A més mar, més vela

de Pere Tomic

Que els presos i preses converteix la tardor en primavera!

Hi ha temes que fan de mal escriure perquè són delicats.

La capacitat col·lectiva, especialment al nostre país,  d’empatitzar amb el dolor dels altres, sovint s’ha materialitzat en grans mobilitzacions i onades de solidaritat sorgides des de la societat civil, que són molt difícilment comparables amb les de cap altre país europeu.

En termes de política nacional però, aquesta energia col·lectiva dificulta extremadament de poder mirar-se les situacions a vista d’ocell, amb l’objectiu de dirigir-ne el rumb cap a propostes propositives i constructives. És allò del que “l’arbre no ens deixa veure el bosc”.

Amb els presos i preses tinc la sensació que estem exactament en aquest punt: efervescència mobilitzadora sense rumb, amb onades de solidaritat creativa i participativa espectacular, però que queden, malauradament, en poca cosa.

Hem empatitzat tant amb el dolor dels presos i preses i els seus familiars que no hem tingut temps de fer un debat col·lectiu per a reflexionar sobre quin paper han de tenir en el tauler de joc de la construcció de la República.

La injustícia clamorosa i la capacitat de mobilització de la nostra societat civil (organitzada i no organitzada) ha cristal·litzat en centenars d’iniciatives de caire antirepressiu i de suport a les persones preses, fins al punt de convertir els centres penitenciaris en una espècie de centre de pelegrinatge per expressar-hi les ànsies de llibertat, el dol i la ràbia col·lectiva.

Aquestes iniciatives, es poden entendre sobretot, per la manca d’una plataforma transversal antirepressiva que hagi marcat rumb i estratègia, i alimenten sovint la percepció que els presos i exiliats tornaran a casa si existeix una mobilització constant a les presons a través de mil iniciatives: sopars, càntics, concerts, etc…

En aquest sentit doncs,  considero responsable començar a plantejar raonaments dirigits a contraargumentar cert discurs màgic i a dir obertament que els presos i exiliats només seran lliures amb la República i que per tant, la vista d’ocell ens diu que els esforços col·lectius i la capacitat movilitzadora l’hem de dirigir cap aquest objectiu: construir República a partir de la mobilització constant i l’erosió a l’estat espanyol. Hauríem de començar a dir obertament, que en aquest moment de la història, el país no es pot governar ni des de la presó ni des de l’exili, que els interessos de partit no poden passar per sobre de l’interès col·lectiu i que les pors personals, compresibles, no poden pervertir el mandat popular de l’1 d’octubre.

No és fàcil de parlar de segons quines coses, però potser començant a plantejar-les, ens enlairarem i posarem rumb directe cap a les llibertats personals i col·lectives.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per peretomic | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent