Un seguit d’anotacions sobre l’estat físic i psíquic, producte de la malaltia com és el parquinson, ací transmutat en un maridatge irònic amb la senyora Parkinson, conforma aquest nou llibre d’Ignasi Mora. L’escriptor ens parla sobre la feblesa del cos, sobre el seu influx en la ment, sobre el dolor i el seu sentit i,
Des de sant Joan a Sant Pere es fan focs artificials al Cocó, al final de la platja del Postiguet. Comencen a tall de la mitja nit. Són una mena d’ebrietat fantàstica retallant la fosca, dibuixant costel·lacions efímeres, insinuant rutes, taquigrafianat pulsions atmosfèriques. Des de ma casa es veuen com en un teatre l’escenari. Mireu la foto. Abans vàrem fer un
Una de les últimes novel·les que he llegit, Les amnèsies de Déu de Joan Daniel Bezsonoff, és també una de les més divertides. Bezsonoff és un narrador de llambregada ràpida, d’observació reveladora, de símil graciós i sorprenent. La seua escriptura dóna pas a la frase curta que com un fuet assota la sintaxi i fa els textos
La música és l’expressió cultural més pròpia dels valencians, des de la del Misteri a la del grup Bajoqueta Rock, ha estat sempre molt present al llarg de la història. Als anys seixanta va aparèixer la Nova Cançó i, passat el temps, ara torna haver-hi un reviscolament musical de primera magnitud. Joves cantautors, com ara Pau Alabajos, Òscar
Climatològicament parlant, és clar! Amb hores de sol inclement i també amb pluja. Del fragor del poble, al silenci immens de Gines; de la sala de l’ajuntament, als bancals d’albercoquers… Camine per dreceres d’un paisatge conegut i senzill, en llargues hores de dissabte. El cel, amb núvols amençants… Pols que s’adorm pels camins i pels marges, amb un
Sovint em trobe amb gent amb una mena de personalitat que, com la de l’histèric o la de l’obsés, es caracteritza per una conducta especial. No ho veig tant com una patologia, com una mena de comportament evitatiu. Sovint se’n parla de la por escènica i açò deu ser com una variant inversa. No sé
Els assajos que Pere Ballart reuneix al llibre, La veu cantant. Sobre la condició actual de la poesia (Pagès editors), tenen la virtut –ben admirable– de ser de divulgació i, alhora, oferir interés per a un lector posat en la màtèria. El que sembla, a l’inici, una apologia del gènere, es transforma, a poc a poc,
[Un problema tècnic impedeix deixar comentaris en el post anterior, ho sent!] Benvolgut Francesc Parcerisas, no m’algre de trobar-nos amb el final d’un programa de literatura, ni vull que deixen d’haver-ne. No, no mane Déu! Tot el contrari. El que faig és fer una crítica constructiva d’un programa que em decebia. Potser hi posava expectatives