) La empresa era realmente temeraria y sus pueriles explicaciones apenas convencerán a nadie de la legitimidad en atreverse a poner la mano en la obra de un genio, en la que nada, ni moral ni literariamente, podía excusar esta especie de reducciones «ad usum Delphini»¹³.

Els crítics més contemporanis també han posat en solfa l’abús. Xavier Aynamí diu: Les traduccions (o més ben dit adaptacions) de Quadrado han estat molt criticades pel fet de plasmar el seu propi estil, fent malbé les obres de Shakespeare¹⁴. Montserrat Guinovart destaca: Vilaregut se inspiró en la refundición castellana de signo católico y moralizante de José Mª Quadrado¹⁵. Les obres de Shakespeare en mans de Quadrado són versions censurades i alterades, amb canvis substancials per consideracions religioses¹⁶. Fins i tot Menéndez Pelayo, proper ideològicament a Quadrado, li va expressar en vida la disconformitat per la iniciativa de retocar l’obra de Shakespeare: Admitido que a tal poeta no sea lícito refundirle (sobre lo cual ya amistosamente hemos discutido el traductor y yo)…

ALTRES REFUNDICIONES

Hi ha, però, una actuació encara més perversa. Efectivament, en el cas de les obres esmentades abans, l’evidència de l’autoria original és absoluta i Quadrado, sense amagar la procedència, les anuncià a cada una com refundición del drama de Shakespeare por D. José María Quadrado. En canvi, s’ha pogut veure que moltes altres obres que va signar eren plagis o, senzillament, traduccions que, en molts de casos, publicava amb ocultació de l’autor de l’obra original. En part, ho va detectar Menéndez Pelayo i, posteriorment i amb major detall, Ángel Raimundo Fernández¹⁷.

Ja ens hem referit a Los pastores de Belén, però és que la gran majoria d’obres són plagis sobre obres d’autors ja desapareguts. José reconocido és una traducció del drama de Petro Metastasio (1698-1782). Seyla és la confluència de l’oratori Jefté de Giacomo Carísimi (1605-1674) amb La hija de Jefté de Juan Antonio Diamante (1625-1687). El manto de Jerjes correspon a la tragèdia Serse re di Persia del jesuïta Saverio Betinelli (1718-1808). Saúl és la refundició de l’obra del mateix nom de Vitorio Alffieri (1749-1803)¹⁸.

Possiblement Quadrado va conèixer aquestes obres a Monti-Sion, perquè feien part de les lectures recomanades en els col·legis dels jesuïtes¹⁹. Devien perdurar a la memòria escolar, perquè La Fe, on escrivia Quadrado, dia 1 de juny de 1844 parlava de Lord Byron i esmentava La hija de Jefté i Saúl. Quadrado va fer amb aquestes obres el mateix que amb les de Shakespeare, però en més d’un cas ocultant l’autoria de les obres originals.

QUADRADO A ESCENA

Una altra consideració pertinent és refutar la creença general, com s’ha escrit, que Quadrado no va veure mai cap obra escenificada. No és així. Hi ha prou notícies de premsa que ho desmenteixen, tot i que no hi ha crítiques ni grans elogis a cap de les representacions. L’any 1876, en el Cercle Catòlic de Palma, s’escenificà Saúl de José María Quadrado (sic) i, l’any següent en el mateix local, San Hermenegildo. Saúl es va tornar a representar el 20 de gener de 1886 en el Cercle d’Obrers Catòlics (continuador del primigeni Cercle Catòlic) i, encara el 1892, en el mateix lloc, es reposà San Hermenegildo²⁰. Aquesta darrera obra, ben bé podria ser una de les moltes versions que va fer Quadrado de Leovigildo o, si més no, el retall corresponent a la conversió i martiri del seu fill. No oblidem que Hermenegild (564-585), declarat sant per l’Església catòlica, era fill de Leovigild (525-586) i, com son pare, rei dels visigots²¹. Dia 15 de maig de 1883, El Áncora anunciava la representació de la comèdia infantil San Hermenegildo o el triunfo de la religión, sense fer esment del possible autor.

LA PREGUNTA QUE CAU DE LA POST

L’evidència dels pocs miraments de Quadrado a l’hora de fer-se seves, copiades, alterades i falsificades, algunes obres de teatre reconegudes, delata una conducta que serà consubstancial en tots els altres camps. Vist que estava obsedit en adequar el món a la seva ideologia ultraconservadora, què no s’atreviria a fer amb la documentació oculta al públic que tenia al seu abast, de manera privilegiada, a l’arxiu?

Mentre que amb les obres de teatre, amb major o menor dificultat, es pot accedir a les edicions primigènies, comparar-les amb les refundicions i posar en evidència tant el plagi com la manipulació, demostrar que Quadrado va fer el mateix amb la documentació històrica pot semblar difícil, perquè és molt més fàcil anar d’amagatotis amb originals que no són públics i que, massa sovint, han desaparegut misteriosament dels arxius i no es poden contrastar. Si bé la indagació en aquest territori ha estat envitricollada, com detallarem documentalment més endavant, les evidències han recompensat les recerques amb escreix i han confirmat una manca de rigor que anul·la la fiabilitat i la credibilitat de les aportacions de Quadrado. L’anàlisi demostra que Forenses y Ciudadanos, les Informacions Judicials i altres obres publicades per Quadrado són refundicions d’originals, és a dir, documentació manipulada. Hi ha un degoteig de proves que ho desemmascaren i, fins i tot, més d’una declaració, on Quadrado presumeix d’haver modificat, ampliat, adequat o completat determinades «transcripcions». En gairebé tots els casos es palesa que ho va fer, amb idèntic objectiu que amb el teatre de Shakespeare, per raons ideològiques i morals²².

(Proper capítol 3. Madrid, Madrid, Madrid!)

NOTES:

ABSTRACT   Les biografies sobre Josep Maria Quadrado i Netto (1819-1896) el tracten, majoritàriament, de manera hagiogràfica i projecten una imatge tan amable com desfigurada. Aquest treball, emparat en la correspondència personal de l’autor i en altres fonts poc conegudes, permet elaborar-ne una patografia. L’anàlisi de les fílies i fòbies, derivades d’una doble dependència ideològica i religiosa, remet a una allau documental que el desemmascara i posa en solfa les hipotètiques virtuts que se li atribuïren en vida. Per a una millor comprensió, he estructurat el treball en capítols, alternant els relats cronològics amb blocs temàtics.

1. EL PRIMER QUADRADO

INFANTESA

Nascut a Ciutadella dia 14 de juny de 1819, va ser batejat amb els noms de Josep, Maria i Joaquim. La consanguinitat familiar era secular amb llinatges entrecreuats durant mig mil·lenni. Les seves dues àvies, Joana i Josepa Oleo Quadrado eren germanes i ambdues es casaren amb cosins bons igual que ho feren son pare, Josep Quadrado Oleo, i sa mare, Margarita Netto Oleo¹.

Quan Josep Maria encara no havia fet els dos anys va morir son pare i, dia 2 de juny de 1821, la família (ell, sa mare i dos germans majors, Antoni i Joana) es traslladà a Palma, al carrer de Can Dusai de la parròquia de Santa Eulàlia, on hi vivia un germà del pare mort, el sacerdot Francesc Quadrado Oleo, sota la tutela del qual es dipositaria la primera formació dels germans, sotmesa a un adoctrinament religiós tradicionalista. L’agost de 1826 moria l’oncle capellà i Josep Maria ingressà al col·legi dels jesuïtes, on estudià des dels set fins als tretze anys (1826-32). Allà va escriure poesies, amb uns títols que mostren quin era el centre d’interès: Villancicos a Nuestro Señor Jesucristo, Himno a San Luis, Oda a los certámenes literarios de Montesión… L’any 1828, amb vuit anys, va obtenir el primer premi de Doctrina Cristiana en el concurs del col·legi.

El jove Quadrado es mostrava precoç i prolífic. Només amb 14 anys la premsa ja li publicà, amb grans elogis, uns versos dedicats a Isabel II, amb motiu de proclamar-la reina quan encara no havia fet els tres anys². Aquesta adoració per la monarca no minvaria ni tan sols quan es va fer notòria la vida de la borbona, tan corrupta i promíscua com la de tota la nissaga³.

Aquell Himno constitueix el presagi del que serien els dos ideals que amararien tota l’obra del ciutadellenc: l’Església i la Monarquia. Si admetem, amb Rilke, que la infantesa és la pàtria de les persones, convindrem que els primers anys de la vida de Quadrado li conferiren una nacionalitat ultraconservadora, propera al fonamentalisme en matèria de religió. L’any 1832, decidit a rebre la tonsura, a fer els primers vots i a professar, va començar estudis de Teologia en el Seminari Conciliar de Sant Pere, fins que el va tancar el bisbe de Mallorca coincidint amb l’exclaustració dels jesuïtes⁴. Tot i que no hi ha constància documental, si ens atenem a la castedat que proclamà sempre, és molt possible que Quadrado hagués fet els primers vots al seminari.

Obligat, atesa l’economia familiar, a posar-se a fer feina, va entrar a la Diputació Provincial de la mà del seu secretari, Jaume Pujol Ginard, el qual l’acollí com a escrivent a les seves ordres. Coincidint en el temps es procedí a ordenar la documentació provincial que esdevindria l’Arxiu del Regne de Mallorca i Quadrado va veure l’oportunitat que li deparava l’atzar. Jaume Pujol, permanent protector seu, va moure els fils oportuns per aconseguir que la Diputació el designàs, sense cap titulació acadèmica (l’escrit de concessió deia en razón de su laboriosidad e inteligencia), arxiver del Regne dia 12 de setembre de 1840. Això no obstant, encara no feia un mes quan, dia 9 d’octubre, va ser destituït, atesa la circumstància que era menor d’edat (tenia 21 anys i la majoria d’aleshores era als 25). Ell sempre atribuí el cessament a represàlies ideològiques i persecució política. El victimisme seria una de les dèries que, amb l’altaveu dels seus seguidors, va exhibir al llarg de l’existència⁵. Això no obstant, havia estat ell qui, per curar-se amb salut, havia advertit de la concessió irregular. Dia 21 de setembre, en l’escrit on agraïa el nomenament, deia: he creído mi deber participar a V.E. no tener cumplidos los veinte y cinco años todavía, por si esta circunstancia, que tal vez podría ser considerada legal, debe impedir los efectos del acuerdo tomado, o en parte modificarlo. Posar la il·legalitat en evidència, va forçar la Diputació dia 29 de setembre a obrir un ofici per informar de l’escrit de Quadrado i anul·lar la designació: en vista de esta comunicación se acordó suspender por ahora los efectos del nombramiento.

JOVENTUT

L’any 1839, quan just tenia 20 anys, va començar la publicació d’una obra ostentosa, a faisó d’unes miscel·lànies desbaratades, amb l’únic criteri d’enaltir els seus tres centres d’interès: religió, política i literatura. En concret, l’obra feia convergir el tradicionalisme catòlic, la ideologia ultraconservadora i el gust literari del compilador, amb el títol Frutos de la prensa. Colección de Religión, Política i Literatura, sacada de los mejores periódicos de España⁶. Les publicacions d’on extreu els articles són: La Religión de Barcelona (la font més important), La Gaceta de Madrid, La Revista Europea, El amigo de la religión y de los hombres, El Porvenir, El semanario pintoresco, No me olvides, Entreacto, Revista de Madrid, El madrileño católico, Revista Peninsular i El Artista.

El recull dels treballs, de més de 2000 pàgines, es va imprimir a l’estampa d’Esteve Tries, en sis toms, quatre el 1839 i dos el 1840. Malgrat el desordre de la subjectiva selecció, la raó de ser d’aquella compilació d’articles és la defensa de la ideologia de Quadrado: en matèria de Religió l’ortodòxia (defensa del celibat, rebuig del divorci…), en l’apartat de Política elogi de l’absolutisme monàrquic, amb glorificació de la idea d’Espanya i, en Literatura, l’enaltiment del Romanticisme. En el darrer dels tres temes del recull, parla de Walter Scott, Larra, Chateaubriand, Byron, Alfieri, Lamartine, Victor Hugo, Zorrilla…⁷. Quant als catalans (però escrivint en castellà) només Rubió i Ors i Josefa Massanés.

Quadrado, en els tres camps del recull, ja mostra alguns dels seus referents amb qui, pocs anys després, col·laborarà. Els elogis dedicats a Jaume Balmes i a Federico Madrazo, en són dos exemples. Si ens hem de guiar per les poques referències a la publicació a la premsa coetània, podem deduir que no va assolir l’objectiu de la pretensiosa obra (magna només en termes quantitatius)⁸. Molt possiblement qui va patrocinar la selecció de Quadrado i l’extravagant edició va ser el seu amic el marquès de la Bastida, Antoni de Montis i Boneo, amb qui mantindrà una íntima amistat durant anys. El fet cert és que 16 anys després de publicar-se el darrer tom d’aquell recull, el Diario de Palma dia 29 d’abril de 1856 feia una gran oferta de l’obra i reposava la venda dels volums a 40 reales de vellón cuando se vendía a 72⁹. Es feia evident que l’edició no havia obtingut èxit.

Coincidint amb el cessament com a arxiver, l’octubre de 1840, al costat de Tomàs Aguiló (1812-1884) i d’Antoni de Montis (1815-1881), Quadrado va fundar el setmanari La Palma. La nova publicació tenia per finalitat incloure articles sobre estas islas Baleares, sus tradiciones y monumentos, descripción de edificios y lugares¹⁰. Fins el maig de 1841, quan el setmanari va rodar clau, va publicar 30 exemplars. Va ser en aquesta revista on Quadrado va publicar, en tres lliuraments, la narració El príncipe de Viana que l’any 1845 es publicaria com a llibre a Madrid. També, els dies 7, 14, 21 i 28 de febrer i 7 de març de 1841 fa un serial, De las comunidades en Mallorca, on transcriu les històries de Joan Binimelis (1538-1616) i de Vicent Mut (1614-1687), ambdós al servei dels jurats, però les inunda d’opinió, d’adjectius i de judicis de valor per criminalitzar la Germania de Mallorca. Als errors dels originals (el protagonisme d’un desconegut Miquel Colom, per exemple), afegeix una rocambolesca interpretació de l’hipotètic nom de Juan Odón, aplicat a l’instador¹¹. En realitat, aquells articles replicaven el treball d’Antoni Furió (1798-1853) que, aquell mateix any, a instància de l’Ajuntament de Palma arran de la proclamació de Joanot Colom com a fill il·lustre, va elogiar la revolta i les raons que la justificaven.

Una mínima anàlisi de La Palma, amb idèntics eixos ideològics que bastiren els sis toms de Fruto de la prensa, desfà la consideració d’historiador, atesa la circumstància que Quadrado no es limita a relatar un episodi del passat, en el cas de la Germania de Mallorca, sinó a fer-ne un relat maniqueu, amb interpretacions personals que alimenten els prejudicis i denigren els líders de la revolta sense contemplacions. Acusa els agermanats de sacrílegs, mentre aplaudeix l’exèrcit imperial i la recompensa que es donà als qui lideraren la cremadissa dels refugiats a l’església de Pollença; vells, dones i infants. Aplaudeix, fins i tot la gran repressió que hi va haver: Al tumulto de los asesinatos siguió la calma de los suplicios. Fins i tot adverteix a moltes de les transcripcions documentals que ells les ha complementat. Aquesta serà una altra de les característiques de Quadrado: fer afegits a feines d’altres autors i alterar documents originals.

La Palma va ser el primer camp d’entrenament de Quadrado per mostrar les seves cartes ideològiques: catòlic i monàrquic a ultrança amb totes les derivades. A tall d’exemple, exposarà la seva consideració sobre la llengua (el lemosín) a l’article La lengua nacional y los dialectos regionales. El seu al·legat anima a abandonar la llengua materna: Por más que nuestra habla provincial sea la de nuestras más tiernas afecciones, debemos renunciar a ella. I es congratula de l’abandó que ja es fa evident a València: De todas las provincias de la Antigua Corona de Aragón donde se hablaba nuestro dialecto provincial. La que ha entendido mejor sus intereses es Valencia, cuyas clases, hasta las del vulgo, hablan castellano. Aquesta actitud persistirà i s’ampliarà, al llarg del temps, contra la catalanitat: En esta cuestión no somos catalanes ni catalanistas; nuestro idioma ha de conservarse tal cual, y vaya lejos de nosotros toda idea de fusión, que ofende el sentimiento patrio de todo buen mallorquín¹². No ens ha de venir de nou, el reconeixement que el seu espanyolisme va merèixer. Menéndez Pelayo escriuria: Ha tenido valor para resistir al torrente catalanista y mantener vivo en su alma el culto de la pátria común. La pàtria comuna, òbviament, era l’espanyola. I Valentín Gómez el definiria així: Buen cristiano y buen español, apartó la vista de las miserias de la tierra, y honró la patria con los frutos de su saber. És just fer avinent que, a la darrera dècada de la seva vida, mort ja Tomàs Aguiló, i possiblement gràcies a la influència de Marià Aguiló, va suavitzar l’anticatalanisme. Així, dia 16 de juny de 1886, a El Áncora, afirmava que las nueve décimas partes de la población de esta isla es oriunda de Cataluña i, el maig de 1889, va publicar a la Revista Catalana un article, Desagravi a las Literaturas Regionals, en resposta a Lluís Carles Viada de l’Acadèmia de les Bones Lletres que l’havia acusat de no escriure en català. Quadrado explicà el motiu d’escriure en castellà, però declarà que tenia el català com a idioma.

Un altre dels distintius que apareix a La Palma i que l’acompanyarà al llarg de la vida serà la misogínia. La revista deixava clar que jamás transigiremos en lo que afecta a la moralidad i a la religión. Una moral molt particular i atapeïda d’insults, amb una malaltissa desconsideració cap a les dones. Dia 7 de febrer de 1841, sense signar, Quadrado fa una definició personal del valor que atribueix al matrimoni, agraint a Déu no haver-se casat i acusant les dones d’aprofitades: …es amargo como nuez verde, y penoso como un matrimonio, comparaciones que entre paréntesis he creído poder hacer, aunque hasta ahora a Dios gracias, ni lo uno ni lo otro haya probado. Al decir que escribir para el público es penoso como un matrimonio, no se crea que hablo al aire, ni que dudo de la bondad de nuestras mugeres, sino que habiendo meditado bastantes veces sobre ellas, y habiendo probado también desde el 1 de octubre del año de gracia de 1840, lo que es un periódico, hame parecido encontrar bastantes puntos de semejanza entre una cosa y otra. Efectivamente, muger casada y periódico allá se van. Ambos acrecen, este un nombre, aquella un apellido. Ambos cuestan desvelos, ambos gustan y lisonjean al principio, y finalmente ambos dan a luz sus respectivas producciones, de las cuales ambos tienen también su correspondiente editor responsable. Tota una definició d’intencions que podrem ampliar en parlar del seu matrimoni de conveniència i mostrador.

Tres mesos després, el maig de 1841, en el que seria el darrer exemplar de la mateixa publicació i ara sí amb la signatura, envesteix de mala manera contra la figura de George Sand, a qui acusa d’atemptar contra nuestra dorada balear. L’acusa d’histérica y nerviosa i d’escriure groserísimas chanzas y absurdas reflexiones. No aporta cap valoració literària de l’obra de l’escriptora, sinó insults (li diu mentidera, covard i degenerada), desqualificacions i atacs personals a la condició femenina vestida un día de hombre por los caminos y envuelta en el humo de su cigarro. I una condemna a les fogueres de l’infern: Sand es la más immoral de los escritores y Mme. Dudevant la más inmunda de las mujeres. Aquesta manera de polemitzar, des d’una pretesa superioritat moral, serà pràctica habitual de Quadrado a les moltes batusses dialèctiques que tindrà al llarg de la seva vida. Un estil que satisfarà la part més conservadora de la societat, amb tot el clergat de Mallorca (un vertader exèrcit de capellans i monges) sempre al seu costat.

Fos com fos La Palma va haver de rodar clau el maig de 1841. Els seus tres col·laboradors (Quadrado, Montis i Aguiló) s’integraren en un nou setmanari que, dirigit i editat per Joan Guasp, va aparèixer el mateix mes i va durar fins el juny de 1848: Almacén de Frutos Literarios.

Quadrado considerava que tot li anava malament. A punt de fer els 23 anys se sentia insatisfet i frustrat. Amb el tancament del seminari, la poca acollida dels sis toms del recull d’articles, la retirada de la plaça d’arxiver i la impossibilitat de mantenir La Palma, estava decebut. Infravalorat per l’escassa atenció rebuda, va creure que a Madrid les portes s’obririen al talent que Mallorca no li reconeixia. Dia 1r de juny de 1842, acompanyat d’Antoni de Montis, amb qui conviurà durant tot el curs, s’embarca cap a Barcelona, amb destinació final a la capital d’una Espanya que no ha resolt el conflicte dinàstic entre les dues branques dels Borbons. Madrid havia de ser, esperava Quadrado, la terra promesa que reconeixeria allò que els mallorquins no li havien valorat. Partiria amb dues obres que entenia que li havien de resultar lucratives i un sac de cartes de recomanació destinades a persones ben situades a la Villa. La intermediació i la conducta de “posar bo” va ser constant a la vida de Quadrado.

Allà havia de triomfar! Ho faria? Ho veurem més endavant, però serveixi d’spoiler (per dir allò que fins ara anomenàvem avant la lettre ) el relat que en va fer Estanislau Aguiló: Joven inexperto sentíase arrastrado por invencible vocación a las letras, pero sin saber como ni de que manera aprovecharla. Lanzóse resuelto a probar fortuna en medio del torbellino de la capital de España, con no sé que proyectos de carrera en su mente y con su drama Leovigildo y su arreglo de la traducción de Herodoto hecha por el P. Pou bajo el brazo por todo bagaje de provisiones con que esperar los primeros favores de la suerte. Ni uno ni otro le valieron empero sino tristes desencantos.

(Proper capítol: 2. El Teatre «de Quadrado»?)

NOTES: