Cartes oblidades
entre les pàgines
de llibres nòmades
que el temps distancia.
Retornen silencis
que respiren la fragilitat
d’un trànsit de cendres
camuflades d’enyorança.
Sols manca la clau
per deslliurar els mots
empresonats per l’abandó
de la callada quietud.
Creixen els records en desmuntar
l’entramat fogós de joventut.
Arrelen en terra fèrtil
vivències que es ramifiquen
obstinadament a la memòria.
Un sabor primaveral que retorna,
confronta l’abans i l’ara
amb l’embat del temps.
L’aparent simbiosi: vèiem i veiem.
El follet de dues cares apareix.
I em traeix.
L’única efemèride que enyoro
és quan no tenia records.
Quan brunz el vent entre escletxes,
finestres, racons i obertures
fa palès l’aflicció i les súpliques
d’unes veus que no identifico.
Tampoc sé diferenciar els diàlegs
que m’estrableixen el Mestral i la Tramuntana
a força de despullar una fragilitat
que no amago i gosa predisposar-me
a sentir-me aïllat i alhora lliure.
Són missatges sensibles al tacte,
l’estrofa del gemec al rostre
d’unes veus que no identifico.
Mudo la pell…, i el pensament.
Rastres visibles al llarg del camí.
No és un acte voluntari.
Em miro a l’espill, no m’adono.
El cos no sempre transforma la ment,
ella rau subjectada, metres enrere,
en qualsevol protuberància de vanitat.
És curiós,
arribaran a la mateixa hora,
potser per diferent contrada.
No hi ha arguments,
sols l’harmonia de la natura.
Com un cristall que fracciona la imatge
els ulls xipollegen, embadalits,
el colpidor espai de l’entorn.
Sobtadament, tot és balder,
l’atzar m’integra amb la natura
i m’allibera de l’enfilall del jo.
Per un procés de seducció
perdo la voluntat i el desig
induït per l’ambient que m’envolta.
I tot, potser, sorgeix d’això,
de la necessitat d’afecte i sentiments
glaçats per l’essència d’un instant etern.
Ja no em pertanyo,
el temps no compte,
sóc on no sóc i estic on vull ser.