A partir d’avui escriuré lliurement quatre línies sobre les llengües del món.
Vaig anar a Finlàndia la setmana passada (juliol de 2015) per primera vegada de la meva vida. L’objectiu principal del viatge no va ser la llengua, sinó que volia escapar-me de l’onada de calor.
Vaig comprar un petit diccionari “finès – anglès”.
El finès és una llengua uraliana, no pertany al grup indoeuropeu. Fa unes dècades el japonès -el meu idioma matern- classificava a les llengües uraloaltaiques amb el finès, l’hongarès, el truc i el coreà, etc. Però això era una entelèquia dels lingüistes europeus, i ara ningú no suport aquesta hipòtesi. Per cert, una cosa comuna entre el finès i el japonès és allò que no existeixen els articles gramaticals. Els articles i les preposicions són els obstacles grossos per al meu capaç del català.
El meu “diccionari de pronunciació en català (edicions 62)” diu que la “h” de Hèlsinki és muda. Però els altres llibres contràriament diuen que és la “h” aspirada. No sé per què. Com a japonès, vull que profereixin les “h” s dels mots nipons com Honda, Hiroshima, Hokkaido i Hitachi, etc.
A Finlàndia viuen els suecs (5.8% de la població) com a minoria lingüística. Diuen que són les minories més felices del món, perquè tenen tots els drets de la llengua i no hi ha discriminació ni persecució. No he pogut comprovar-ho, però si fos veritat, seria una forma ideal de convivència de dos pobles.
Vaig visitar una ciutat històrica Porvoo, hi vaig trobar aquests senyals bilingües: el finès i el suec.
Un mot català “escola” és derivat del grec antic “σχολή (scholē)”, podem veure la primera lletra “e” afegida. La darrera foto indica els altres derivats de la mateixa paraula: el suec s’escriu “skola” i el finès “koulu” sense la”s”. En el japonès curiosament s’afegeix la “u” entre la “s” i la “c”, pronuncia “sukuuru” (スクール).
