miozz mirades

APRENDRE I COMPROMETRE’S, CIVISME PROACTIU (I) el tot setmana del 20 de febrer

(segueix)

 

APRENDRE I COMPROMETRE’S, CIVISME PROACTIU (I)

 

Hi ha moltes maneres d’educar, ja se sap. Diferents teories, diferents escales de prioritats. Però per sort hi ha grans experts en la matèria – la pedagogia és una bona ciència – que ajuden a posar llum en aquesta transcendent tasca que determina com han de ser i/o són educades generacions senceres d’infants i joves a tot el món. L’any 1996 la UNESCO va fer públic l’informe encarregat i coordinat per Jacques Delors sobre com havia de ser l’educació al segle XXI, i aquest informe, amb la definició dels quatre pilars bàsics de l’educació – SER, CONVIURE, CONÈIXER i FER – ha servit i seguirà servint de guia per enfocar l’horitzó dels sistemes educatius més moderns i exigents a tot el món, convertit la idea d’èxit educatiu en un conjunt que inclou l’èxit com a persona, l’èxit com a ésser social, l’èxit acadèmic i l’èxit laboral.

Avui vull començar una sèrie d’articles per fer conèixer algunes pràctiques educatives innovadores i de gran rellevància pel que fa a l’educació dels nostres joves en aquesta línia, i concretament en l’àmbit del ser i conviure, en la responsabilització com a ciutadans i ciutadanes en el que podríem anomenar civisme proactiu. Unes pràctiques poc conegudes que contenen una gran força transformadora en l’àmbit del creixement personal i social i que aposten per un concepte de civisme força oposat al que s’impulsa sovint des de molts ajuntaments, inclòs el de Badalona. Així com les administracions acostumen a posar l’accent del civisme en les sancions que cal aplicar al comportament ciutadà, en el cas que aquí es planteja l’accent es posa en la interiorització dels valors socials i ciutadans a partir de pràctiques de compromís participatiu en iniciatives solidàries comunitàries.

Es tracta d’una metodologia molt eficaç on els joves aprenen al mateix temps que estan desenvolupant el sentit crític per analitzar les necessitats socials, alhora que es comprometen fent tasques reals de servei a la comunitat, donant resposta a les necessitats. S’experimenta un autèntic compromís cívic, per petit que sigui. I una major sensibilització i maduresa alhora d’analitzar la complexitat de la realitat social de l’entorn. Una bona oportunitat per ajudar als joves a desenvolupar un autèntic sentit de ciutadania compromesa, entre altres beneficis. La metodologia, molt estesa en altres països, aquí s’ha anomenat “Aprenentatge i Servei”, i encara que poc coneguda, és present a molts centres educatius de Badalona. Aquest curs s’ha posat en marxa un Grup de Treball, coordinat pels Serveis Educatius de la ciutat, que està  fent aflorar una gran quantitat d’iniciatives que crec que és bo fer conèixer fora de l’àmbit estrictament escolar.  Us hi espero!

“S’encenen les primeres llums del vespre i em recorden que la vida de Badalona batega fora de l’hospital”. Ho vaig piular dimarts, seguint el ple i l’ocupació de la Plaça de la Vila des de la finestra de l’habitació 421 d’aquest hotelet de la Serralada de Marina que es diu Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, però que tothom s’entesta en anomenar Can Ruti. Des d’allà la ciutat és als peus i te la pots mirar amb perspectiva. La pròpia Serralada t’en priva part de la vista, però la sensació és la mateixa. Uns moments d’enyorament em van fer venir al cap La casa que vull (per ser-hi tot prest si arriba una gesta) i em van imbuir d’aquest sentit de llunyania, que trencaven, en un parlar silenciós, les piulades dels qui hi eren a plaça. Quin invent, això del twitter!
Quan l’especulació en ple franquisme ens va deixar com a terrenys per a serveis la muntanya de Can Ruti va quedar compromesa per sempre més l’accessibilitat a l’entorn, tot i que s’hi han fet moltes millores (d’aquest tema en podeu llegir més a can ruti, mobilitat gens saludable) (segueix)

Fa molts anys, uns amics nostres que són pares d’una noia amb Síndrome de Down, es van trobar en una situació de discriminació mèdica explícita. La seva filla, llavors molt petita, passava a una llista de segon o tercer ordre en espera d’una acció mèdica. Per la seva condició. El fet va quedar reflectit – anònimament – en un “Vostè Jutja”, (aquell  fantàstic producte de TV3 que tan interessant seria de recuperar), i el debat, delicat, és un debat viu en la ment de moltes persones. (segueix)

La forma com la societat tracta la seva ciutadania més feble i els recursos que inverteix en salvar o millorar la seva qualitat de vida són un indicador de progrés social, però són també un indicador ideològic. El temor subconscient que davant emergències mèdiques hi hagi protocols discriminatoris per atendre a persones amb una diversitat funcional majúscula, sense vida productiva i totalment depenents, s’aguditza davant la crisi i les retallades. Però afortunadament és un temor totalment infundat

En cap moment, ni a Urgències ni a planta, ni per part de cap professional, he rebut la més mínima impressió que davant la realitat de les importants afectacions psíquiques i físiques del meu germà hi hagués una relativització de les accions mèdiques a desenvolupar per salvar-li la vida i garantir-li la màxima confortabilitat. Al contrari. L’atenció mèdica rebuda i els esforços per estabilitzar-lo i retornar-li les condicions de salut compromeses van ser exactament les mateixes, des del punt de vista mèdic, que haurien tingut amb qualsevol altra persona de 54 anys, ni més ni menys. I en quant al tracte, una atenció especial a la seva vulnerabilitat, un especial interès en garantir el confort, en evitar afegir patiments. I un tenir molt en compte la família, com a coneixedors i interlocutors. Reconfortant.

Comprovo – també ho vaig viure en la recent malaltia i mort de la meva tia – com cada cop es vetlla més per l’equilibri fer el que cal/evitar disconforts, i que abans de prendre certes decisions que serien pràctiques des del punt de vista mèdic però alhora incòmodes per al malalt (com seria el cas de posar una sonda nasogàstrica, per exemple) es valora molt la part del confort, i es té en compte el criteri de la família, que en aquest cas comportava optar per apurar al màxim fins tenir la possibilitat d’evitar aquest mal pas. Suposo que si al final no hi hagués hagut més remei hauríem acceptat la sonda, però per sort ens n’hem sortit sense necessitar-la. Després et vénen al cap altres perills, altres possibles intencions mèdiques que cal tenir previst per preparar la resposta. Per sort no s’han donat. La lluita per sobreviure té uns límits fàcils de defensar en la distància, més difícils de mantenir si et sorprenen a cop calent. I et repeteixes l’important és que se senti acompanyat i que no pateixi. Poder estar amb ell regalant-li calidesa en tot moment.

Ara, veure menjar amb tant plaer al meu germà, poder-li fer tastar alguns dels seus sabors preferits i atendre les seves demandes (ara que  el fil de veu ja li torna a sortir) ens fa respirar fons. I somriure. Hem passat dies molt difícils, la insificiència respiratòria per la pneumònia doble que ha desenvolupat, i la feblesa per la deshidratació i les febrades que no s’han controlat fins al tercer canvi d’antibiòtic feien difícil la ingesta, i en alguns moments semblava que no hi hauria més remei que acceptar la sonda. Però per sort anem a millor, i ara això de menjar ja sembla fita assolida.

És curiós amb quina rapidesa passem de preparar-nos per al comiat final a esperançar-nos amb una prórroga. Malgrat encara no està tot controlat  sembla que ja hem deixat enrere el moment més crític. Aquell moment en què et debats entre el prec que se’t permeti tenir una mica més de temps per conviure-hi i el convenciment que no se’n podrà ensortir, i que per sobre de tot voldries evitar-li el patir.

Ara passem moltes hores junts, i anem gaudint del progrés del seu estat. La prórroga sembla concedida. Riu, xerra, es vol treure la masquereta d’oxígen, crida per expressar queixa – i quins crits! – ja és ben bé que torna a ser ell. I que s’ha complert doncs aquell desig pregat en els moments més difícis: sisplau, una miqueta més de temps amb ell, una miqueta més de vivències tan plàcidament i alegrement viscudes (no exemptes de complicacions, of course) una altra Mona de Pasqua – si pot ser a Vilanna!-, un altre aniversari… (ep, que en farà 55!)

No puc evitar, però, sentir la impressió que en la ment de moltes persones, aquest tipus d’ensurt mèdic estimula aquell pensament pragmàtic que atorga condicions d’inutilitat a vides alienes. Fa anys que hi penso, i sé que el dia que el meu germá mori (en un futur que voldríem llunyà) escoltaré piatoses expressions com “per viure així, tan de bé com li ha fet déu” “ara descansareu” etc. I us aviso, és una tipus de frases que no suportaré escoltar. Sé que és un mecanisme de defensa davant la mort dels altres (pensar que és una cosa bona per a ells haver mort) i que quan la persona que mor està en una fase de molt patiment respòn a un sentiment lògic. Però en aquest cas la frase no vindria derivada de la situació mèdica d’ara – que esperem sigui temporal i se superi del tot – sinó d’un pensament sobre el sentit de tota la seva vida.

I és aquí on no ho accepto. Quin dret tenim a jutjar i qüestionar la seva vida, i jutjar-la en negatiu només perquè és tan diferent de la nostra?

Que hi ha hagut molt dolor i complexitat? I tant! Però, i a quina vida no?

Pell amb pell, les mans es parlen.
I fan transvasaments d’amor i calma. De seguretat, de formar part de l’altre. De calidesa i de confort.
Pell amb pell, les mans relaxen. Es diuen sóc aquí, estic amb tu, hi pots comptar… es fan sentir amb presència ferma que no pressiona ni embafa.
És un donar la mà ferm però obert, sense cadenes.
És un donar la mà profundament plaent, que mai no em cansa.