4 reflexions des del sofà de casa
“El teu poder radica en la meva por: si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder”, aquesta frase atorgada a Sèneca dirigint-se a Neró cap al 45 dC i recuperada per Jordi Cuixart, s’ha tornat tot un mantra per part de la classe política, fins al punt de sentir-la sovint en intervencions públiques i actes diversos.
Malauradament les paraules no fan els fets i, en un context polític com l’actual on la repressió i les amenaces al moviment republicà són evidents i aleatòries, és normal que polítics i activistes tinguin temor a ser objecte directe de la repressió i per tant, haver-ne d’assumir els costos personals i professionals.
Tenir por és normal. Qui digui que no en té, menteix. I malgrat que és totalment lògic i necessari de tenir-ne (no som uns kamikazes), hem de plantejar-nos si ens podem permetre que guiï i dirigeixi la nostra activitat política.
Si mai qualsevol de nosaltres: polítics, activistes, empresaris, mestres, sindicalistes, periodistes, militants… deixem de dir o de fer alguna cosa en pro de la República per por a les represàlies que se’n podrien derivar, voldrà dir que la repressió ha guanyat.
2- Des de la repressió no es pot governar un país
Els presos i exiliats han de fer política, però no haurien de fer direcció política.
En uns moments tan intensos com els que estem vivint, no ens podem permetre que l’estat tingui segrestats els nostres òrgans de direcció política. No ens podem permetre que les decisions estratègiques es prenguin sota la indignant amenaça d’anys de presó i exili.
Necessitem que representants polítics i socials puguin expressar-se lliurement, sense notar l’alè de l’estat delerós de dictar sentència. Ens cal fer del defecte virtut i aprofitar per crear lideratges col·legiats no unipersonals, capaços de parlar de manera adulta i oberta a la societat i explicar la nova fase del país. Ens hem de preparar per a les mobilitzacions més exigents que haurem fet.
3- Fer de les presons, una flama
Tenir presos i preses polítics, és tan indignant, que el sol fet de tenir-ne hauria de provocar una revolta popular que ho capgirés tot. Malauradament, encara no som en aquest punt i, malgrat no ser-hi, l’autoorganització de milers de persones entorn de les presons demostra una força extraordinària. Un capacitat de creació d’espais de lluita senzillament imparable.
Veient doncs tot aquest potencial, amb l’inici dels judicis al calendari, potser és hora de transformar aquest espai de lluita cap a un espai de construcció republicana, que a partir de la confrontació amb l’estat, sigui una pedra a la sabata que cada vegada li molesti més.
Des del convenciment que només la República farà lliures als presos/es i que l’exercici de la sobirania ens ajudarà a fer-nos una societat millor, potser seria bo de començar a assajar formes de mobilització amb un punt més d’exigència: des de milers de persones ocupant espais de la via pública setmanalment davant de certes infraestructures, passant per enviaments organitzats de correus electrònics a determinats perfils, partit, representants polítics o empresarials, tornar a les obertures periòdiques de peatges, o un llarg etcètera que s’està estudiant en diversos àmbits.
4- Des de la no-violència, ni un pas enrere
La nostra lluita, les nostres lluites compartides, s’han configurat molt majoritàriament des de la voluntat d’inclusivitat i la més estricta no-violència. És precisament aquest un dels elements que fan del cas català, una rara avis entre les lluites d’emancipació nacional i social que coneixem fins al dia d’avui.
L’opció de la lluita col·lectiva no-violenta és d’un consens social indiscutible alhora que requereix d’una resistència granítica. Per això mateix, quan l’estat espanyol a partir de la seva opció de lluita: la violència i la repressió, ens ataca i agredeix, la nostra determinació ha de ser la de no fer ni un pas enrere. No fer-lo, és precisament el que legitima la nostra lluita i ens fa créixer com a col·lectivitat.
Hem de fer del “no passaran” un embat democràtic que ens ajudi a tornar al mandat de l’1 d’octubre, que n’hi ha que volen descafeïnar i oblidar.
Així doncs, des de la comoditat del sofà de casa, aporto per fer aquestes reflexions:
– Des de la presó i l’exili, no s’hauria de fer direcció política. Ens calen liderats col·legiats lluny dels unipersonalismes, que expliquin de manera adulta i clara la nova etapa de mobilitzacions.
– Resistir les agressions i la violència de l’estat des de posicions no-violentes sense fer cap pas enrere és el que legitima la nostra lluita i la nostra voluntat de ser poble. És aquesta legitimitat la que ens fa créixer col·lectivament.