L’octubre del 2007, el periodista Josep Rosselló i Cuní penjava a la seva pàgina un article, Fem memòria més enllà del 36(1), que vaig estotjar amb un doble motiu: per estar-hi d’acord i per intuir el valor premonitori de les consideracions (dues bàsicament) que hi feia.
A la primera consideració, adverteix de l’error de restringir la Memòria Històrica a la Guerra dels Tres Anys. Tenia tota la raó i la prova és que resulta insòlit i gairebé ignominiós constatar que, enguany, la commemoració del 300è aniversari de l’extinció del Regne de Mallorques i de la nostra subjugació com a poble no ha rebut, de part de la majoria de sindicats, partits polítics, entitats socials i, fins i tot, de les organitzacions defensores de la Memòria, el manifest públic i el compromís ètic que la història reclama. No només venim d’un silenci; hi vivim!
A la segona consideració, l’autor de l’article (ep, de fa vuit anys!) reclamava a l’Ajuntament de Palma (constituït just tres mesos abans) que, a més de suprimir els símbols feixistes, procedís a retirar el nom del carrer dedicat a D’Asfeld. Feia vots a favor d’aquella higiènica, necessària i terapèutica mesura reparadora i, per desconfiança cap a la batlessa Calvo, encoratjava especialment el PSM. Santa Innocència! Ni puta cas!
Arran de la campanya electoral del 2011, l’amic Rosselló va coordinar la informació de campanya d’ERC. Vàrem recordar l’article i ens lamentàrem plegats que, entre el 2007 i el 2011, el consistori de Palma, en contra del que deien els programes tant del PSIB-PSOE com del PSM, quant a la supressió dels símbols feixistes, no gosaren retirar l’avinguda dedicada a l’sponsor de Franco ni, tampoc, procedir a la demolició del monument feixista més gran d’Europa que, lluny de ser retirat, va rebre la protecció d’una institució pública obligada a aplicar la tímida Llei de Memòria Històrica. En línia amb els nyaps, no es reposà la plaça de Joanot Colom i no es va retirar el carrer dedicat a D’Asfeld, tal com havia sol·licitat l’any 1999 l’associació SUS BALEARS! amb una proposta de substituir el nom pel de George Forbes.
Quatre anys després del seu article i pocs mesos després de la compartida queixa de campanya, concretament dia 27 d’agost de 2011, Josep Rosselló va morir a Caubet (2). Aviat hauran passat altres quatre anys (vuit d’ençà de la proposta pública) i, de nou, som a les portes d’un Ajuntament que podria rescabalar ambdues peticions. Pel que fa a la de retirar el nom de D’Asfeld, enguany el gest es veuria més reforçat que mai per la coincidència amb el tercer centenari de l’ocupació.
Rellegir avui l’article de Josep Rosselló i Cuní és un autèntic regal. Ell sí, avant la lettre, va fer memòria històrica. Ell sí va mostrar cara. Ell sí, ni que sigui post mortem, ha volgut col·laborar amb el Tricentenari 1715-2015.
Homenatge a les víctimes del Regne de Mallorques al Fossar de les Moreres (5-Vi-2013). Plafó al Memorial 1714
Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi, perquè ja n’està farta dels peus que la calciguen
Josep Maria Llompart
Dia 13 d’abril del 2013 (*) vaig fer una proposta pública amb tres peticions orientades a la commemoració dels 300 anys de la submissió de Mallorca. Una d’elles, era la d’aixecar un monument a l’entorn de Calonge, en memòria de les víctimes de l’enfrontament que hi va haver, dia 16 de juny de 1715, entre els maulets de Felanitx i les tropes borbòniques. De fet, jo comptava amb dos reconeguts artistes felanitxers disposats a fer dos monuments, un a Calonge i l’altre a la Vila. Mig any després, Jaume Vallbona em telefonava per posar en marxa la idea. Anàrem a veure possibles llocs on situar el monument i vàrem concloure que, tant a efectes de visualització com de difusió, el millor lloc seria la plaça del poble. Ben aviat el vaig posar en contacte amb Joan Mir, el qual s’havia mostrat interessat en cedir una escultura patriòtica de son pare, Jaume Mir i Ramis (Felanitx, 1915 – Palma, 2012).
Homenatge a Jaume Mir, pocs mesos abans de morir, del curs 3rB del col·legi públic Cas Capiscol de Palma
La cosa ha reeixit i, gràcies a unes bones gestions, l’Ajuntament de Santanyí ha assumit el cost de fondre l’escultura i d’instal·lar-la. Benhaja! Aquest dissabte, dia 20, es procedirà a inaugurar-la en un acte oficial de l’Ajuntament de Santanyí i amb un parlament encarregat (insòlitament i, sobretot, injustament i antinaturalment) a Miguel Deyá. Aquest fet, m’exclou d’assistir-hi per moltes i poderoses raons.
No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per coherència
L’orador designat, Miguel Deyá, representa uns valors que són a les antípodes del meu esperit i, sobretot, personalitza l’antítesi dels motius que mobilitzaren l’enfrontament de fa 300 anys, en defensa dels drets i de les llibertats del Regne de Mallorca.
No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per respecte
Respecte, en primer lloc, a les víctimes d’aquella guerra. També, en segon lloc, a les persones que, d’ençà de fa un any, fan feina en la programació dels actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015 i que, no només no han rebut cap suport institucional, sinó que han estat replicades oficialment amb unes jornades “hispàniques”, promogudes precisament per Miguel Deyá i una universitat agenollada que ha validat un discurs botifler als peus d’un partit polític que ha maldat a les totes per anorrear-nos la llengua i destruir-nos els símbols d’identitat.
No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per dignitat
No és de rebut que qui impulsa el discurs dominant, amb l’argumentació esbiaixada i filipista de l’arxiu de Simancas (mentre ignora o menysprea els de Viena i Londres), qui es fa hereu d’una historiografia al servei de la borbonització del nostre poble, que va des de Quadrado i de Santamaría fins a Deyá i tot un conjunt de còmplices ideològics, usurpi la veu de les víctimes.
No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per vergonya aliena
El mateix orador designat sap molt bé que, ni que fos per higiene democràtica, no és la persona adequada. No pot enaltir un acte valent de resistència qui representa la defensa del bàndol de l’oprobi que, de manera activa d’ençà fa tres segles, perpetua la nostra subjugació colonial a l’empara d’un hipotètic “derecho de conquista”.
No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per ideologia
Jo sóc maulet. És amb ells amb qui mantinc una identificació històrica. Sóc socràtic. Sóc pactista. Sóc enemic a ultrança de la cultura de la imposició, perquè faig part de la Cultura de l’Entesa i no de l’absolutisme que, encara ara, representa la dinastia borbònica i el seus súbdits.
No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per equitat
He fet 48 vegades d’ençà del maig del 2013, una conferència per retre tribut d’homenatge i gratitud als defensors dels nostres furs i privilegis; per fer memòria dels qui mostraren cara a Calonge. No s’hi ha acostat mai Miguel Deyá ni cap dels seus camarades. Mai no ha sortit de les seves boques un reconeixement, un record ni que sigui. Seria, per tant, un acte estúpid no correspondre el tracte rebut amb reciprocitat. Ells tenen el dret de no escoltar el discurs dels altres. En canvi, tant a mi com als meus conciutadans, ens han imposat una història falsa, esbiaixada, manipulada, sectària, imposada de manera dogmàtica amb uns programes escolars dissenyats des dels mecanismes de poder que controlen l’educació.
No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per lleialtat
Algú s’imagina que a Xàtiva es permeti parlar un filipista en un acte en record de la cremadissa? Algú creu que al Fossar de les Moreres, allà on reposaren els cossos dels valencians i dels illencs que moriren en defensa de Barcelona, podria parlar-hi un botifler? Brindar-li audiència seria, per a la meva consciència, un acte miserable i vil d’alta traïció.
No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per decència
Lliurar el parlament a una persona que ha estat membre destacat d’un govern lingüicida i etnocida, és una infàmia. Lliurar el parlament a una persona que s’ha exhibit voluntàriament jurant la bandera espanyola (ei, només fa dos anys!) mentre el seu govern imposava una llei de símbols, és un insult a la intel·ligència. Lliurar el parlament a una persona que proclama bajanades com que la Guerra de Successió va ser un conflicte hispànic i una guerra civil, o que els Borbó representaven la modernitat (una modernitat curiosa, perquè va ser guillotinada dins del mateix segle), és, dit ras i curt, una ignomínia.
No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per ètica
M’agrada els vespres, en mirar-me les mans, comprovar que, encara que estiguin buides, la mantinc netes!
No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per independència
No sóc membre de cap de les entitats que convoquen l’acte. A cap d’elles no dec obediència i cap no té autoritat ni ascendent per motivar-me a assistir a beneir el discurs de qui és abjecte als meus principis. En exercici, doncs, de la meva llibertat individual, com a lliurepensador que sóc, no sent cap crida que em motivi a profanar els meus valors.
No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte perquè no em dóna la republicana gana
A tots els arguments apuntats (coherència, respecte, dignitat, vergonya, ideologia, equitat, lleialtat, decència, ètica i independència), en podria enfilar molts més. Assistir a l’acte seria, de part meva i de qualsevol persona amb consciència de la veritat, un acte antipatriòtic, mesell i vassall de rendició incondicional, de claudicació, de capitulació, d’acceptació tàcita de l’ocupació. En definitiva, seria un acte que validaria allò que va ser aquella guerra de submissió.
AMB GABRIEL ALOMAR EN EL RECORD
Fa gairebé un segle, concretament l’any 1918, Gabriel Alomar es negà a assistir a un dinar d’homenatge a Maria Antònia Salvà. Per correspondre els retrets de Guillem Colom i d’altres (que 18 anys després s’incorporarien amb poesia i entusiasme a Falange Española), Alomar se sentí obligat a explicar els motius d’aquella digníssima inassistència: “Jo no podia associar-me a una festa que va tenir caràcter incompatible amb les meves idees més fonamentals”. M’ho faig meu! En el mateix escrit es desmarca de “la Mallorca castellanitzant, oficialesca, enterament esclava d’ànima i de la qual es impossible que surti la més feble espira o la més humil lluerna”. També m’ho faig meu.
Els amics de Calonge saben bé que per fer-me callar només hi ha una via i no és pacífica. Potser per això, com a premi de consolació per haver tingut la idea del monument, em convidaren a fer una conferència sobre l’episodi. La vaig preparar expressament per a l’ocasió i la vaig llegir el vespre que feia els 300 anys en clau dels fets, davant d’un auditori atent i agraït. Així que el meu tribut de glòria i de memòria ja està fet i no m’he de fer perdonar de res. Al contrari, com deien els meus vells: ja faran tant els altres!
ULTIMA HORA, 18-VI-2015
En positiu, tant o més que L’Olivera de Pons i Gallarza romandrà viva dalt del penyal, d’avui enllà, Calonge s’associarà a una escultura de Jaume Mir, com a recordatori In Memoriam dels qui defensaren els drets i les llibertats del Regne de Mallorques. La resta, incloses aquestes paraules amb el meu gest d’insubmissió i el testimoni raonat, en poc temps s’haurà esvaït amb la grogor de les pàgines dels diaris.
De cap manera, per a no apaivagar ni enterbolir el prestigi dels destinataris finals del monument, no cauré en la provocació d’anar a expressar la meva protesta i escridassar a qui ens ha volgut silenciar. No faré, tampoc, cap crida al boicot. No convidaré ningú a imitar el meu gest, ni tan sols. Simplement, he volgut deixar constància que no assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte.
CODA
I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.
En el mateix article, també proposava que Barcelona retés un homenatge als illencs que varen participar a la defensa de la ciutat i, per iniciativa d’un conjunt d’entitats (Memorial 1714, CAOC, Indrets del Record, Germania-Randa…), es va fer dia 5 de maig del 2013, amb participació de La Coronela de Barcelona i la instal·lació d’un plafó commemoratiu. (vg. el post scriptum a l’enllaç anterior). Posteriorment, encara s’hi afegiren altres entitats (La Violeta de Gràcia, El Born Centre Cultural, l’Ateneu Barcelonès…). L’únic aspecte d’aquella proposta que, de moment, no s’ha realitzat és l’acte de reconeixement que té en deute Felanitx. No s’ha pogut enllestir, atesa la conducta del consistori del mateix partit de Miguel Deyá. Ni que sigui a tall d’exemple, l’exregidora de Cultura del poble va oposar-se i impedí la meva conferència al poble, “perquè ells no feien política” (la mateixa setmana convidaven la Fundación Jaime III). Com que el mal govern ha estat foragitat a les urnes aquest mateix mes, mantinc l’esperança que el nou equip municipal repari l’oblit i, dins d’aquest 2015, dignifiqui les víctimes i, amb elles, el seu poble amb un acte oficial de justa reparació.
Canó filipista castigat cap per avall a Felanitx i el nom de les sis víctimes que varen poder morir a ca seva
Com a malalt addicte als cançoners, en el curs de les meves recerques sobre la Guerra de Submissió (el nom que m’agrada emprar, en línia amb el de Guerra d’Ocupació, tal com l’esmenta l’excel·lent mestra Eva Serra), he pouat dins de les composicions poètiques i musicals de l’època. M’he endinsat en l’obra de Rafel Ginard, d’Amades i d’altres autors. Les gloses populars sempre han deixat testimoni dels fets històrics. En trobaria alguna, per exemple, referida als artillers mallorquins? Doncs, sí. Entre les vuit i les nou
entràrem en bateria
i entre les onze i migdia
moltes de mares hi havia
que es podien posar dol
sense poder veure el sol
del fum s’artilleria.
Fadrinetes mallorquines
ja vos podeu divertir
que, si sa guerra va així,
totes romandreu fadrines.
En el treball en curs De la presa (1715) a la represa (2015), en creixement i permanent evolució, faig notar com, en la intensa tasca d’aculturació educativa i desmemòria, les cançons del bàndol austriacista varen descomparèixer (1) i, en canvi, es fomentaren les cançons borbòniques. Resulta barroer comprovar com als programes escolars de primària, tant de França com d’Espanya, s’introduïren cançons de guerra amb la intenció d’alliçonar els infants que han perdurat al llarg dels darrers tres segles. Sí, sembla gairebé pornogràfic comprovar que s’obligava a cantar cançons de guerra als infants. Dos exemples, destaquen sobre els altres. La cançó Quisiera ser tan alta… (que esmenta tangencialment el bastió de Santa Clara) no és gens innocent. Com tampoc no ho és gens una altra cançó francesa, Mambrú se fue a la guerra (2), que figurà en els programes escolars fins ja ben entrada la vigent restauració borbònica. Estic parlant de suara.
Com en tots els espais d’aquesta recerca, compareixen grans col·laboradors. L’estiu del 2014, Biel Majoral m’informà que preparava una cançó molt curiosa. La va recollir, a la primeria del s. xx i al petit poble de Pina, Baltasar Samper, el músic mallorquí, militant d’Acció Catalana. Es tracta d’una cançó que, per més que he mirat de cercar-la al continent, no l’he trobat enlloc més: Ses presons de Barcelona.L’article salat que utilitza en el títol, convida a pensar que la va escriure qualque illenc que va patir la severitat de la repressió. Amb l’ajut dels seus músics habituals (Biel Torres i Delfí Mulet), Biel Majoral la va recuperar per cantar-la, dins dels actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015. La cançó apareix en el Cançoner de Catalunya (3).
Aquesta magna obra ha permès d’albirar algunes retxilleres de músiques que, possiblement de manera clandestina, varen conservar-se gràcies a la bona transmissió oral que, fins la irrupció de les televisions i altres mitjans de comunicació, permetia la supervivència i salvaguarda d’aquestes músiques i cançons. En el curs de la recerca, en vaig arreplegar algunes que he mirat de difondre, amb l’esperança que els músics que promouen la cultura popular les recuperin i les divulguin. Em consta que així ho faran els germans Martorell amb el grup AlMayurqa.
Per iniciativa de l’Associació Cultural Es Majoral, amb l’empenta dels amics Jaume Vallbona i Pau Vadell, em convidaren a fer una conferència a Calonge en commemoració dels 300 anys de l’enfrontament que hi va haver en aquell entorn, entre 600 maulets felanitxers i un grup de gairebé 11.000 soldats francesos, el dia 16 de juny de 1715, l’endemà del desembarcament de les tropes borbòniques a Cala Llonga, Cala Ferrera i Cala Figuera iniciava l’ocupació de Mallorca i d’Eivissa. Per completar i complementar la conferència, vaig remetre algunes de les cançons antiborbòniques a tres felanitxers de soca-rel, pedra picada i ronyó clos, per si s’animarien a preparar-ne alguna… i ja ho crec!
Joan Carles Vaquer, Glòria Julià i Miquel Àngel Bennàsser
Dia 16 de juny de 2015, en un acte de vindicació de glòria i de memòria, quan vaig acabar el relat dels fets, davant d’un nombrós i selecte auditori, Miquel Àngel Bennàsser (violoncel), Glòria Julià (veu) i Joan Carles Vaquer (guitarra), varen interpretar algunes d’aquelles desconegudes (per amagades) cançons. La gent ho va agrair i l’èxit va ser absolut. La darrera de les peces que varen fer, amb l’activa participació del públic, és una cançó divertida i carregada d’ironia. El títol és L’ull del rei de França. L’ull? Un eufemisme! A l’enllaç, podreu escoltar el tall final i comprovar-ho:https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ
Al capdavall l’humor també és una estratègia de combat popular. La ironia pot arribar a fer més mal i ajudar a avançar tant o més que una proclama. El combat té molts de recursos i un d’ells, la resistència, sovint es relaciona amb la reculada. No ha de ser necessàriament així. Resistir, bàsicament, significa continuar la lluita. De fet, confirma que els qui, d’ençà de 1715 pretenen la submissió, han fracassat i no podran contenir la represa.
(1) Són ben poques les excepcions de l’anorreament cultural en matèria musical. Una d’elles, salvada i divulgada gràcies a l’imprescindible Jaume Arnella és El Capitel·lo (La Dama de Reus). En vaig parlar a http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186
(3) En relació a aquesta obra, vaig fer el buidatge de les cançons i danses recollides a la vila de Felanitx (amb l’Horta i Calonge, incloses) i, amb les interessants fotografies de l’època, en vaig parlar a http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=228954
