ON S’AMAGA L’ALTRE JO?

Arran de traç 83

 

 

 

 

 

 

On s’amaga l’Altre Jo?, existeix?
A contraclaror és l’amant secret,
aquell que bé fa el que no puc fer,
el que s’atreveix, el desvergonyit.

L’ambigüitat de la margarida.
Desfullo els pètals de l’ànima,
algun no ha acabat de brotar
o no he pretès ser altra cosa.

NO S’ESBORREN DEL CAMÍ

lectura vora mar

 

 

 

 

 

 

No s’esborren del camí
les empremtes dels brogits
de tot el llarg recorregut.
Cerco la font pacient
quan ja porto el càntir buit
i arrossego la set de lentitud.

Ajaçada vora mar, vora els pins,
m’acaronen la brisa i les ones
que difonen la flaire a salobre.
Els peus nus a l’arena,
ells han oblidat el tacte
veritable de la subtilesa.

Retrobo la Solitud
on la Mila m’aixopluga
en l’estada d’un viatge interior.
Més acompanyada que mai,
ella m’ajuda a retrobar-me,
en aquesta platja despoblada.

RES NO QUEDA…

poesia 81

 

 

 

 

 

Res no queda de les velles xerinoles,
els llargs àpats de franquesa eufòrica.
Èpoques on la mare s’escarrassava
en amagar, dessota les estovalles,
les màscares per dissimular tírries.

El temps ha esvaït els mots que esculpien
envans de recel, més tard infranquejables.
Resta, com a testimoni, oblidada
en algun racó d’un armari, la vaixella.
Plats i gots, l’herència cega i muda
que emmantella pensaments enverinats.

QUAN FAS NONES

14042016-IMG-20160414-WA0000
Quan fas nones
et sento a prop i lluny alhora,
no sé si sóc en els teus somnis
de jardins florits de tendresa.

¿Què vols dir-me
amb la teva mirada
de desig d’emparança
i rialla dolça?

Els teus plors
són les meves llàgrimes,
brollen de la font de la vida
que ara ens pertany.

Aprenem junts
els teus sons, els meus mots,
descobrim flaqueses i coratges
perquè un dia volis lluny.

POEMES ISOLATS

poesia acril 78

 

 

 

 

 

 

Prefereixo els poemes isolats
com la dèbil flor
que ningú contempla
però assaona el fons del bosc.

Mots de pètals petits,
plàcids i serens
de veus excloses
que el temps expira.

Paraules híbrides
que el destí enterra
a extramurs de la memòria
en un camp infèrtil.

SOLS SÓC

Sols soc

 

 

 

 

 

 

Sols sóc.

¿Quan m’ha deixat de pertànyer
el què mai he tingut?

El camí és d’emprèstit,
la vida no és meva,
tampoc ho serà la mort.

He manllevat les paraules,
el goig que he gaudit ja és del record,
inclús les llàgrimes nascudes
ja són del mar.

CARTES OBLIDADES

Cartes oblidades

 

 

 

 

 

 

Cartes oblidades
entre les pàgines
de llibres nòmades
que el temps distancia.

Retornen silencis
que respiren la fragilitat
d’un trànsit de cendres
camuflades d’enyorança.

Sols manca la clau
per deslliurar els mots
empresonats per l’abandó
de la callada quietud.

CREIXEN ELS RECORDS…

poesia 77

 

 

 

 

 

 

 

Creixen els records en desmuntar
l’entramat fogós de joventut.

Arrelen en terra fèrtil
vivències que es ramifiquen
obstinadament a la memòria.

Un sabor primaveral que retorna,
confronta l’abans i l’ara
amb l’embat del temps.

L’aparent simbiosi: vèiem i veiem.
El follet de dues cares apareix.
I em traeix.

L’única efemèride que enyoro
és quan no tenia records.

QUAN BRUNZ EL VENT

Quan brunzeix el vent

 

 

 

 

 

 

Quan brunz el vent entre escletxes,
finestres, racons i obertures
fa palès l’aflicció i les súpliques
d’unes veus que no identifico.
Tampoc sé diferenciar els diàlegs
que m’estrableixen el Mestral i la Tramuntana
a força de despullar una fragilitat
que no amago i gosa predisposar-me
a sentir-me aïllat i alhora lliure.
Són missatges sensibles al tacte,
l’estrofa del gemec al rostre
d’unes veus que no identifico.

Mudo la pell…

Mots d'oli

 

 

 

 

 

 

 

 

Mudo la pell…, i el pensament.
Rastres visibles al llarg del camí.
No és un acte voluntari.
Em miro a l’espill, no m’adono.
El cos no sempre transforma la ment,
ella rau subjectada, metres enrere,
en qualsevol protuberància de vanitat.
És curiós,
arribaran a la mateixa hora,
potser per diferent contrada.
No hi ha arguments,
sols l’harmonia de la natura.