MOTS D'AQUAREL·LA

No s’esborren del camí
les empremtes dels brogits
de tot el llarg recorregut.
Cerco la font pacient
quan ja porto el càntir buit
i arrossego la set de lentitud.

Ajaçada vora mar, vora els pins,
m’acaronen la brisa i les ones
que difonen la flaire a salobre.
Els peus nus a l’arena,
ells han oblidat el tacte
veritable de la subtilesa.

Retrobo la Solitud
on la Mila m’aixopluga
en l’estada d’un viatge interior.
Més acompanyada que mai,
ella m’ajuda a retrobar-me,
en aquesta platja despoblada.