A més mar, més vela

de Pere Tomic

Arxiu de la categoria: política

4 reflexions des del sofà de casa

0
1- De Sèneca a Neró: la por.

“El teu poder radica en la meva por: si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder”, aquesta frase atorgada a Sèneca dirigint-se a Neró cap al 45 dC i recuperada per Jordi Cuixart, s’ha tornat tot un mantra per part de la classe política, fins al punt de sentir-la sovint en intervencions públiques i actes diversos.

Malauradament les paraules no fan els fets i, en un context polític com l’actual on la repressió i les amenaces al moviment republicà són evidents i aleatòries, és normal que polítics i activistes tinguin temor a ser objecte directe de la repressió i per tant, haver-ne d’assumir els costos personals i professionals.

Tenir por és normal. Qui digui que no en té, menteix. I malgrat que és totalment lògic i necessari de tenir-ne (no som uns kamikazes), hem de plantejar-nos si ens podem permetre que guiï i dirigeixi la nostra activitat política.

Si mai qualsevol de nosaltres: polítics, activistes, empresaris, mestres, sindicalistes, periodistes, militants… deixem de dir o de fer alguna cosa en pro de la República per por a les represàlies que se’n podrien derivar, voldrà dir que la repressió ha guanyat.

2- Des de la repressió no es pot governar un país

Els presos i exiliats han de fer política, però no haurien de fer direcció política.

En uns moments tan intensos com els que estem vivint, no ens podem permetre que l’estat tingui segrestats els nostres òrgans de direcció política. No ens podem permetre que les decisions estratègiques es prenguin sota la indignant amenaça d’anys de presó i exili.

Necessitem que representants polítics i socials puguin expressar-se lliurement, sense notar l’alè de l’estat delerós de dictar sentència. Ens cal fer del defecte virtut i aprofitar per crear lideratges col·legiats no unipersonals, capaços de parlar de manera adulta i oberta a la societat i explicar la nova fase del país. Ens hem de preparar per a les mobilitzacions més exigents que haurem fet.

3- Fer de les presons, una flama

Tenir presos i preses polítics, és tan indignant, que el sol fet de tenir-ne hauria de provocar una revolta popular que ho capgirés tot. Malauradament, encara no som en aquest punt i, malgrat no ser-hi, l’autoorganització de milers de persones entorn de les presons demostra una força extraordinària. Un capacitat de creació d’espais de lluita senzillament imparable.

Veient doncs tot aquest potencial, amb l’inici dels judicis al calendari, potser és hora de transformar aquest espai de lluita cap a un espai de construcció republicana, que a partir de la confrontació amb l’estat, sigui una pedra a la sabata que cada vegada li molesti més.

Des del convenciment que només la República farà lliures als presos/es i que l’exercici de la sobirania ens ajudarà a fer-nos una societat millor, potser seria bo de començar a assajar formes de mobilització amb un punt més d’exigència: des de milers de persones ocupant espais de la via pública setmanalment davant de certes infraestructures, passant per enviaments organitzats de correus electrònics a determinats perfils, partit, representants polítics o empresarials, tornar a les obertures periòdiques de peatges, o un llarg etcètera que s’està estudiant en diversos àmbits.

4- Des de la no-violència, ni un pas enrere

La nostra lluita, les nostres lluites compartides, s’han configurat molt majoritàriament des de la voluntat d’inclusivitat i la més estricta no-violència. És precisament aquest un dels elements que fan del cas català, una rara avis entre les lluites d’emancipació nacional i social que coneixem fins al dia d’avui.

L’opció de la lluita col·lectiva no-violenta és d’un consens social indiscutible alhora que requereix d’una resistència granítica. Per això mateix, quan l’estat espanyol a partir de la seva opció de lluita: la violència i la repressió, ens ataca i agredeix, la nostra determinació ha de ser la de no fer ni un pas enrere. No fer-lo, és precisament el que legitima la nostra lluita i ens fa créixer com a col·lectivitat.

Hem de fer del “no passaran” un embat democràtic que ens ajudi a tornar al mandat de l’1 d’octubre, que n’hi ha que volen descafeïnar i oblidar.

Així doncs, des de la comoditat del sofà de casa, aporto per fer aquestes reflexions:

– Tenir por és normal. Però si deixem de dir o fer coses en pro de la República per por a les repressàrlies, voldrà dir que la repressió ha guanyat.
– Des de la presó i l’exili, no s’hauria de fer direcció política. Ens calen liderats col·legiats lluny dels unipersonalismes, que expliquin de manera adulta i clara la nova etapa de mobilitzacions.
– Ens calen mobilitzacions més exigents. Aprofitar la capacitat mobilitzadora entorn de les presons per assajar la desobediència civil organitzada mentre duren els judicis, ens podria ajudar a assajar per tot el que vindrà.

– Resistir les agressions i la violència de l’estat des de posicions no-violentes sense fer cap pas enrere és el que legitima la nostra lluita i la nostra voluntat de ser poble. És aquesta legitimitat la que ens fa créixer col·lectivament.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Per un front republicà a les municipals de l’any 19.

0
Publicat el 6 de juny de 2018

El moment que viu la política catalana és d’extrema complexitat: la manca de crida institucional en la defensa de la República proclamada al Parlament, la repressió en totes les seves formes, les posteriors eleccions del 21D i el desgavell en la confecció del govern i la posterior acceptació de la legalitat monàrquica, han erosionat no només les relacions i confiances entre partits, sinó que han erosionat també la confiança i paciència de bona part de la ciutadania.

En aquest context, les eleccions municipals de l’any 19 seran necessàriament, un punt d’inflexió politicosocial que pot determinar de manera inequívoca el futur de la República.
Aquesta excepcionalitat, que dibuixa l’horitzó del maig del 19 amb l’objectiu indefugible de fer del municipalisme un cavall de batalla republicà fonamental, té com a conseqüència directa el debat sobre quin paper han de tenir els partits i en quina forma s’han de presentar.

En aquest sentit doncs, caldria debatre col·lectivament sobre quina estratègia s’ha de seguir, sense deixar el protagonisme únic als partits polítics, que com a corporacions que són, defensaran sempre els seus interessos. Aquests dies veiem iniciatives trencadores que desborden els límits dels partits, per exemple, la proposta del Jordi Graupera per l’Ajuntament de Barcelona.

Així doncs, amb l’objectiu d’aportar elements de reflexió al debat sobre la consecució d’un Front Republicà a tots i cadascun dels municipis del principat, voldria fer algunes consideracions:

Un Front Republicà que governi a tots els municipis del país:
Aviat veurem com neix el Consell de la República. Aquest Consell, que formarà part de l’estratègia d’institucionalitats paral·leles, requerirà del màxim reconeixement. Així doncs, quina legitimitat més àmplia podria existir, que tots els municipis del Principat, a través de candidatures unitàries, fronts republicans, reconeguessin a l’uníson la legitimitat del Consell?

Un missatge a la ciutadania:
La ciutadania s’ha empoderat. Malgrat els intents constants de desmobilització fets pel mateix govern de la Generalitat després de l’1 d’octubre, la ciutadania d’aquest país ja no és la mateixa. Està més mobilitzada que mai i reclama també, més que mai, unitat. Una candidatura republicana única, seria una bona resposta a aquesta demanda.

El municipalisme com a exemple de resistència i construcció nacional:
No siguem il·lusos. La legislatura vinent no anirà d’asfaltar un carrer o un altre. Anirà de construcció d’espais republicans des de la institució. Anirà de confrontació amb la legalitat monàrquica. Anirà d’empoderament. Només un Front Republicà que deixi les picabaralles de partits o personals al marge, serà capaç de resistir l’embat de l’estat espanyol.

Potser és l’hora que des de la societat civil es posi, sense por, aquest tema sobre la taula, obrint espais de discussió i debat, considerant totes les opcions per a desbordar els encotillaments de les estructures partitocràtiques. Potser és l’hora que busquem solucions imaginatives per fer un front comú, que estigui co-liderat per tothom i on ningú hi sigui imprescindible.

Publicat dins de política | Deixa un comentari