DES DEL CANADÀ

La mort de Fidel Castro ha provocat al Canadà una reacció desproporcionada. I no ha estat per la seva mort, sinó per la declaració feta pel primer ministre canadenc, Justin Trudeau, en assabentar-se’n, i que ha suscitat un rebombori considerable a la xarxa, i no només a la xarxa.

Si fa no fa, Trudeau ha dit que li sap molt greu la mort de l’ex-president cubà, el qual havia servit el seu poble durant mig segle, era una figura llegendària i un gran orador, i havia fet grans millores a Cuba pel que fa a l’educació i al sistema sanitari. També deia que el seu pare (Pierre Trudeau, ex-primer ministre del Canadà) se sentia orgullós de ser amic de Castro —com tots els canadencs ja sabem, afegeixo jo—.

Doncs marededéusenyor l’enrenou que s’ha creat. No trobo pas que n’hi hagi per tant. I em sembla un desproposit que molts canadencs considerin que la declaració de Trump sobre la mort de Castro sigui molt millor que la de Trudeau. Tant com criticaven en Trump només fa uns dies.

Com es podia esperar, membres del partit conservador canadenc s’han afegit a la cridòria contra Trudeau dient que Fidel Castro era un assassí brutal, un monstre… Fins i tot un dels parlamentaris conservadors ha titllat la declaració de Trudeau com “repugnant”. I no cal dir que ha tingut també respostes irades de diversos polítics dels Estats Units. Apa, si que tenen penques aquests americans! Si Castro els resultava tan monstruós com diuen, no se pas quins adjectius es podrien penjar als dictadors que Estats Units va empènyer, protegir o donar asil. Com deuen qualificar Somoza, Stroessner o Marcos, per exemple?

En fi, em pensava que era cosa dels catalans fer xivarri a la xarxa, i no només a la xarxa, quan s’enfaden per alguna minúcia relacionada amb la política. Ara m’adono que els canadencs, tan educadets i tranquils com solen ser, fan el mateix.

Aquí a sota teniu una fotografia de Fidel Castro amb l’actual primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, quan era petit.

El dimarts 8 de novembre, el mateix dia de les eleccions als Estats Units, vam rebre una visita de Vicent Partal, via Skype, al curs de cultura catalana que imparteixo en una universitat canadenca, el campus de Glendon de la Universitat de York, a Toronto.

Quan unes setmanes abans vaig informar els meus alumnes d’aquesta visita virtual, es van quedar molt impressionats. Saber que el director d’un diari de certa volada els visitaria per respondre les seves preguntes sobre el procés d’independència de Catalunya, els va deixar bocabadats, i molt contents. Evidentment, vaig voler aprofitar l’ocasió per convidar-hi professors i estudiants de ciències polítiques i d’estudis internacionals. Es van posar rètols i tots els professors van rebre correus sobre la visita virtual de Partal. Sé que els estudiants van de bòlit, però confiava que algun apareixeria. Quant als professors, n’esperava una bona colla.

I va arribar el dia. I a l’aula, molt gran, només hi havia els meus alumnes. Vaig oblidar-me de l’enuig de veure que, tret dels meus estudiants, tothom passava de Catalunya —quan no tens un Estat propi, no interesses— i vam començar.

Com que els 37 estudiants que tinc enguany en aquest curs són molt joves —18 anys la majoria— i una mica tímids, em temia que amb en Vicent Partal es tallarien i que, per moltes ganes que en tinguéssin, no gosarien preguntar res. Tanmateix, n’hi va haver un munt que van fer-li preguntes, i força interessants, per aclarir algun punt que ja sabien o bé sobre aspectes que no s’havien discutit a classe, com, per exemple, si la República de Catalunya tindrà exèrcit o quina serà la llengua oficial.

Vicent Partal els va respondre amb explicacions llargues i ben argumentades, amb l’honestedat que li es característica i amb un tarannà natural i proper que devia animar l’audiència a continuar preguntant. Puc assegurar que els estudiants van quedar encantats. I jo també. És tan important establir enllaços i comunicació entre Catalunya i d’altres països. I no només a nivell governamental. A més, què millor per a uns estudiants que els dinamitzin la classe? Com va ocórrer l’altre dia gràcies a la compareixença de Vicent Partal.

Sóc del parer que la interacció és fundamental en tots els àmbits. I que un mitjà informatiu i qui n’és el director, com ara VilaWeb i Vicent Partal, es preocupin d’establir vincles de diàleg amb els seus lectors o amb uns joves que, molt lluny, estudien la cultura i la situació actual de Catalunya, és absolutament fantàstic i de molt agrair.