A més mar, més vela

“Posar la reductora al motor i fer un “qui dia passa, any empeny”, ens aboca a la desmobilització popular i per tant, a perdre un tren que hem d’agafar”

Com tothom, no entenc on som ni acabo de veure clar com haurem de desfer l’embolic que entre tots ens hem posat.
Vam passar d’una situació clara i diàfana post 21D, on era clar que l’objectiu de tots els partits era el restabliment del govern legítim, a una situació d’acceptació de la legalitat espanyola, acceptació de l’adulterament dels resultats electorals i l’acceptació de vetos als candidats més votats.
Aquesta situació es converteix encara més inversemblant quan entre el republicanisme s’escampa la teoria de parar màquines amb l’argument de que cal “eixamplar la base”. M’agradaria fer algunes reflexions.

Alguns dirigents polítics, que no les bases, aposten ara per posar la reductora, amb l’argument que no som prous i fer un “qui dia passa dia empeny”.
El posicionament, basat en la voluntat d’eixamplar la base, des del meu punt de vista, parteix d’un error garrafal, que ens pot fet tornar a anys enrere i pot deixar el debat sobre l’assoliment de la República, per d’aquí a 3 generacions.

Per veure aquest perill només cal analitzar què va passar durant els conflictes històrics que van comportar avanços de drets civils i comunitaris:

– Quan Rosa Parks, als Estats Units dels 50, va adoptar actituds de desobediència per lluitar contra les lleis supremacistes, no hi havia una majoria social a favor dels drets dels afroamericans, va ser a partir de la lluita i de la desobediència que es va “eixamplar” la base fins a aconseguir els canvis legislatius que van equiparar els drets de totes les comunitats.

– Quan Gandhi va iniciar la Marxa de la Sal, a l’índia dels 30-40, no hi havia una majoria social a l’Índia que lluités pels drets dels indis i per la independència de l’Índia, però va ser a partir de posicionaments no violents i de desobediència, que la base es va eixamplar, i va tenir com a conseqüència que el Regne Unit acceptés la independència del país.

Aquests són només dos exemples, dels més coneguts, dels centenar que trobaríem. La dialèctica de la història ens demostra, que és només a partir de la lluita pacient però decidida i sense passos enrere, que els drets civils i nacionals avancen.

A casa nostra, la base es va eixamplar el dia 1 d’octubre, quan vam demostrar que anàvem en serio i que estàvem disposats a tot per garantir els drets civils dels ciutadans del Principat. Hem eixamplat la base quan hem sigut capaços de plantejar un conflicte obert amb l’Estat Espanyol.

No entendre això, posar la reductora al motor, i fer un “qui dia passa, any empeny”, ens aboca a la desmobilització popular i per tant, a perdre un tren que moltes generacions hauran de tornar a esperar.

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat, és, i ha de ser un dels pilars fonamentals en la consolidació de la República. L’esforç de compactar el partit que va fer Junqueras després de la trencadissa de l’època Carod i la recomposició del partit fins a data d’avui ha estat espectacular. La capacitat d’atreure nous votants, portar-los a l’independentisme i consolidar-los, és una tasca que no els podrem agrair mai prou.
Esquerra vas ser fonamental durant les consultes populars, va ser decisiva a la consulta popular del 9N i va saber mantenir el pols a una Convergència que fins llavors era més fidel als interessos econòmics que als del país.
Sense el treball i  d’Esquerra no hauríem fet pas el referèndum de l’1 d’octubre.

Així doncs, escriure aquest article no m’és gens fàcil. No és gens fàcil perquè respecto moltíssim a la gent d’Esquerra, sovint des de la discrepància, però sempre amb un respecte infinit. Respecto infinitament aquella gent del “sempre hi som”.
Per això, adreço aquesta carta oberta als companys d’Esquerra i l’escric a partir de la perplexitat i incapacitat d’entendre què estan fent, sobretot a partir del 27 d’octubre de l’any 17.

De la llei a la llei, un discurs màgic 
El mantra de la llei a la llei el vau repetir a tort i a dret. A tots els meetings i actes en què vaig venir a escolar-vos el predicàveu. El vau escampar arreu del país, amb un paternalisme que sempre se’m ha fet molt estrany. Sovint, tenia la sensació d’escoltar més a predicadors venent un discurs màgic, que líders polítics preparant a la població per construir una República.

Com pot ser que un partit que ha patit la repressió de manera tant directe com ERC, hagués assumit com a propi aquest discurs? Com pot ser que el discurs de la llei a la llei, es seguís predicant a tort i a dret, sabent que l’Estat Espanyol va ser capaç de fer els GAL, ha estat condemnat per tortures un munt de vegades, va tancar l’Egunkaria i fa servir les clavegueres de l’Estat per destruir a qui no pensa com ell?

No tinc ni idea de la resposta, però si era per la creença que Espanya havia canviat, és un error difícil de perdonar. Si era per accés de paternalisme, és inacceptable.

26, 27, 28 d’octubre del 2017
Tots ens vam posar molt nerviosos quan vam començar a saber que el president volia convocar eleccions. La defensa de les urnes havia configurat una xarxa d’aliances que ens feia forts. Tots vam celebrar la posició ferma d’Esquerra negant-se a anar a eleccions. Tots vam celebrar la posició d’Esquerra de seguir endavant amb el mandat democràtic: la República.
La celebració va durar poc.
Amb l’anunci de l’aplicació del 155 i les eleccions imposades, ERC va ser el primer partit a acceptar-les amb el pretext de “Som els campions de les urnes”.
Com pot ser que només 24 hores abans, hi hagués hagut una negativa taxativa a anar a eleccions i després de l’anunci de Rajoy, s’acceptessin a la primera?
Hi he pensat molt i només arribo a una conclusió, i necessito que algú d’Esquerra me la desmenteixi. Crec que els dirigents d’Esquerra no van preveure l’èxit de l’1 d’octubre. Van veure’s aclaparats per la resposta de la gent. Crec que en veure que la cosa es va anar embolicant, quan en Puigdemont va amenaçar en convocar eleccions, Esquerra creia fermament que les acabaria convocant. Per això van mostrar públicament tanta oposició: els dirigents d’ERC creien que quan en Puigdemont convoqués les eleccions ells quedarien com els únics defensors del mandat democràtic i electoralment ens sortirien molt beneficiats.

Sobre els lideratges, quasi messiànics. 
Fa de molt mal parlar de gent que tant injustament és a la presó.
Però això també necessito que algun company/a d’ERC m’ajudi a entendre-ho. Com pot ser que un partit amb tanta implantació al territori, amb tanta capacitat ideològica i quadres polítics quedi tan desactivat quan el seu president entra a la presó? Com pot ser que un partit d’esquerres, tingui tanta dependència d’una persona? Com pot ser, que un partit que ha patit tant d’exili i presó, no sigui capaç de treure forces de les febleses i entengui que l’Oriol Junqueras només sortirà de la presó quan vegin que Esquerra segueix endavant? Com pot ser que no veieu que en Junqueras és un ostatge i que el fan servir per bloquejar-vos i maltractar-vos? El deixaran lliure quan no en tingueu dependència.

Sobre obediència i desobediència. 
El 155 no marxarà. El bloqueig econòmic no pararà. Les lleis socials no es podran aplicar, i el parlament no podrà legislar perquè s’impugnarà qualsevol iniciativa.
Companys/es d’Esquerra, no compartiu amb mi, que l’autonomia de Catalunya no tornarà a existir? Com és que compreu el relat de l’Estat Espanyol? Com pot ser que torneu a un discurs autonomista de repartiment de càrrecs? Necessito entendre com és que, malgrat fer unes llistes a un parlament autonòmic, posant a la llista gent imputada i senyalada, sabent i coneixent les males arts de l’Estat espanyol, ara no feu un pas endavant per por (sovint personal). Com pot ser que els interessos personals passin per davant dels interessos de la República? Com pot ser que accepteu tan alegrement, des de la mesa del parlament, que s’alterin els resultats electorals d’unes eleccions que vau acceptar?

Necessito respostes. Necessito entendre què us està passant i necessitem que torneu a ser el pal de paller del republicanisme. Em temo, que si no és així, electoralment tornareu a l’Esquerra dels 20 diputats, i això no ens ho podem permetre.