Una cuina i quatre fogons. Et truco, respiro i veig el teu alè. El veig perquè sé que et tinc dins del meu, del meu què? del meu cor. S’apropa una nova Laura i em rep amb aquell orgull que no sé com trencar. Aquells cafès només amb tu. Una plaça. Un toc a
Una novel.la et vaig escriure. Avui hem tornat a reprendre una reescriptura sense ruptures ni esquerdes. Sense esquinçades d’un regust amarg, d’un dolor massa present. Tot ha passat i tot es creua entre la ficció i la no ficció. Però què més dona si jo em dic Laura i tu no et dius Anna. Exaltada.
Un autocar. Estic lluny de tu i de mi. Tot s’ha fos. Un viatge sense condicions ni passats retornats. Laura Sovirà no respira. No cuina. No fa fum. Unes vacances. Un aire nou. Va entendre que calia marxar. I tu ho vas fer. Sense aire ni esma. Un pis buit i una maleta. Mèxic s’apodera
Vaig entendre-ho tot quan em va tocar. No calia ni més culleres de sucre ni menys de sal. Tal com raja. Tot s’acolla a la meva pell mentre parlo de mi i de tu, tot va agafant el seu punt de tendresa, la que mai va tenir. I ja hi som comptant l’1,2,3 i de