A vegades escric/ A veces escribo/

Una cuina i quatre fogons. Et truco, respiro i veig el teu alè. El veig perquè sé que et tinc dins del meu, del meu què? del meu cor. S’apropa una nova Laura i em rep amb aquell orgull que no sé com trencar. Aquells cafès només amb tu. Una plaça. Un toc a la panxa i un t’estimo volava sense fer esma ni raonàvem. Barcelona m’espia i sap que avui penso en tu. Tanco els ulls i encaro puc olorar aquell olor a hivern. Aquella cançó mentre tot rodolava i el cor ens feia un bombeig sense com acabava tot. Perquè mai va arribar aquell final. Uns pares en una cuneta. Una veu que no sap plorar. Un ball robat. Una cuina abandonada. L’àvia té càncer. I tu sola. No varia res. Només que tu segueixes aquí, sense saber cap on va res, ni un mi  ni un sol,  i sé que la por t’hipnotitza. Ja no tens un Miquel, ni la mare, i l’àvia se’t mor. Continua així. Avui no et brindaré la teva història. Et demano quer tornis i me la contis tu. Recordes aquella plaça? Jo si. Les 18:20. Tu em deies que no. Miquel et dius. Em deies que tot aniria bé però que això s’havia d’acabar. 1,2,3, va fer el cap de la Laura.  I tu vas deixar de ser tu i ella va deixar de ser ella. Tot va anar de merda en merda. Vas marxar i per un moment vas volgué tornar. I ella . Ella ja mai més va tornar a ser-hi. Una furgoneta en una plaça aquest és el seu record. I tu qui ets ara? Què fas ara? Un ball robat i abandonat.  Ja no hi som a temps. Ja més mai hi vam ser. Ella t’estimava i tu? Tu, sempre et vas estimar massa. Mai allò s’hagués aturat. Un tren sempre arribava a la teva estació. I ella baixava. Ella caminava. I tu només esperaves. El què? Encara ni la Laura ni jo ho sabem. Mai vas fer el pas. I el que ens queda són Quatre fogons i una cuina.