Trobe de casualitat aquesta fotografia del bar d’Scenic a Dakota del Sud, un dels llocs més insòlits en el quals he estat en la meua vida. Sacsejat pel record rellisc la Llibreta dels Estats Units, que vaig escriure en ocasió d’un llarg viatge arreu de tot el país allà a meitat dels anys vuitanta…
Scenic
El paisatge de Rapid City, camí de Nebraska, podria semblar idíl·lic. Els colors ocre de l’estiu indi es barregen amb un groc etern que s’estèn com una catifa sobre xicotets turons arrodonits. Intente arribar a les Badlands i la reserva índia de Pine Ridge. La desviació de la minúscula carretera que m’hi porta m’adreça a Scenic, una ciutat marcada clarament en el mapa local on la venedora del minúscul quiosc de l’encara més menut aeroport de Rapid City ens ha dit que igual podríem trobar un lloc on dormir.
Difícilment ho podríem haver fet ja que Scenic és un poble només perquè diem que és un poble. Poc més. Enmig de la carretera que porta a les Badlands això només és una geografia minsa que ha vist neixer quatre cases al seu pas, un parell més un poc més cap dins i una esglesieta allà al fons. Ens hi aturem, però i decidim entrar a un bar que té tot de calaveres d’animals com a reclam.
Quan entrem la sorpresa és majúscula. No té terra. No té terra creat vull dir. Només la mateixa sorra que hi ha a l’exterior amb un cosa que sembla serradura. La llum és molt escasa. Distingisc al fons una taula de billar i alguns sofàs, que reposen també sobre el terra-serradura. Una mica més enllà hi ha el taulell amb uns peculiars tamborets: bidons de benzina als quals algú ha acoplat, dic jo que manualment, uns duríssims seients de tractor.
L’amo del bar no és un prodigi d’amabilitat. Sembla com si tinguera les paraules del dia gastades i no en vullguera fer més ús. Un rètol avisa que els indis no són benvinguts. Ignore si és una reliquia històrica o una política present. Malgrat la frase del sostre pengen dues matrícules de cotxe de la nació Oglala dels Sioux, els de la reserva de Pine Ridge.
Eixim del local encara confusos i enfilem el que se’n podria dir carrer, si no fos perquè són només tres edificis. Hi ha el General Store i allà que fem cap. L’amo és un personatge encara més singular. Està llegint un diari engrogit i ni tan sols ens mira quan li preguntem si hi ha algun lloc on dormir a Scenic. Porten cotxe? pregunta. Sí. Doncs poden dormir en qualsevol lloc, respon sense distreure la mirada del paper.
La tenda és un autèntic espectacle. Des d’un reguitzell de tota mena de rodes de camió o de tractor fins una taràntula horrible, viva dins una peixera. Hi ha menjar, roba, antenes parabòl·liques, artesania índia… qualsevol cosa. Excepte la resposta a la nostra pregunta. O l’adéu que no es digna ni contestar.
