Mails per a Hipàtia

Fa uns mesos vaig decidir apuntar-me a Masterclass. Es tracta d’una web on gent coneguda fa cursos en vídeo i amb materials auxiliars. La veritat és que és molt divertit perquè et permet aprendre moltes coses amb poc esforç dels temes més variats. Vaig començar fent el curs de periodisme de Bob Woodward i el de jazz d’Herbert Hancock, dues icones per a mi en aquests dos terrenys. Després em vaig divertir molt fent el curs d’astronauta amb Chris Hadfield i em vaig avorrir molt fent el d’economia amb Paul Krugman. Pel mig vaig picotar el de guionatge de televisió del meu també admirat Aaron Sorkin i vaig fer el curs de guitarra amb Tom Morello, que cada dia em sembla un personatge més interessant.

La setmana passada, però, en va aparèixer un de nou també de guitarra a càrrec ni més ni menys que de Carlos Santana, així que vaig córrer a apuntar-me. I, seguint-lo, m’he trobat amb una sorpresa, una trampa en podríem dir, divertida.

Explica Santana que molta gent li pregunta com pot sostenir una nota tant de temps sense fer ús dels pedals. De fet ell ho conta perquè li ho pregunta Marcus Millers, el millor baixista en dècades de tot el món. I explica la trampa! Acopla el micro de la guitarra amb el seu amplificador. Així de simple. Diu que té un amic que en cada concert li marca a terra el punt ideal per a acoplar i que quan vol fer un sostingut llarg només ha de posar els peus en les marques. Tan simple com això i tan demostratiu de com a vegades ens fem un embolic amb la tecnologia, tots pensant en quin aparell estrany feia servir, quan la imaginació és molt més poderosa i eficaç.

Avui fa anys de la mort de l’almirall Carrero Blanco, l’home a qui Franco havia encarregat de perpetuar la seua dictadura. El va matar ETA en una acció espectacular a Madrid que, avui tothom ho negarà això, va ser fonamental i decisiva per a tot el que vindria després. Causant, això molta ho negarà encara, una alegria difícil de reprimir entre els anti-franquistes.

En aquella època jo feia el que en deien Batxillerat Superior a l’institut de Montcada de l’Horta –a Bétera no en teníem d’institut. La notícia la vàrem saber cap al migdia. I a primera hora de la vesprada teníem classe de filosofia.

A l’institut vaig tenir la sort enorme, impagable, de tenir dos grans professors de filosofia i de literatura. Dos professors que em van obrir els ulls com poca gent ho havia fet mai. Un d’ells. Julian Marrades de filosofia, era precisament el primer professor que teníem a la vesprada.

Julian era un professor clarament progressista, que portava el que podia dir fins el límit del que era raonable en plena dictadura. Així que esperàvem amb molt d’interés la seua opinió, més encara aquell dia.

En aquella època era legalment obligatori resar a l’inici de cada classe però ell no ho feia mai, per exemple. Excepte aquell dia concret. Aquell dia va entrar a classe i va dir ‘vosaltres ja sabeu que no resse mai però crec que avui, pel que puga passar, més val que ho fem.’

I jo vaig sentir, de sobte, una por, política, com crec que mai més he sentit després.

Avui he sabut de la mort dissabte a Moscou de Ludmilla Alexeieva. Tenia 91 anys d’edat. Alexeieva era la darrera gran representant de la dissidència soviètica. Fundadora del Comitè Helsinki es va haver d’exiliar als Estats Units fins que va tornar a Rússia, després de la caiguda del comunisme. Alexeieva, com no podia ser altrament, va ser molt crítica amb tot el que passava després, especialment amb l’actuació de Vladimir Putin. La protesta contra la barbàrie de la guerra de Txetxènia i els atacs a la llibertat de reunió van motivar que fos arrestada de nou l’any 2010. L’any passat Vladimir Putin la va visitar a sa casa, per regalar-li un quadre de Crimea, on ella havia nascut.

Vaig saber d’Alexeieva a meitat dels anys vuitanta. Ella vivia aleshores a prop de Nova York, en un lloc anomenat Tarrytown i havia escrit un llibre en rus que era el més important recopilatori de dades sobre la dissidència política a la Unió Soviètica. La vaig contactar per via postal i finalment vaig aconseguir una còpia de la traducció a l’anglès del seu text ‘Soviet Dissent. Contemporary Movements for National, Religious and Human Rights’.

El seu llibre va ser la base fonamental del meu primer llibre sobre els nacionalismes a la Unió Soviètica, publicat per l’editorial El Llamp. Aquelles cinc centes pàgines eren una autèntica mina. Poca gent com ella coneixia, fins i tot personalment, a les poques persones, perquè n’eren molt poques, que s’enfrontaven en aquells moments al règim i tenia tanta informació, tan detallada, sobre ells. Gràcies als seus contactes i les dades que acumulava vaig poder contactar posteriorment amb grups polítics, sobretot del Bàltic que més tard desencadenarien els processos d’independència del seu país. El seu nom obria moltes portes pel gran respecte que provocava.

Per això avui, quan he sabut de la seua mort, m’he sentit particularment en deute amb ella i he volgut deixar constància pública de tot el que li dec.