La Fira de Música al Carrer de Vila-seca, amb dotze edicions, va
consolidant-se dins el mapa dels festivals i mercats musicals que es fan
arreu del país. La inauguració de divendres va venir de la veu de
Jérome Lavoix, una proposta pretesament retro però massa
convencional per a una mostra que aposta per la novetat. Entre els noms
més destacats de divendres van brillar Mazoni i Raimundo Amador, que
acompanyava la cantant francesa Cathy Claret. El de la Bisbal va mostrar
la robustesa d’un repertori que no para de créixer en quantitat i en
qualitat. La proposta de Claret, en canvi, no va acabar de satisfer fins
que Amador va desenfundar la seva guitarra Gerundina. Aleshores,
l’escenari va canviar de color i d’intensitat.

El millor d’aquests
festivals, però, es troba en la lletra petita, en fer de tastaolletes
pels escenaris més petits o, fins i tot, fora d’ells, com va ser el cas
de la improvisada actuació dels maresmencs The Free Fall Band, no
anunciats en la programació i que van demostrar ser uns joves i
avantatjats alumnes de les ensenyances de Manel i Herman Dune. Cal
destacar l’actuació de Fiera, una banda paral·lela dels sevillans Pony
Bravo, igual de sorollosos però encara més industrials, mentre que The
Transistor Arkestra van passar del noise-rock més pur a llargs desenvolupaments propis del prog-rock.
I una de les propostes més interessants que es van poder viure a
Vila-seca van ser els Obeses, una banda en aparença histriònica però
capaç de passar del pop èpic a la contundència sonora, amb nivell
incontestable.

En la història d’aquesta edició de la fira també
quedarà la bellesa plàstica i subtil de l’oriental Stephany Pan al
davant de Pills to Purgue Melancholy i la quotidianitat de La Iaia, que
agafen empenta mentre s’espera amb expectació del seu primer disc
després de guanyar el Sona 9.

La jornada d’ahir es va inaugurar
amb una actuació per als més menuts de Guillamino, amb una classe
pràctica d’electrònica bàsica. La pluja, eterna enemiga de la música al
carrer, va ser la gran amenaça de la jornada, amb la gent pendent de les
inclemències meteorològiques i buscant alternatives, com van fer el
grup de folk Riu i el cantautor Albert Freixa, tocant sota una porxada.
La Fira es clourà avui amb un espectacle de Carles Belda i el conjunt
Badabadoc amb l’Aula de Música tradicional.

Als anys 80, dins l’anomenada movida madrilenya va aparèixer un corrent provocatiu anomenant hornadas irritantes
amb grups com ara Glutamato Ye-Ye, Sindicato Malone i Derribos Arias
que unien forces contra grups de pop als quals consideraven bavosos.
Extrapolant-lo en temps i espai, podríem dir que grups com ara Tarántula
i Manos de Topo, cadascun amb les seves característiques, podrien
considerar-se també com els exemples més irritants dins l’escena de
Barcelona. Tarántula juguen al paper de buscabregues, amb una certa
tendència rockera que crida l’atenció enmig de tant pop indie.
Manos de Topo són figues d’un altre paner, la veu de ploramiques de
Miguel Ángel Blanca pot atacar directament el sistema nerviós central o
fascinar. I un cop es supera aquest peatge el grup mostra brillants
retrats de cors trencats a base de mastegots.

Totes dues bandes han unit forces a Momento único, un maxi
compartit amb dues cançons per cap i amb 500 exemplars editats en
vinil. A l’Apolo, Tarántula van mostrar un engreixat directe amb una
formació que ja no disposa de Joe Crepúsculo per als directes, tot i que
al final de la seva actuació va sortir a fer cors. Durant l’actuació de
Manos de Topo, va sorprendre l’àmplia presència femenina entre el
públic (una mitja entrada de la pista) per a un grup que ha estat
titllat de misogin per les seves lletres. Quatre nois que ningú voldria
de companys de pis i una noia (Sara Fontán) al violí que van acabar
convidant els seus companys de cartell en una proposta que hagués
necessitat crear més sinergies per aconseguir crear el moment únic i
memorable que molts esperaven.