ELECCIONS AL CxR – ILLES
Deixa un comentariELECCIONS DEL REPRESENTANT DE LES ILLES AL CxR
La dignitat consisteix en no deixar mai de prendre partit. Guillem d’Efak
Som davant d’unes eleccions que, en el cas de les illes Balears i Pitiüses, convoquen a poc més de mig miler de persones, però que són d’alta transcendència i incidència, ateses les repercussions que es derivaran dels resultats. Es presenten tres companys de lluita compromesos fins al moll dels ossos en la defensa a ultrança de la Cultura, del Territori i de la Identitat de la Nació Catalana. Una defensa que s’orienta a fer efectiva, en el concert de les nacions lliures del món, la plena sobirania política amb la proclamació de la República Catalana. Dic això, perquè, sigui quin sigui el candidat que obtingui més vots en aquesta contesa, estic convençut que es dedicarà en cos i ànima a assolir l’objectiu que compartim, per pura lògica, amb totes les persones inscrites en el CxR1.
Els tres candidats tenen el meu reconeixement per la disposició a representar-me. Les eleccions, però, conviden a triar. Cal escollir entre els tres candidats i votar el qui ens mereixi més credibilitat per la tasca immediata que caldrà desenvolupar.
El més jove, Jaume Calafell Massanet (1975), demana el vot perquè pens que puc aportar una sensibilitat com a illenc que creu ens els Països Catalans, i, també des d’una perspectiva d’una persona que pertany a un col·lectiu, dissortadament, estigmatitzat encara ara, com el LGTBI. La primera part, aportar una sensibilitat com a illenc, segur que la comparteixen tots els candidats. Quant a aportar la perspectiva del col·lectiu LGTBI, una causa ben noble, em fa venir al cap Lluís Companys: Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres. Defensar el col·lectiu LGTBI, el feminisme, l’ecologisme i altres ismes és plausible, però ara hi ha una altra prioritat. Aquestes eleccions tenen un objectiu: formar una Assemblea orientada a assolir, en plenitud i sense restriccions, una República Catalana lliure i plena. En Jaume té un recorregut digne d’encomi i d’esperança. Té tot el meu suport, però ara no tendrà el meu vot.
El segon per ordre creixent d’edat és Bernat Joan Marí (1960), amb una llarga trajectòria com a intel·lectual, creador d’opinió, prolífic escriptor i polític. Per ell sent una especial empatia per moltes de coincidències vitals. L’any 2004 el vaig votar, a plena satisfacció i convicció, quan va ser cap de llista per l’Europa dels Pobles, una coalició que tenia el precedent de l’any 1987 quan, a les primeres eleccions europees a l’estat espanyol, vaig acompanyar a les llistes Heribert Barrera, el primer català independentista a Estrasburg. Bernat Joan, entre el 2004 i el 2007 va treure profit de les limitades competències del Parlament Europeu. De manera incomprensible per a mi, no va ser renovat pel seu partit i, anys després, l’abandonà. Em mereix respecte i admiració, però aquesta vegada no el votaré.
Dit el que he dit, és obvi que votaré el tercer candidat. Jaume Sastre Font (1959) és, utilitzant el seu llenguatge alcoverià, un bon estornell; una rata vella. Audaç i sagaç, llibres a banda, el seu currículum és del d’un home de combat i, en aquesta condició, tendrà el meu vot. No són temps d’impulsar idees especulatives, perquè la idea central és la independència. No és hora de prèdiques, sinó d’acció. La feina ja no passa per fer debats sobre la constitució catalana ni, tampoc, per definir al detall les estructures del futur estat català. Això serà necessari, però ara hi ha una prioritat immediata superior. Espanya (ep, i també França) ens ha declarat la guerra i no són hores de debats ideològics, ni de fer pedagogia, ni de fer política de saló, ni de jugar a la diplomàcia. Quan ens fan la guerra a discreció (ministeris de defensa, d’interior, de justícia, d’economia i les clavegueres de l’estat) no té sentit posar el cap al tallador damunt taules de diàleg impossible. Ara l’objectiu és rompre la submissió i aixecar la suspensió de la proclamació d’independència. El CxR té el millor parlamentari de la Nació Catalana: Joan López Casesnoves. Si les eleccions fossin per reforçar la tasca institucional, li hauríem de demanar que fes un pas endavant, però ara cal l’acció directa i, en aquest camp, Sastre no té rival. Ell va esbaldregar l’escamot que atemptà contra el repetidor de TV3. Ell va anul·lar el discurs d’Antonio Alemany. Ell va plantar cara al periodista más poderoso de España i li ocupà la piscina en espai públic, enfrontant-se als goril·les, al PP, al PSOE i als mecanismes de poder que, impotents davant dels seus jutges, veuen que no poden impedir la destrucció de la piscina ni el pas de vianants. L’èxit d’aquesta acció reclamava una actuació valenta, fins a l’exposició física. S’havien publicat molts d’articles recordant que la costa és de tots, però fins que Sastre no es plantà a la piscina no va rebentar tot.
Dit tot això, Jaume Sastre té una virtut singular que poca gent coneix i que, en aquests moments, em sembla la més important: està disposat a tot! Ja sé que molta de gent presumeix d’això, però molt poca ho ho pot acreditar. Sastre està disposat, si cal, no només a resistir cops de porra, plantar cara a la (in)justícia espanyola (ja ho ha fet moltes de vegades), anar a la presó o agafar el camí de l’exili; està disposat a lluitar per assolir la independència fins a les darreres conseqüències. Puc fer aquesta afirmació per haver viscut de primera mà el desenllaç de la vaga de fam. Tot i la insistència dels metges que l’assistien d’abandonar l’acció, ell es negava a desistir. Varen ser uns dies de molta tensió. De res no servia l’argument que, amb la derrota del PP a les europees, ja s’havia assolit la victòria (de fet, en Bauzá diria que la vaga de Jaume Sastre va ser la causa de la seva espectacular derrota a les autonòmiques). Després de 40 dies, la pressió que exercírem, amb els exemples positius de les interrompudes vagues de fam de Ghandi (i altres arguments que no cal fer públics), va acceptar, gairebé per força i de manera solidària, el consell del seu entorn. Crec que tenim un deute ètic per aquell sacrifici. Gràcies a això, mantenim ara un soldat actiu i en plenes facultats per recollir la confiança de representar-nos en aquest tram, possiblement el més decisiu, cap a l’alliberament nacional.
Cert és que, com el president Puigdemont, pateix la criminalització de tots els mecanismes de poder, dels incauts que encara creuen en diàlegs impossibles, dels no tan incauts que posen per davant el partit al país i, evidentment, dels infiltrats, dels col·laboracionistes i dels quintacolumnistes. Això el converteix, talment com Carles Puigdemont, en un dels grans enemics públics. L’atac permanent és una raó més que ens hauria de convidar a fer pinya i brindar-li suport. Sastre no és un venedor de fireta; no és un teòric de pa amb fonteta. És un home pràctic, és efectiu i, com demostrà amb la guerra de la piscina i amb la vaga de fam, és un guanyador! Té la convicció de «l’avi» i, com Francesc Macià, coneix bé les tècniques militars i psicològiques de la guerra. D’altra banda, Sastre no és un polític amb pretensió d’ocupar cadires ni càrrecs públics. És com Pancho Villa que, assolida la victòria, voldrà reintegrar-se a fer feina de pagès i ramader a fora vila. No tinc el més mínim dubte que fer entrar Jaume Sastre a l’Assemblea és una garantia d’èxit, perquè, front a l’actual debat improductiu que no va enlloc, impulsarà com ningú la presa de decisions. Tenc la convicció absoluta que, si obté la confiança majoritària de les persones inscrites en el CxR de les Illes, ens podrem sentir dignament orgulloses, perquè Jaume Sastre no només representarà la veu dels illencs, sinó la de tota aquella gent que està farta de sentir-se estafada amb paraules i sermons eixorcs i que, ja fa més de tres segles, veu com la fan voltar com els ases a la sínia.
Ara, a més d’exigir valentia a les institucions i de tornar sortir al carrer, calen fets contundents i, d’això darrer, Jaume Sastre és la millor garantia per a tota aquella gent que està farta de veure jocs florals i té tanta de pressa com jo. El votaré.
Dat a Felanitx, a 26 d’octubre de 2021
Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo
Inscrit en el CxR
PS.- Just acabar d’enllestir el meu escrit, veig que hi ha un acte de campanya a Mallorca
1Faig una crida a la inscripció. Vg. https://dades.consellrepublica.cat/register
Amb internet s’han potenciat els mecanismes de recerca i, si bé cal discernir el gra de la palla, la informació creix. Deia Quadrado un any i mig abans de morir que 
L’avís de Llompart convidava a cercar aquell llibre. Publicat amb notorietat l’any 1862, quant a la detenció, diu: 
2. Doncs, la poca credibilitat de Sandoval, posa en solfa la dels seus copistes. Diego de Sayas és l’única font de Quadrado per penjar el mort de l’assassinat de Crespí, primer a Joanot Colom (l’any 1860) i, després, al seu germà Francesc (a partir de 1870). Ho fa només sobre una frase de Sayas: 
Crespí, y el asesino y su hermano Juan Colom, quedaron por instadores de Mallorca
Es singular que a un escritor forastero, el cronista Sayas en sus Anales de Aragón, debamos acerca de este importantísimo hecho más luz que a ninguno de nuestros documentos
Per aquesta via, es pot trobar la biografia detallada de Miguel de Gurrea que, a més de confirmar l’esperit conflictiu advertit per Josep Juan Vidal, verifica que ja havia desobeït l’emperador (fins i tot amb l’avís de ser destituït com a Virrei de Mallorca), que va perdre plets, que era un corrupte, que va usurpar les claus del regne o, com a notícia poc coneguda, que un descendent directe va ser un dels 
decapitats en el patíbul per ordre de Felip II. Com a contrast irònic amb Joanot Colom, el seu cap va estar penjat vuit anys a la porta reial de Saragossa amb la indicació: 
va instruir la beatificació. L’expedient confirma el decisiu paper que va jugar contra la Germania, amb tèrbols episodis i maniobres com la de fer recular el setge d’Alcúdia, rebentar la negociació amb Andrea Doria orientada a obtenir el suport de França o l’engany
Xamena. Amb rigor, discreció i eficiència desenvolupà el seu arbre genealògic que la confirma com a descendent d’Antoni Colom, el germà major de Joanot, posa de relleu la nissaga de l’Instador i complementa la feina prèvia d’Onofre Vaquer i de Joan Miralles. La documentació confirma el parentiu que apareix a les Informacions de 1523 amb Guillem Colom, el jurat de Santa Eulàlia de Palma, i amb Pere Ferrer, Toleta, l’agermanat d’Alcúdia, cosins bons de Joanot Colom, fills d’un germà i d’una germana de son pare. Aquesta feina ha resultat determinant per disposar del quadre familiar gairebé complet de Joanot Colom que ha permès localitzar la seva única filla, Beatriu Colom Miralles, casada amb el valencià Joan Llopis, interrogada l’any 1543 a Maó, acusada de judaïtzant, una prova més que la Inquisició considerava jueus els Colom.
Tretzena estava desfeta i mostren una baula clau: el consell celebrat a Sineu dia 2 de setembre (tres setmanes abans del conegut consell de Sant Francesc) amb la conflictiva entrada en escena de Pau Casesnoves, quan ja es perpetra decantar el primer Instador. Cap ni un dels testimonis no sabia qui va matar Joan Crespí. Pau Casesnoves és qui surt més mal parat de les entrevistes. Es reprodueix l’amenaça que va fer a un jurat: 
