Avui és Sant Josep. Falles. Sense falles. Fa una setmana, dijous passat, encara podíem fer plans i dubtar sobre què anava a passar però el confinament, una setmana després, és total. De fet a casa ens vam decidir a fer-lo just fa una setmana ja.
I ací estem tancats. Amb la geografia de casa com a únic horitzó, tret del balcó i el petit pati interior, que ens permeten treure el cap al món i l’aire fresc.
Jo sóc prop de fer seixanta anys i em pensava que havia viscut moltes coses grosses en la meua vida. A casa i fora. Des de la dictadura de Franco al procés d’independència, guerres, revolucions, murs caiguts, matances…
I de sobte arriba açò que no sé com qualificar. No portem ni una setmana de confinament per la Covid-19 però ja sabem que serà una cosa que ens marcarà per sempre. Com els nostres avis ens parlaven del temps de la guerra potser algun dia nosaltres parlarem del temps del confinament.
De moment, però, prou feina tenim a acostumar-nos i crear noves rutines. M’he imposat caminar vint minuts seguits pel corredor de casa, amunt i avall. I mantenir sempre neta la cuina. I vestir-me encara que sàpiga que no vaig a eixir de casa -els caps de setmana d’abans m’agradava passar hores en pijama i bata però ara no puc. Busque feines per no estar les vint-i-quatre hores pendent del diari, o pararé boig. Ara fem tots teletreball. És un esforç gran i complicat de coordinació però funciona. Amb el preu, però, d’estar tot el dia i tota la nit enganxat al whatsapp de redacció. Que no pot ser.
Haurem d’aprendre a viure confinats. Amb la meua menuda hem començat a fer una cançó, ella tocant el guitarró i jo fent sonar una d’aquestes increïbles bateries que té l’iPhone. Ma mare i mon pare, amb l’ajut increïble de la meua germana, ens envien cada nit un vídeo divertidíssim amb una recepte de cuina nova. Estar tan lluny d’ells és ara una sensació particularment estranya, extremadament desagradable. Pagaria tots els diners que tinc per poder-los abraçar. A ells i a la meua major, confinada a sa casa, ben a prop però en aquest temps del coronavirus tan lluny…
Fa unes setmanes vàrem enterrar l’Isabel-Clara Simó i avui, vull dir fa unes hores, hem presentat el seu darrer llibre, una novel·la pòstuma que porta per títol ‘El teu gust’. Faig servir el plural perquè m’ha tocat parlar en tots dos actes, al funeral més directament d’ella, de l’amiga amb la qual hem compartit tantes coses la colla de valencians a Barcelona i avui, en un acte fet a la Biblioteca Francesca Bonnemaison sobre la seua manera d’entendre l’escriptura.
Els editors de Bromera han tingut la bona pensada de convidar a participar de la celebració els amics de VerdCel que ens han fet un tast musical barrejat de la seua pròpia obra, de Raimon i de l’Ovidi, de la mort del qual avui fa just vint-i-cinc anys. Amb això s’ha reunit de fet, encara que siga de manera tel·lúrica, la Isabel i un dels seus més grans amics.
Davant el públic he confessat que la Isabel em renyava molt per la meua anarquia lectora. Jo llisc, per motius professionals i diguem-ne de passió política, molts llibres d’això que pietosament en diuen no-ficció. I això em fa llegir molt poca ficció i ho faig a més de la manera més desordenada i anàrquica imaginable. Pràcticament mai llisc el que està de moda o el que toca llegir de manera precisa, cosa que a l’Isabel li semblava que era llegir amb molt poc trellat. Ens posàvem d’acord amb els clàssics, en el meu cas llegits amb ànsia quan era molt jove. Però jo sóc capaç d’ignorar-ho tot sobre la darrera sensació del mercat que, sempre, la Isabel s’havia llegit i estudiat a fons ja.
Per tot plegat he dit que crec que ella m’hauria tirat a pataes de la taula en que he estat parlant una estona amb la seua agent literària, la Maru, i amb el seu editor a Bromera, el Gonçal. Dita la qual cosa he de confessar que m’ho he passat bé i m’ha fet il·lusió de ser-hi. És com haver pogut allargat un poc més la seua presència, a través de les paraules posades en el paper…
Divendres passat vaig tenir la sort de ser convidat a pujar al cotxe amb el qual el president Puigdemont efectuava el seu retorn a Catalunya. A voltes els periodistes tenim sort i ens proposen coses com aquesta. Se’m demanava fer la crònica del retorn i aquesta és la que he fet.
_______________________
Al món hi ha poques fronteres tan evidents com la que delimita pel nord els Països Catalans. L’entrada a Catalunya consisteix en un espai de terra plana realment minúscul on la vida moderna ha obligat a encabir un camí rural, la via del tren, una carretera –que en realitat és la antiquíssima Via Domícia– dels romans i l’autopista A-9, dita oficialment i a partir d’aquest punt ‘la Catalana’. Tot això, totes quatre infrastructures, entaforades en un pas minúscul de 223 metres de distància, mesurats amb precisió topogràfica. A voltes les xifres no expliquen les proporcions tan bé com les imatges. Perquè ens entenguem: tot l’espai pla, practicable, d’aquesta frontera catalana cabria dins el Camp Nou, que fa 256 metres, 22 més, de tribuna sud a tribuna nord.
L’experiència de travessar aquesta frontera, invisible però perenne alhora, és per això mateix inoblidable, per poc que sigues conscient de què significa en realitat. Cap a llevant hi ha l’estany i la mar Mediterrània, en una confusió hipnòtica de llums i reflexos. Cap a ponent, el bosc comunal del serrat de l’Escorpiu i les Corberes, un quadrilàter muntanyenc de cinquanta quilòmetres que durant segles hem compartit occitans i catalans. La frontera esdevé, així, un coll d’ampolla impressionant, un exercici monumental d’autoafirmació geopolítica. Al nord de la ratlla hi ha uns quants camps i Fitor, una petita població occitana que no arriba al miler d’habitants. Al sud s’obre Salses, el primer poble de Catalunya i el primer nom dels famosos quatre (‘de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó’) que la saviesa popular, amb l’ajut inestimable de Joan Ballester Canals, ha convertit en el mapa mental de la nostra nació.
A Salses, de fet, s’alça la Porta dels Països Catalans, un monument de l’escultor Emili Armengol, que recorda des de l’aire una falç i que dibuixa des de terra les quatre barres. No és a la frontera exacta, perquè no hi ha lloc per a encabir-lo. Però és tan solament quatre quilòmetres endins, ben visible de l’autopista, la carretera i el tren. És un monument que el 2003, quan fou inaugurat, va merèixer un de les ‘escaires’ que Miquel Pairolí escrivia al diari El Punt: ‘Deu ser que els temps canvien’, deia el periodista. Anys després, quan Carles Puigdemont va ser proclamat president de Catalunya, el discurs d’investidura el va voler cloure amb una cita del seu amic Pairolí, mort massa aviat: ‘La dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la. Per tant, deixem l’orgull, agafem dignitat.’
Divendres 28 de febrer de 2020, a les 15.41 hores exactes, el president Puigdemont tornava finalment a Catalunya travessant precisament aquest indret, aquest punt geogràfic, políticament llaurat pels segles. Les rodes del cotxe que el portava van trepitjar per ací territori català mentre els seus ulls miraven àvidament per la finestra. Puigdemont seia al darrere de la furgoneta, acompanyat de les seues dues filles, a banda i banda. Anava en mànegues de camisa i havia deixat la jaqueta penjant del seient de davant, amb l’escut de president i el llaç groc junts en la solapa. Jo mateix seia al davant, al costat de la consellera Clara Ponsatí i l’advocat Gonzalo Boye, intentant prendre testimoni del moment. Al davant de tot, dos membres del seu equip.
En aquell moment feia dos anys i quatre mesos exactes del 29 d’octubre de 2017, el dia que el 130è president de Catalunya havia travessat la frontera cap al nord, dos dies després d’haver proclamat l’estat català independent en forma de república i del colp d’estat practicat a Madrid i justificat en una aplicació il·legal de l’article 155 de la vetusta constitució espanyola. Entremig, 853 dies d’exili, dedicats a cercar en l’espai lliure europeu la justícia que Espanya no està disposada a donar i a trobar la manera de concretar aquell acte històric exercit pel Parlament de Catalunya. La reflexió naix gairebé sola:
—Per mi aquest pas és molt important del punt de vista personal, ara mateix diria que més i tot que del punt de vista polític.
—I doncs?
–Políticament ho és molt, tu diràs. Però ara mateix penso en mi, en nosaltres, en tota la lluita que hem portat a terme. Per nosaltres, tornar a Catalunya per mèrits propis i no pas per una concessió o un permís que ens hagi donat l’estat espanyol és la confirmació que tot el que hem aguantat valia la pena i calia fer-ho. Tornem com el que som i ho fem amb plena llibertat i com a conseqüència dels nostres fets. Aquesta ha estat una batalla molt dura. Han dit de tot sobre mi i sobre nosaltres aquests dos anys. Han intentat destruir-nos de totes les maneres. Han volgut convertir-nos en una caricatura per intentar desdibuixar que si fem això és perquè vam exercir l’autodeterminació, hem proclamat la independència i la volem fer realitat. Ha estat molt difícil però som aquí.
Un vol a Carcassona
El retorn del president Puigdemont a Catalunya havia començat divendres, d’hora, a la Casa de la República de Waterloo. L’aeroport de més a la vora és el de Charleroi i allà l’esperava un vol molt especial, que l’havia de deixar a un parell només de casa. L’avió de Ryanair aterrà divendres mateix a migdia a l’aeroport de Carcassona, i de la ciutat occitana a Perpinyà el trajecte ja seria amb cotxe. Poques hores de viatge, el temps de preparar-se mentalment per a l’impacte de tornar a casa i d’entrar a una Perpinyà que ja començava a omplir-se. Hom preveia que l’endemà la població de la ciutat s’arribaria a doblar, amb l’arribada de cent mil catalans del sud que volien celebrar el retorn del president i els dos consellers i la victòria que significa aquest retorn sobre la repressió espanyola.
Eixint de l’aeroport de Carcassona.
Dir que l’aeroport de Carcassona és menut és ser massa generós i tot. Amb prou feines hi ha lloc per a fer les gestions per a pujar a l’aeronau, un bar que fa de quiosc i una porta de vidre per on van eixir la consellera Clara Ponsatí i el president Puigdemont, acompanyat de les dues filles. Al seu costat, l’advocat Gonzalo Boye, pendent de qualsevol detall. El conseller Comín havia fet una ruta diferent i s’hi uniria a l’hotel, al vespre.
A la porta l’esperava Josep Lluís Alay, el cap de l’oficina del president, i dues sorpreses. D’una banda, uns policies francesos que només hi eren per a saludar el president i posar-se al seu servei, i d’una altra dos periodistes de L’Indépendant de Perpinyà. Uns quants minuts abans, només d’aterrar, els estranys moviments d’un helicòpter que començà a volar a mig metre de terra mentre ells baixaven de l’avió, havien suscitat una certa inquietud en la comitiva. Malgrat totes les assegurances i tot i portar el passaport diplomàtic que els acredita com a diputats del Parlament Europeu, encara podien passar coses, que Espanya és un estat imprevisible. Però l’helicòpter es va limitar a fer una maniobra estranya i prou. A fora de l’aeroport els esperaven els vehicles que havien de fer el tram final del viatge.
De primer fins a Carcassona mateix. Aquesta ciutat occitana és un eixam de turistes a la muralla i per això es va decidir d’anar a dinar a un restaurant un poc allunyat del centre. Es deia La Taula de Norbert, nom que evidentment només podia fer referència al propietari de la casa.
La comitiva catalana va seure en dues taules del menjador interior sota l’atenta vigilància de Norbert mateix, content de tenir el president Puigdemont, segurament com una fotografia més a afegir a les moltes amb personatges coneguts que decoren les parets del seu local. Fotografies sobretot de Charles Aznavour, el cantant francès d’origen armeni que, segons Norbert, era ‘un gran amic’ seu. Tothom va menjar el menú, un menú generós, val a dir, i servit amb un sol plat, mentre el propietari, un espectacle per si mateix, esmolava els ganivets de les filles del president, sorpreses per una acció avui dia massa poc habitual. Era la darrera parada abans d’entrar, finalment, al país.
Carles Puigdemont amb el senyor Norbert, a Carcassona.
La Porta dels Països Catalans
A quarts de quatre el cotxe amb què anava el president va travessar Fitor, el darrer poble occità. El vehicle havia deixat l’autopista per agafar la carretera paral·lela i pujar cap a la Porta dels Països Catalans. Puigdemont volia fer-hi la primera piulada del retorn. Que acabà essent aquesta:
Arribar al monument no és senzill, però pagava molt la pena. Un camí de sorra accidentat mena a un mirador gairebé circular des d’on es pot veure perfectament tota la plana del Rosselló i més enllà. El paisatge, amb un cel clar i esbandit, tallava l’alè. Tothom es va fer fotografies sota les quatre barres de pedra. La principal, la que certificava el retorn, fou la del president i la consellera Ponsatí. D’allí estant, apartat a un costat mentre tothom es felicitava, Puigdemont va telefonar i va enviar missatges a unes poques persones. A la família, al conseller Comín i a Valtònyc, el músic mallorquí que ha estat i és un bon amic d’ençà que l’exili els va unir a Brussel·les.
Enviant la piulada que certificava el retorn, a la Porta dels Països Catalans.
De baixada es va entretenir a olorar algunes plantes i a parlar amb les seues filles sobre els noms de les herbes i per a què servien. I amb la mà dreta va agafar un grapat de terra, en un acte no sé si reflex però que semblava inevitable. Clara Ponsatí mirava profundament cap al sud mentre Gonzalo Boye maldava per no deixar-se arrossegar per l’emoció:
—Sabíem que al principi la gent se’n riuria i ens diria de tot, però també sabíem que si persistíem i fèiem tot allò que calia fer aquest dia arribaria, com també arribaran tots els altres que han d’arribar.
Minuts abans el pas de la frontera s’havia fet en silenci. En un silenci difícil de descriure i més difícil encara de trencar. Assegut al darrere de la furgoneta, el president Puigdemont mirava àvidament la carretera. Primer va comentar que havia vist el Canigó i finalment va somriure en veient un cartell, un cartell oficial del Departament dels Pirineus Orientals, que deia ‘Benvingut al país català’. Al seient del mig la consellera Ponsatí s’emocionà minuts després quan, per la finestra de la banda dreta del cotxe, va veure nítidament per primera vegada el Canigó, la muntanya simbòlica de la catalanitat durant tant temps. El Canigó lluïa poderós amb el cim nevat i un cinyell de núvols al mig de la falda.
La consellera d’Educació, l’únic membre del govern que el Primer d’Octubre es va enfrontar cara a cara amb els uniformats de la policia espanyola, tenia una entrevista aparaulada poc després i no sabia si anar-hi directament o passar primer per l’hotel. ‘Consellera, no hi anireu tota sola’, li van respondre. Ja es veia, ja s’anaven rebent notícies pels mòbils de tothom, que a Perpinyà hi havia una gentada, però encara romania l’ombra de la repressió planant sobre el cap de tothom. Dos anys i mig de persecució no es dissolen en el no-res i el govern espanyol ja ha deixat ben clar que les lleis europees s’apliquen només fins a Cervera, però a Portbou ja no. Es va decidir que primer aniria a l’hotel i després ja l’acompanyarien. Dit i fet.
La primera parada, doncs, va ser a l’hotel on havien de passar aquella primera nit en terres catalanes, a la vora de la mar. A la porta de l’establiment ja els esperaven, entre més gent, el vice-president del Parlament de Catalunya, Josep Costa, i bona part de l’equip de la Casa de la República, retocant els darrers detalls de l’acte de l’endemà, traginant els regals que Puigdemont havia d’oferir en les llargues hores de visites i actes oficials que l’esperaven immediatament. Havia d’assistir al partit que la USAP jugava contra el Rouen. L’endemà al matí havia d’anar a l’ajuntament i al Consell Departamental, on les institucions li oferirien sengles recepcions plenes d’emotivitat. El fet que l’ajuntament siga a les mans dels Republicans, partit membre del PP europeu, i el consell a les dels socialistes i els ecologistes obligava encara a fer una aturada diguem-ne diplomàtica per a saludar el dirigent català del partit del primer ministre Emmanuel Macron, Romain Grau. Però abans es retrobà amb la seua dona, Marcela Topor, i féu un petit descans a la cambra per canviar-se la jaqueta i posar-se un jersei confortable.
I tot just tornà a baixar, va arribar el conseller Toni Comín, que havia fet una ruta diferent de la dels seus companys. Comín és un home expansiu com pocs i així que baixà del cotxe, en compte de saludar la gent que l’esperava, va arrancar a córrer en direcció a la platja, com si no hi hagués res més al món, amb un somriure d’orella a orella. S’hi va estar, trepitjant la sorra, uns quants minuts i aleshores sí que va tornar a fer tot d’abraçades i repartir petons. El primer de tots, especialment efusiu, al president Puigdemont. Després explicà la seua reacció així:
—Una cosa que no m’hauria imaginat mai és que enyoraria tant el Mediterrani. Aquests colors, aquesta llum. A l’exili descobreixes coses que no sabies de tu i aquesta n’ha estat una: descobrir com enyoro el Mediterrani, amb tot i l’estima que ja tenim al mar del Nord…
Fent política de camí cap al rugbi i aprenent el difícil art de xutar
Entre unes coses i altres, el retorn començava a anar malament de temps. A les set calia ser a l’estadi de la USAP. El millor equip de rugbi dels Països Catalans preparava una rebuda plena d’honors als tres representants del Consell per la República. Primer amb el descobriment d’una placa i després amb l’acolliment dins l’estadi, durant el matx contra el Rouen, partit que van guanyar amb autoritat –57 a 12– i on no va passar desapercebut el casc amb l’estelada que lluïa el jugador Charles Géli. Géli juga de pilar, és a dir, és un dels dos jugadors de primera línia que envolten el talonador i s’encarreguen d’empènyer els pilars adversos.
Abans d’arribar a l’estadi Aimé Giralt encara faltava una parada, la primera amb contingut polític, a la casa de l’advocat Romain Grau, diputat a l’Assemblea Nacional francesa, que encapçala la secció catalana de la República en Marxa, el partit de Macron. Grau va ser primer adjunt a la batllia de la ciutat, presidida per Jean-Marc Pujol, a qui ara intenta disputar el càrrec. Ho fa amb una llista que replega gent de diverses sensibilitats, algunes de les quals van voler seure també a prop de Puigdemont i Comín al saló de la casa. Hi havia, per exemple, Brice Lafontaine, un dels polítics catalanistes de més llarga trajectòria, malgrat ser jove; Jordi Vera, del col·lectiu Sí al País Català; i Renée Soum, diputada socialista.
Enmig d’un petit refrigeri, Grau, un home que pels seus contactes personals amb el president de la república ha tingut el seu paper en les gestions de l’acte, va proposar un brindis ‘per totes les repúbliques’. Puigdemont el va interrompre i va demanar d’explicar una de les anècdotes que més l’havien colpit durant l’exili. Va passar a Berlín, un dia que van anar a dinar en un restaurant italià. Quan hi va entrar, sense dir res, es va trobar que l’amo del restaurant, definitivament italià per l’aparença, s’acostava a la taula amb una beguda per a cadascú, que ells no havien demanat. Va servir-se’n també un got per a ell i sense cap mena de preliminar la va alçar dient ‘Per la libertà!’. I així, ‘per la libertà’, en italià, van acabar brindant tots.
Ja tan sols faltava anar a l’estadi de la USAP, però encara hi havia una prova a fer: com caram es xuta una pilota de rugbi? El club havia proposat que el president fes el xut d’honor, però el baló de rugbi és ovalat i no semblava una empresa fàcil. Boye, però, estava disposat a ensenyar-li-ho. Perquè Boye, home que té moltes facetes, és jugador de rugbi. Encara juga amb els veterans del TSV Handschuhsheim alemany i havia arribat a formar part de la selecció nacional d’aquell país. ‘En cinc minuts en pots aprendre’, li anava repetint. Tanmateix, Puigdemont no veia gens clara la maniobra de deixar caure la pilota de punta i engaltar-la amb el peu immediatament. No sé què va acabar passant, però no hi hagué xut i els tres eurodiputats, president i consellers, van acabar fent la volta d’honor a l’estadi al final del partit, enmig de les aclamacions del públic i les senyeres i estelades voleiant. Puigdemont fa cas de tot allò que diu Boye, però potser aquesta vegada l’advocat-esportista tenia davant una tasca massa difícil.
‘Ho vaig dir i ho compleixo’
La nit va caure sobre Perpinyà i sobre tot el país mentre la USAP derrotava amb contundència els seus contrincants, una derrota tan inapel·lable que l’endemà L’Indépendant acabà qualificant-la de ‘Victòria sobirana’ –els catalanistes històrics de Perpinyà gairebé no reconeixen el diari que durant tants anys van tenir en contra i que ara, com tota la societat nord-catalana, ha fet un tomb.
Amb la nit el cansament es va fer palès, finalment. No era tan sols físic, sinó també emotiu, de sentiment. Tanmateix, Puigdemont encara tenia l’alè d’explicar el perquè de Perpinyà:
—Ho vaig dir a la darrera conferència de premsa que vaig fer a Alemanya, després de la sentència favorable del tribunal. Un periodista espanyol em fer una pregunta trampa que era si em veia trepitjant terra espanyola abans de vint anys. Li vaig respondre que terra espanyola no, però terra catalana sí. La resposta volia dir moltes coses, però arran de la insistència a demanar-me què volia dir vaig trobar que era molt senzill d’explicar-ho amb una paraula: Perpinyà. Ara compleixo aquell compromís sabent que això serà un primer pas i una fita alhora i demanant a tothom que es prepari per a tot allò que vindrà. Demà serà un dia intens i crec que molt important.
Manlleve el títol de l’article que Bernard Henri Levy dedica a Jean Daniel en el dossier extraordinari que L’Obs consagra al seu fundador, en ocasió de la seua mort. Daniel ha estat un dels meus referents periodístics, cosa que no vol que estiga d’acord amb ell en tot. Però el conjunt de la seua vida, la seua manera d’encarar-se amb l’ofici i la seua comprensió del paper que els periodistes juguem ha estat una influència determinant per a mi. Entre les primeres. Per això aquests dies he devorat tant com he pogut tot el que sobre ell s’ha escrit. Amb emoció.
Deixe ací cinc detalls, apuntats d’entre les moltes coses noves que he llegit aquest dies:
-Serge Raffy explica que Daniel va ser periodista i no escriptor ‘perquè l’huracà de la història se’l va emportar per davant’. També sintetitza la seua proposta periodística amb aquestes paraules: ‘Barrejar la literatura i el periodisme. Introduir la subjectivitat de l’individu al servei de la comprensió del món. Els fets, sí, però amb elegància i analitzant-los.’
-El seu gran amic Bernard Guetta explica una anècdota tant interessant que he canviat el meu perfil de twitter i tot. Diu que Eugenio Scalfari li va dir una vegada que ‘un journal doit être un journal-parti, un journal qui soit un parti en lui-même et il était ainsi, comme on voudra, notre directeur de conscience ou notre commissaure politique’.
-Guy Stibon diu que Daniel deia que ‘jo preferisc equivocar-me al costat de Sartre que tenir raó al costat d’Aron’. I mire que jo he admirat també Aron…
-Robert Badinter afirma que Jean Daniel no era un home de justícia sinó ‘un home just en el sentit bíblic del terme’.
-François Armanet explica que quan François Hollande va condecorar Daniel, va definir el que és un bon periodista dient que ‘és ser en un lloc bo, amb la persona adequada’.
