Més enllà de la perifèria

Quan vaig acabar la carrera d’econòmiques, vaig trobar feina com a professora associada d’economia i vaig començar un doctorat en Teoria Econòmica. Després d’un curs en aquestes circumstàncies se’m va oferir de fer la substitució temporal d’un professor titular que es preveia que duraria tot el curs. Vaig acceptar aquella plaça, però la substitució va acabar després de 3 mesos i em vaig quedar al carrer sense feina. Aleshores em van quedar uns mesos per dedicar-me exclusivament al doctorat fins que s’acabés el curs.

El fet de no tenir feina vinculada al món de la Teoria Econòmica, veure un futur professional en el sector força complicat, no saber gaire a què centrar-me per fer la tesi i que cada vegada em sentia més lluny d’aquell relat segons el qual: “el mercat era el millor sistema de distribuir la riquesa per tal d’arribar a una situació òptima”, em va fer abandonar aquell món.

En els últims anys he estat pensant que si ara hagués de fer una tesi sobre economia el tema que m’agradaria estudiar és la possibilitat d’implementar una renda bàsica per a tothom, fins a quin punt les finances públiques ho podrien mantenir, i a quin model de societat i economia ens podria portar.

El punt de partida d’aquesta idea és que la societat actual està basada en la idea que per gaudir d’un benestar econòmic, o almenys les necessitats cobertes, cal tenir una feina.

Tenir feina ha esdevingut una vertadera necessitat i no tenir-la converteix a moltes persones en marginals. Aquesta idea porta a dues conseqüències:

1. Si totes les persones hem de tenir una feina, cal fabricar molts objectes i oferir molts serveis que s’han de col·locar al mercat, per tal que tothom estigui ocupat. Per aconseguir-ho hem d’utilitzar molts recursos naturals i generar molts residus i així ens anem carregant el planeta.
2. Les persones, en edat laboral, que no aconsegueixen tenir una feina pel motiu que sigui (salut, poca preparació, circumstàncies personals…) han de recórrer a ajudes per anar subsistint amb l’estigmatització que això pot significar.

Amb aquesta parada obligatòria que està essent aquesta crisi del Coronavirus, moltes persones no poden sortir a treballar i això afectarà als seus ingressos. Aquesta és una bona ocasió d’analitzar a fons la idea d’una renda bàsica per a tothom que garanteixi les necessitats bàsiques.

Crec que una renda bàsica que garanteixi uns mínims per tots els ciutadans reduiria la necessitat que tothom hagués de tenir una feina per poder sobreviure i, per tant, haver de produir molts béns i serveis que han de ser col·locats al mercat. Així una part important de la població es podria dedicar a temes com cuidar als éssers estimats, crear art, literatura, música o altres activitats que difícilment poden esdevenir mercaderies per vendre al mercat. També s’hauria de preveure com es garanteixen i bonifiquen aquelles feines necessàries per la societat i d’on han de provenir els ingressos de les administracions públiques per fer-hi front.

Soc conscient que el tema és complex i cal ser estudiat amb molta profunditat, que és un tema revolucionari i significaria un gran canvi de paradigma, però penso que podria ser una sortida a la situació a la qual ens estem enfrontant.